“La Tercera Via desembocarà ineludiblement en un govern arbitrari i de servitud econòmica”
Ken Coates- Parlamentari Europeu del Labour Party
L’arribada de Jeremy Corbyn al lideratge del Labour Party representa el pas enrere que cal fer per a poder seguir avançant després d’estar-se gairebé vint anys donant voltes donant voltes en l’autocomplaença. L’adveniment d’una figura històrica, marginada i molesta pel propi partit, i no parlo de Corbyn, sinó del socialisme.
La Third Way fou el programa polític ideat per Tony Blair (i el sociòleg Anthony Giddens) per assaltar Downing Street de les urpes de Margaret Thatcher i John Major l’any 1997. Un pont entre la socialdemocràcia i el neoliberalisme que pretenia renegociar la relació entre el mercat i la política, i la política i la societat. Si la socialdemocràcia havia intentat establir l’economia mixta a través del keynesianisme i el neoliberalisme apostà per l’economia financera, el que proposà Tony Blair fou la nova economia mixta. És a dir, un intent desesperat per fer fora als tories a través d’un Control C més Control V dels elements més “eficaços” del neoliberalisme.
Un moviment coetani a l’arribada de Bill Clinton després de dotze anys de Reagan i Bush i al Die Neue Mitte o “Nou Centre” del SPD alemany de Schröeder, que serví tanmateix a la socialdemocràcia per a desvincular-se de l’estigma del socialisme soviètic.
Un producte víctima dels seus pecats. L’electoralisme i la conseqüent neurosi per a situar-se en el centre de l’espectre polític (tant d’actualitat en el nostre espectre polític) generà que la Tercera Via semblés en paraules del sociòleg Stuart Hall, una delicada estratègia per a donar rodejos sobre si mateix més que una forma de tractar els problemes. La globalització i el lliure mercat s’apoderaren com un tauró dels vells preceptes laboristes en favor d’una nul·la responsabilitat corporativa i la irresponsabilitat empresarial.
La seva empremta també es manifestà en la burocratització del partit a imatge i semblança dels demòcrates nord-americans. Però la recent reforma del sistema electoral d’Ed Miliband se’ls hi ha girat en contra. Amb l’esperança de reduir el pes específic del poder sindical dins del partit obriren el vot a les bases, a una nova generació d’electors que han apostat per el simbolisme anacrònic de l’esquerra del partit. Al dia següent de l’anunci de l’elecció de Corbyn s’allistaren més de 15.000 nous militants.
Corbyn no ho tindrà fàcil ja que ni la pròpia estructura interna laborista el recolza. Amb tres dècades de parlamentari a les seves esquenes ha votat més de 500 vegades en contra d’algunes decisions clau del partit. Per a fer-nos una idea, és membre del Socialist Campaign Group, del qual només una desena dels 232 parlamentaris laboristes en formen part. A més els mitjans tampoc li son proclius: The Guardian apostà per Yvette Cooper i el Daily Mirror per Andy Burnham.
Amb idees clares: no a les armes nuclears, a l’OTAN o al conflicte amb Iraq i Síria, i una aposta clara per el sector públic, Corbyn es presenta en una legislatura clau. Alguns ho veuran com un últim intent per a salvaguardar la integritat territorial d’Escòcia i així recuperar el tradicional electorat laborista escocès en mans del SNP. Sigui com sigui, la majoria còmode de Cameron, el retorn de la vella guàrdia laborista i el pes específic del SNP albiren una legislatura que transformarà el Regne Unit. Ben tornat laborisme.