Tres grans blocs: independència, reforma o centralisme. Les eleccions d’aquest 27S es mouen al voltant d’un triangle polític que a la pràctica es distribueix en dos fronts, un format per ‘Junts pel Sí’ i la ‘CUP-Crida Constituent’ que representen el ‘sí’ a un Estat propi, mentre el ‘no’ l’agrupen les forces centralistes o reformistes. No és només una perspectiva personal, ho és també a Europa i per a molts mitjans internacionals que interpreten en un mateix costat a PP, C’s, CSQP, UDC i PSC com a forces contràries a una Catalunya independent.
Em feia memòria un company socialista de la malaurada oportunitat que va tenir l’esquerra catalana i espanyola per trobar un encaix que la dreta mai emprendrà. Amb Zapatero a la Moncloa i Maragall i Montilla a la Generalitat durant set anys, l’esquerra socialista no va poder resoldre l’espai de Catalunya que, a través de l’Estatut, va fer el seu penúltim intent per reformar Espanya. El menysteniment al document estatutari aprovat pel Parlament de Catalunya i ratificat en referèndum pels seus ciutadans fou la constatació d’un mur invisible entre dos cossos polítics que per molt bones intencions que posin sobre la taula, mai acaben a bon port. Avui dia, la fórmula que aposta per una Catalunya millor en una Espanya diferent sembla la reedició d’un model caduc i impotent. L’esperit reformista es fon davant l’esperança de l’autogestió política.
El més dramàtic de l’oportunitat que van perdre el PSC, PSOE i ICV-EUiA no és el fet d’arribar a un punt en què una autonomia decideix emprendre el camí per esdevenir un Estat i tenir les eines que no li cedeix el poder central, és constatar que la paraula d’un president del govern espanyol està per sota de la dels tribunals que s’encarreguen de restablir l’ordre. Ja no és una disputa política, és la verificació d’un sistema estàtic que no vol ni permetrà cap canvi o reforma. Allò que la política va emprendre i el poble va aprovar per ressituar l’estatus polític de Catalunya dins d’Espanya ho va impedir un tribunal, el Tribunal Constitucional.
El 27S els qui aposten per la reforma saben que implícitament estan sota la tesi de l’immobilisme. L’Estat espanyol està format per un sistema que no perdrà el control, ja ho va dir Manuel Azaña, “l’Estat espanyol són oligarquies que porten segles acampades a l’Estat”. No és casualitat que Pablo Iglesias trenqui la línia republicana de Podem i passi de dir “Si Felip VI està tan preparat, que es presenti a unes eleccions” a aplaudir el monarca per tenir un discurs que “podria assumir qualsevol” i destacar que fa “gestos molt intel·ligents en la conjuntura política que revelen una lucidesa que potser no tenen altres institucions, independentment de les consideracions que li donem”. En política res és casualitat.
Una oportunitat
Si alguna cosa ens està ensenyant aquest procés és que tot plegat no va de banderes ni orígens, sinó d’oportunitats. Si tot es reduís a un canvi de teixits, l’evolució dels fets no hagués abraçat a tanta gent. La simplificació, o com diria Ockham, l’explicació més senzilla, sol ser la correcta. Quan la troika de les retallades i el sistema bancari rescatat amb fons públics no es queden quiets davant el 27S és perquè saben que el seu sistema, l’oligarquia que durant un temps s’espantava amb Podem però veu que pot controlar com Siryza, trontolla.
És l’oportunitat de posar en escac un sistema que fins ara ha permès pràctiques abusives i sense responsabilitats. És l’oportunitat de marcar el setembre del 2015 com una data que acompanyi d’altres com el maig del 68. És una gran oportunitat.