Imatge de thierry ehrmann
Ernest Renan ( 1823 – 1892) va ser un pensador francès que va passar del seminari i pràcticament els hàbits, a les teories positivistes i l’estudi racional dels problemes humans, incloent en aquest la vida de Jesucrist, que el portaria a l’excomunió.
Entre nosaltres és més conegut per una conferència de 1882, editada posteriorment sota el títol de Què és una Nació? De lectura obligada i sovint interpretat tendenciosament, es va fer del seu voluntarisme dogma de fe, quan, a la pràctica, el voluntarisme democràtic en la construcció nacional només arribaria amb l’obra de Rovira i Virgili. I no és xovinisme.
Al costat d’aquesta obreta, Renan va escriure a començaments des anys 1870 unes cartes a un col·lega alemany, Strauss, on marcava una profunda dissimilitud entre les nacions a l’Europa Occidental i a l’Europa Oriental. Així, deia Renan, mentre a Europa Oriental alemanys, eslaus, romanesos… van crear enclavaments ètnicament purs, que els duia a conflictes gairebé permanents, i que feia que qualsevol manifestació d’orgull en a) provoqués el seu oposat esclat en b) (eslavisme contra germanisme, italians contra alemanys, eslaus contra jueus, turcs contra grecs…), Europa Occidental havia construït les seves nacions des de la fusió de races al llarg de la història.
Simplement mirant al nostre entorn més immediat, això esdevé una evidència. Un primer dirigent de la dreta francesa es pot dir Sarkozy , un president de la Generalitat de Catalunya Montilla o el màxim exponent de la dreta anticapitalista i independentista catalana Fernández, sense que ningú no s’esquinci les vestidures.
Si l’etnicitat no marca les nacions de l’Europa occidental, el discurs de la majoria immigrada explotada per una minoria autòctona, ja és delirant. I el més sorprenent resulta que aquest discurs el podem escoltar fins i tot en veus més o menys il·lustrades i fet sense malícia, vull pensar. Deixo per tant fora els membres de la dreta espanyolista que, en el cim del cinisme, exploten els treballadors i imputen aquesta explotació a una elit burgesa catalana de la que, semblaria, ells no en formessin part.
Aquest discurs significaria que, actualment, un 50 per cent de la població treballa per enriquir a un altre 50 per cent de la població que viu de rendes. No hi haurien treballadors d’origen català, ni capitalistes d’origen andalús, per exemple. Qualsevol persona amb dos dits de front se n’adonaria de la monstruositat de l’argument.
Per això, només faltava que vingués un espanyol progressista, com en Iglésias, per ressuscitar un argument vell de decennis, i notòriament superat. I a més, ho fa barrejant etnicisme, identitat i explotació capitalista amb un totum revoltum que impedeix veure on acaba l’origen de la persona, on el barri on viu i on la classe a la que pertany. Perquè clar, segons aquest bon jan, no hi ha catalans a l’extraradi, ni extremenys a Sarrià Sant Gervasi.
Potser seria bo recordar a en Iglésias que l’únic que no té pàtria és el capital; els que no tenim res, si més no volem unes institucions públiques que responguin als nostres interessos. I més enllà del nostre origen, podem conviure en la recerca d’un Estat nostre, que respongui a la cultura mestissa que entre tots hem creat al llarg dels temps i que defineix la identitat catalana actual.