La Unió Europea i la comunitat internacional no ens regalaran res. Hi ha qui creu que si l’independentisme guanya folgadament les eleccions del 27-S, els països del G7 ens reconeixeran i la Unió Europea ens convidarà a formar part del seu club d’estats, tot invitant-nos a unes safates de canapès. Malauradament a l’independentisme no li regalaran res, i per tant li caldrà lluitar-ho tot.
Certs esdeveniments dels darrers anys, ens mostren com la comunitat internacional i la UE no han intervingut en cap crisi fins que aquesta no els ha suposat un problema seriós: La crisi dels refugiats o l’epidèmia de l’ Ebola en són una mostra. Per tant és naïve creure que la UE i les potències mundials es posaran de bones a primeres en contra de l’estat espanyol (el setzè país del món en PIB (PPA) segons el Fons Monetari Internacional) reconeixent la independència de Catalunya.
Per tant la lògica em porta a pensar que el que necessita la comunitat internacional i la UE, apart d’una majoria clara i democràtica a favor de l’estat propi, és un problema damunt de les taules dels seus despatxos. Redactar una constitució pròpia, i proclamar la independència de manera unilateral (a falta de bona entesa amb Espanya), podria ser aquest problema que els impulsés a fer quelcom. Tenir un estat independent de facto al bell mig de l’Europa Occidental, és una situació indesitjable per a tothom. Algú creu que l’estat espanyol o la UE, desitgen que el territori per on passen el 70% de les exportacions espanyoles, la sisena àrea metropolitana de la UE, el destí turístic preferit de milions d’Europeus; esdevingui part d’un territori independent de facto però no de jure? Algú creu que a Europa o a Espanya els és indiferent que es tanquin les fronteres amb Catalunya?
Per tant el que cal fer per que la UE baixi del burro i arbitri o intervingui en pro d’una separació amistosa és exactament plantar-los aquest problema sobre la taula i fer-los veure, que tot i que els sàpiga greu, la independència haurà deixat de ser un afer intern de l’estat espanyol. Caldrà pressionar més amb fets que no amb paraules. La para-diplomàcia catalana i tots els actors que estem buscant suports i simpaties arreu del món, estem fent una feina indispensable denunciant els greuges a que ens sotmet l’estat i demostrant al món el caràcter cívic i democràtic de la nostra reivindicació. Per experiència pròpia, la majoria de persones que no tenen cap tipus d’interès concret en pro de la unitat de l’estat espanyol, acaba tard o d’hora mostrant la seva simpatia cap al procés català. Ara bé, tots aquells satisfets amb l’estatus quo lògicament no veuen amb bons ulls el procés secessionista, i per tant caldrà modificar aquest l’estatus quo per a que canviïn les seves preferències. Cal aclarir, que la legislació europea no contempla cap mecanisme d’ampliació interna. Per tant no hi ha res escrit sobre si una hipotètica República Catalana hauria de tornar a demanar l’ingrés o entraria a la unió per la via directa.
Deia un dirigent de Podemos que no hem d’esperar a que se’ns obrin les finestres d’oportunitat, sinó crear-les nosaltres mateixos. En paraules futbolístiques, cal ser aquell jugador que més que buscar els espais buits en la defensa rival, els crea. Així doncs cal apostar fort, cal ser encara més valents i posar les cartes sobre la taula a la comunitat internacional i a la UE. Al 27-S, la partida no haurà fet més que començar.
