Diumenge 21 Juliol, 2019

La rutina de l’art

Imatge destacada: Bigas Luna, Guions, 1996. tècnica mixta sobre paper. 30×21 cm

 

Si l’home és un animal gregari, el món de l’art és el seu paradigma. Amb l’adveniment del nou curs, Barcelona s’ha obert com un capoll en plena eclosió. Diferents exposicions s’han inaugurat i tout le monde en vol gaudir. L’espai de La Capella ara ofereix Cultura de dormitorio. Narraciones de adolescencia femenina de Xiana Gómez Díaz, on com resa el títol s’explora la intimitat adolescent femellenca, gràcies a dibuixos, escrits o imatges generades per les mateixes noies en els seus dormitoris. D’altra banda al mateix espai podem veure, Frames Rocío de Federico García Trujillo. Una mostra sobre la censura de l’art en democràcia, basat en els fets que portaren a segrestar el film Rocío el 1981 per injúries a la religió catòlica. També el Taller d’Escultura de Badalona, on es presenta amb gran èxit 10 anys d’escultura comissariada per Bernat Puigdollers. Comissari sobre el qual hauríem de tenir els ulls posats, ja que la seva producció d’exposicions comença a ser destacable. Hem de recordar que a l’estiu va participar, amb gran encert, a l’exposició 1960-1963: El Museu d’Art Contemporani. Testimoni d’una època, al Museu Victor Balaguer. A Badalona, però, Puigdollers fusiona l’escultura i la poesia, lligant l’obra de deu escultors a la de deu poetes.

El lector, aficionat a l’art, pensarà que em deixo alguna cosa, i és veritat. Sense faltar a la qualitat artística de les propostes dites, aquestes són molles, i nosaltres volem el pa sencer. La Fundació Vila Casas ha tornat a la càrrega amb exposicions temporals a Can Framis i l’Espai Volart. Gerard Fernández Rico mostra els seus treballs sota el títol CH2CH2 mostra basada en la química de l’art i en el mateix espai gaudim d’Albert Coma Estadella, amb les seves escultures de tarannà avantguardista.

A Can Framis, espai d’art contemporani de la Fundació, s’hi presentà el dilluns l’exposició Bigas Luna, més de Bigas i més de Luna on s’exposa l’obra del cineasta. Val a dir que hi vaig anar dimecres amb una certa recança, recordava la seva pel·lícula, Yo soy la Juani i no les tenia totes. Però com sol passar, el jardí que envolta l’edifici em tranquil·litzà i l’exposició em va sorprendre. Si ve, el primer espai està dedicat a grans instal·lacions on les textures del paper i la pedra mostren una naturalesa brusca i basta, aquesta es va depurant al passar d’una sala a l’altre, com si pedres invisibles depuressin la naturalesa dels quadres exposats, mostrant així tota la seva força. Bigas Luna definia el cinema com una pintura, potser tal com explica la fulla de sala, perquè començà a pintar abans que filmar. Ara, cal destacar dos conjunts de peces, Les cares de l’ànima i A fior di pelle.

Les cares de l’ànima ocupen tota una paret d’una subdivisió de l’exposició i es constitueixen d’un sens fi de paperets amb una cara totèmica dibuixada. Són totèmiques, perquè el seu creador hi estableix una relació mítica, s’estableix una relació en què l’artista fusiona positivament els símbols de l’esperit i la raó. Bigas Luna aclarí que les creà en grups de números bíblics, tres, set, dotze. D’aquesta manera Bigas Luna exterioritza un món interior fer-lo emergir de les profunditats del seu ser. Allò que impressiona d’aquestes cares, no és el seu número, qualitat o format, sinó que ho pot entendre tot aquest raonament, ja que està dins del dibuix. És una obra que conté totes les seves claus dins del mateix dibuix. L’única visitant de l’exposició durant l’estona que hi sóc, em destaca aquesta obra, per les cites que hi ha al seu voltant, concretament la de Joseph Beuys, “Tot ser humà és un artista”, potser en totes les ànimes hi ha un art que en vol emergir, potser són aquestes cares.

A fior di pelle, és un conjunt de diferents obres on es mostra la figura femenina en ampliacions de fotogrames. Cremats i lleugerament destruïts, aquests ja no serveixen per projectar una imatge sinó que simplement la mostren. I impacten per la manera de mostrar el cos femení, vermell, amb taques verdes que impedeixen veure certes parts de l’anatomia femenina. Uns nus passionals, bruts i impactants. Una revisió de la tòpica imatge del pintor amb la seva model, feta per un artista que compren els temps en els quals va viure.

Més Bigas més Luna és una excel·lent exposició comissariada per Gloria Bosch, que ens mostra una faceta diferent un creador prolífic. Un creador preocupat pel misteri de la creació, pels atzars místics de l’art. Segurament aquesta és la rutina amagada del món de l’art, la del creador tancat al seu estudi intentant fer front a aquestes qüestions i angoixat per obres que no són com ell voldria. Però la que normalment veiem és la rutina de l’artista entregat a la vida social, als vernissatges i festes. Sigui com sigui el curs ha començat de nou, i superat l’onze de setembre ja està agafant velocitat de creuer.

 

 

5,238FansM'agrada
923SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca