Més de dos milions d’espanyols viuen a l’estranger, a aquests s’ha de sumar els que no estan registrats. La gran majoria d’ells, entre els que m’incloc, no han marxat de turisme ni per viure una experiència introspectiva. Han marxat per obligació. Han marxat perquè l’atur juvenil, la crisi i sobretot les poques perspectives d’un futur els han empès a marxes forçades cap a les fronteres. Som valents.
Tanmateix, avui m’agradaria parlar d’aquells que s’han quedat. Aquells que malgrat el panorama, lluiten cada dia per trobar una oportunitat negada. Els que combinen els papers dels cursets o classes d’idiomes amb els currículums. Els que, encara que sigui vivint amb els pares o en un cub de 3 metres quadrats, no tiren la tovallola.
De vegades el que és fàcil és marxar. Qualsevol cosa serà més senzilla que haver-se d’enfrontar dia rere dia a feines amb sous insultants, al silenci d’aquella oferta de la que mai trucaran o a escoltar les paraules enverinades de polítics que prometen aire. Les temptacions són molt fortes, maleta i vida nova. No obstant això, aquí segueixen. Al peu del canó. Si se’ls hi nega un futur, encara el busquen amb més ganes. Per cada porta que els hi tanquen, en volen obrir tres de noves. Cada desil·lusió només els fa caminar cap a endavant. No ens enganyem, la fuga de cervells només és a les esferes polítiques.
Al nostre país queden persones intel·ligents, perspicaces i valentes que quan tot pinta negre, agafen un pinzell blanc. El valor que manca a aquells que manen, rabassa en molts joves que han decidit quedar-se i aixecar el país. Que no es rendeixin. Ànims.