Dimecres 23 Octubre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Miquel Àngel: “La bouesia, entre d’altres coses, és anar sabent el(s) teu(s) origen(s)”

    La seva presència és poètica, apolítica i visceral i no obstant això podria ser tot lo contrari. Miquel Àngel és boucèfal i músic, també és un ésser humà i el teniu al davant amb un instrument que sembla una entrevista però no és res menys que l’extensió del Festival Bouesia. Comença el recital.

    Ara fa 11 anys neix la Bouesia. Com va sorgir la idea de crear un festival d’acció poètica contemporània relacionat amb la condició ebrenca?

    Naix fa 10 anys i compleix 11 edicions; sorgeix d’una conversa dels poetes Carles Hac Mor i Andreu Subirats després de que Carles i Ester Xargay passessin uns dies a l’estiu a casa meva a la Cava durant les festes d’agost, l’any 2004; Andreu Subirats va tenir la idea de fer un recital poètic a una plaça de bous.

    La condició ebrenca del festival és inevitable; hi ha una cita de Max Aub que diu, més o menys: “Una persona que no sap el seu origen, és una persona perillosa”; és una cita forta, segurament. Per a mi la bouesia, entre d’altres coses, és anar sabent el(s) teu(s) origen(s), i l’origen d’alguns dels que fem el festival és la Cava, és Jesús i Maria, és Deltebre, el Delta, les terres de l’Ebre.

    El festival es caracteritza per perseguir una boutopia: la de què la pràctica artística formi part de ple dret de la vida quotidiana del delta, de les terres de l’Ebre i de tot arreu.

    D’on sorgeix el nom “Bouesia”?

    La il·luminació del nom la va tindre el poeta (boueta) Eduard Carmona; fins i tot sembla un nom lògic, bous i poesia; quan li vaig sentir dir la paraula màgica, vaig comentar-li que ara ja podíem fer el recital. El poeta Javier Caballero va ser clau per començar a estirar del carro. I realment el nom ‘bouesia’ fa la cosa, explica molt bé la filosofia del festival. Una paraula que té cinc vocals (riquesa sonora), que és híbrida (com la mateixa vida, que és barreja), que juga amb la paraula poesia i fa de la paraula bou un prefix (contra la codificació del llenguatge, contra les paraules gastades: la necessitat poètica o bouètica, que és necessitat de llibertat), el treball i la festa, el cos i el cap, el saber i el no-saber.

    Pau Riba, Ester Xargay, Carles Santos,  Jaume Sisa… Quines característiques cal tenir per ser boueta?

    Un boueta és un ésser híbrid, un centaure, mig poeta i mig bou (o vaca); (sembla que parlo en broma, però no); ens interessen els poetes que són músics i els músics que són poetes, els arquitectes que canten i els músics que parlen d’urbanisme i embolica que fa fort; se podria dir que en el boueta domina el pensament analògic, aquell que viatja de disciplina en disciplina o d’indisciplina en indisciplina.

    Per ser boueta crec que no hi ha cap requisit; (molta gent no sap que ho és, o que ho boués); potser llançar-te al riu i travessar-lo…però tampoc…potser participar al festival…però tampoc…potser se contagia…no se bousap…

    Sense la complicitat dels artistes fabulosos que han passat pel festival, no hagués estat possible tirar-lo endavant; han passat més de 200 artistes, impossible de pagar-los amb diners. S’han deixat seduir per la bouesia, potser perquè han trobat un ambient de llibertat creativa sense contemplacions ni concessions, bou-radical (el prefix bou suavitza la paraula…).

    “Posar a Cruyff d’imatge del cartell del festival ens semblava una exageració interessant, una hipèrbole necessària, un contrast fructífer; una icona del món del futbol, d’un món menyspreat pel món de l’art (i en raó, fins a un cert punt)”

    Una de les propostes bouètiques, d’aquesta 11 edició, ha estat la paella augmentada cuinada per Marc Sempere. Podries explicar-nos en què consisteix?

    La paella augmentada consisteix en una paella que és la protagonista principal de l’esdeveniment, i que ocupa el centre de l’escenari; l’adjectiu ‘augmentada’ ve del concepte digital de ‘realitat augmentada’: ‘augmentes’ la realitat amb la informació que obtens amb els aparells digitals. En el cas d’aquesta paella, se li posen uns sensors que capten tots els sons del procés del cuinar-la i hi ha una cantant i un músic que fan música amb els sons del xup-xup, diríem. A part d’això, Marc Sempere va contextualitzant el fer la paella, que si a València es fa així, que sí al delta aixà, que si hi ha una manera okupa de fer paelles, que si és una filosofia de vida, ( Marc porta una camiseta que porta inscrit el lema ‘compartir dóna gustet’, que també és el nom d’un col·lectiu artístic). La paella és una plaça de bous, una arena, el centre de totes les mirades, de totes les papil·les gustatives, de totes les olors, de totes les orelles, de tots els tocars: sinestèsia bouètica.

    També hi ha lloc per escoltar els infrasons que emeten els “rats empanats”. La naturalesa també és bouètica?

    La poesia està allí on està la vida; les rates empanades són importants per al delta perquè mengen mosquits, però també perquè viuen amb natros i creixen amb natros i per tant, formen part del nostre record; Henri Michaux parla al seu llibre ‘Un barbaro en Asia’ del vol meravellós de les rates empanades; el pianista i artista sonor Josep Maria Comajuncosas ens va proposar d’escoltar els cants inaudibles de les rates empanades per mig d’aparells que venen a les botigues xines i que capten els ultrasons i ens va permetre xalar amb un aspecte que se’ns escapa d’aquests animals: el sonar del seu bategar d’ales, els seus crits i els seus cants.

    El Festival va néixer al delta de l’Ebre però ara s’ha anat expandint per diverses ciutats com Amposta, Flix, Tortosa, Vandellòs…

    Diu el filòsof Sloterdijk que ‘el treball (bouètic) és una categoria aventurera amb qualitats d’èxode’.

    En això de moure’ns, crec que hem sigut pioners a terres de l’Ebre; aquesta idea d’itinerància, de vagància, de nomadisme és bonica, és poètica; vam sortir en èxode, amb la casa del bou al coll, en des-bou-localització, perquè a Deltebre feia un temps que les coses no pintaven bé, es veu que el nostre perfil era massa díscol; sort de Blai Mesa, director de Lo Pati (assidu de la bouesia i imbuït de perfum bouètic) i l’Ajuntament d’Amposta; i així va començar el nostre ‘èxode ultra-local’ (encara que l’any anterior ja havíem estat a Riudoms i Vistabella, amb Gaudí i Jujol), amb una bou-romeria Deltebre-Amposta, un recorregut a peu de 15 quilòmetres que ningú de nosaltres havia fet mai, -per a que anéssim parlant de vivència d’un territori-. La carrossa, idea de Rafael Tormo i construïda l’any 2014 va ser la materialització bouètica d’aquest viatjar, d’aquest turisme (ai! les paraules gastades i les seves connotacions terribles) poètic.

    Per sort, a l’any següent, les coses es van reconduir a Deltebre i ha seguit sent la bou-capital del festival.

    “Un boueta és un ésser híbrid, un centaure, mig poeta i mig bou (o vaca); (sembla que parlo en broma, però no); ens interessen els poetes que són músics i els músics que són poetes, els arquitectes que canten i els músics que parlen d’urbanisme i embolica que fa fort”

     

    L’èxode és ultra-local, perquè pensem que l’art i la poesia estan on està la vida, o sigui, en tots els pobles i ciutats de tot arreu, en tots els racons de la Natura i l’Agricultura, i no només en el ‘nínxols’ oficials de l’art (museus, universitats, auditoris, teatres, grans ciutats).

    Vandellòs és un cas apart, ja fa nou anys que anem en aquest poble genuïnament de muntanya; la gent ens acull meravellosament, fins i tot s’ha constituït una associació que es diu ‘Amics de la Bouesia’ i sempre fem una passejada poètica pels carrers i places en la qual tothom participa; qui ha viscut la bouesia de Vandellòs en parla com d’una vivència única, insubstituïble.

    En l’edició d’enguany viatjem a Deltebre, Amposta, L’Aldea, Vandellòs, Barcelona (Arts Santa Mònica) i València (Centre Octubre de Cultura Contemporània), i hi ha passat i passaran artistes com Maria Elena Roqué, Sam Vila, Vicente Arlandis i Hipólito Patón (Los que quedan), Col·lectiu Gloria&Robert, Carles Carolina, Òscar Briz, Miquel Jordà, Carles Andreu, Javier Caballero, Rafael Tormo, Úrsula Sancristobal, Juan Creck i Javier Entonado, Eduard Carmona i Recitals a Domicili, Adi Haroni, Francesc Gelonch, Llorenç Barber, Montserrat Palacios, David Carabén, Marc Sempere, Maria Arnal, Nuvolaris amb Xavi Lloses, Torreta i la Rondalla Teixidor, la Fanfara de Torredembarra, l’Associació de Dones de la Cava…

    De fet, aquest 2015 la bouesia ha comptat amb l’exposició “Psicogeografia d’un Festival”…

    L’exposició és un intent d’entendre aquest trànsit de 10 anys, de posar sobre la taula (mai més ben dit)el treball del festival per a dibuixar un possible sentit de tot plegat; hi ha deu taules, una per cada edició del festival: com fer cos de cada any, com si fos possible retenir el record, allò efímer dels esdeveniments i com buscant un volum, una visualització espaial de la feina feta, profunditat temporal versus profunditat espaial; hi ha vídeos, fotografies, cartells, poemes, gravacions, panells…

    Rafael Tormo és un artista valencià que s’ha integrat com a co-director de la Bouesia i ha comissariat l’exposició ‘Psico-geografia d’un festival’. Ell té un discurs sobre cultura popular que ens interessa molt i a més ens permet mirar cap al sud, un cosa que ningú fa (o gairebé); aquesta bouesia 2015 s’ha omplert d’artistes valencians i això ens agrada; a més, el delta té lligams històrics amb terres valencianes pel tema de l’arròs, i especialment amb la zona del  Xúquer, que és d’on venien la majoria d’arrossaires, i Tormo és de Beneixida, un poble de la ribera d’aquest riu; aquesta és una via de treball futura per a la bouesia.

    L’edició d’aquest any tracta sobre el joc i al cartell s’hi pot veure la cara de Johan Cruyff. A què (no) estem jugant?

    La bouesia va a la recerca dels llocs calents i no precisament per deixar-los a l’aigüera; per llocs calents entenem llocs que són importants per a natros: llocs de la vida col·lectiva i la memòria històrica (les barcasses, les quatre carreteres de la Cava- Deltebre, les coeteres, la cambra arrossera…), llocs de la Institució Art (Centre d’Art Lo Pati, Arts Santa Mònica, Barcelona Poesia…), llocs de la Natura i l’Agricultura (el riu, la mar, els canals, els canalets i les regadores del delta, els arrossars…); i no només els llocs físics, també els llocs de la interioritat, com ara el joc, la infància, el fracàs, la memòria, el record, l’oblit, el passat, el viatge…

    Aquest any el motiu conductor ha sigut el joc; una vegada parles de joc ja estàs parlant de moltes coses: de la infància, que té una identificació gairebé total amb el joc; del lloc on has jugat, que en el nostre cas és el nostre poble: els llocs físics et fan viatjar a d’altres llocs que no són físics, que són record, memòria. Viatjar a la infància és viatjar a un territori original (d’origen), nou, inèdit i retrobar el joc en llibertat és una possibilitat poètica, creativa. I en darrer terme, el passat depèn del viu que estàs tu.

    Posar a Cruyff d’imatge del cartell del festival ens semblava una exageració interessant, una hipèrbole necessària, un contrast fructífer; una icona del món del futbol, d’un món menyspreat pel món de l’art (i en raó, fins a un cert punt). Banalitat? Doncs més necessitat de poesia, de poetitzar; i Cruyff sempre va defensar el joc del futbol, l’alegria d’un xiquet jugant als carrers d’Amsterdam.

    La Bouesia s’està convertint en una manera d’entendre la vida, quasi com les avantguardes de principis de segle o les propostes vitals de gent com Georges Bataille i la seva proposta acephale

    Em sorprèn el que dius, sobretot la primera frase i m’afalaga: vol dir que anem a la nostra bola i que inventem sense concessions (o ho intentem, que ja és molt); una manera d’entendre la vida: poetitzar tot el que es mou, i potser encara més important, el que no es mou, allò que cau en l’oblit, la memòria i tot això; agafant un concepte de Peter Sloterdijk, un filòsof que m’agrada molt, i que vaig conèixer quan estudiava música a Karlsruhe, jo diria que la bouesia és un psicodrama, una unitat de memòria i esdeveniment, una necessitat d’anar a l’origen i de crear escenaris (arenes), món, amb els materials, amb el llenguatge de l’art. No conec la proposta de Georges Bataille i ja me la llegiré.

    Crec que Catalunya ha estat un lloc d’artistes importantíssims que han begut de la tradició de les avantguardes: Picasso, Dalí, Miró, Foix, Brossa, Dau al set, Tàpies, Pons, els catalans de París amb Rossell, Andreu, Grup de Treball amb Hac Mor i Santos al capdavant, Barber…M’agrada pensar que la Bouesia ha confluït amb aquesta tradició de forma directa amb artistes com Benet Rossell, Carles Andreu, Carles Hac Mor, Carles Santos, Llorenç Barber, Maria Elena Roqué, Ester Xargay…

    Quin acte bouètic t’agradaria portar a terme que encara no hagis pogut copsar?

    Encara no hem pogut intervenir a les badies del delta i a les muscleres, ni a la mar; encara no hem bouetitzat un lloc tan de la poesia com la mar.

    També l’ermita de l’Aldea és un punt calent del delta, el lloc més antic, un centre històric (lloc que acumula més memòria, segons definició); hi ha una idea de fer unes bou-conferències sobre Mossèn Cinto Verdaguer amb Josep Maria Ballarín (capellà i escriptor) i Enric Casasses (poeta)o Perejaume (poeta i artista visual), tots ells artistes importantíssims i grans coneixedors de Verdaguer; el capellà parlaria a la plaça de bous de l’ermita i el poeta pelut a l’església. M’interessa molt la poesia i la figura de Verdaguer, encara que l’he llegit poc.

    També algun treball sobre el mosquit com a factor decisiu en la no-implantació definitiva de la religió turística al delta.

    I altres que no diré, perquè si no la frustració començarà a aparèixer. D’idees n’hi ha massa i tot.

    Amb diners, turrons, que diuen.

    Blog de la bouesia
    http://bouesia2.blogspot.com.es
    5,257FansM'agrada
    976SeguidorsSeguir
    15,540SeguidorsSeguir

    Anàlisi | Opinió | Informació

    Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca