Foto: Eva Carasol i porta per títol: Arte Político Degenerado, de Núria Güell
Baixo el carrer Enric Granados, els plataners tapen la llum del sol, els cotxes afegeixen futurisme a la postal. Els cambrers uniformats del Chéri serveixen les taules i la gent es creua davant la bicicleta. Tinc els ulls fixats en diferents idees, el bullici tranquil del carrer em permeten deixar de pedalar i gaudir de l’aire que passa entre els meus cabells. Ho seguiré fent fins al port. Fins a l’Ars Santa Mònica. Allà hi ha l’exposició de Núria Güell, però abans cal entrar religiosament al MACBA. Avui vull veure art conceptual, vull sentir allò que puc haver criticat. Vull parlar d’Adrian Melis, de Nüria Güell, vull parlar d’Ivan Argote. De per què allò que fan no és art alhora que ho és. Vull dir que a mi m’agrada l’equilibri del noucentisme alhora que també lluitar contra tot signe de decadència o d’antigor. Baixo pel carrer Enric Granados per què és el carrer de les arts i per què il·lustra el conflicte exposat. Ens hem de lliurar a l’art conceptual? I per tant entrar a la galeria ADN? Hem de ser fidels a la tradició pictòrica però som extremadament moderns? Llavors entrarem a la Galeria 3 Punts o a la N2. Ens delim pel nostre passat més internacional i d’avantguarda? Entrem a la Malborough. Volem dibuixos d’extrema qualitat i el bon consell d’un entès, saludem al Mestre Francesc (per trobar la galeria cal girar el nom) però baixo i les passo. No em puc deturar. Entro al MACBA. Niu de crisis, institucions i democratitzacions. Allà trobem el primer objecte de la dissertació. Però seguiré fins al mar, i arribaré a l’Ars Santa Mònica. Allà ja no tindrem gaires opcions, així que només em quedarà de girar-me i contemplar la ciutat.
Al entrar al museu d’art contemporani, i ho ha de creure el lector, vull veure les grans joies de l’art contemporani, vull veure que fa el magí dels millors i més avantguardistes artistes patris i forans. Però en un gir de la narració, només hi ha un art que serveix per fer acudits. El tòpic ens diu que tot art contemporani pot ser fet pels nostres infants lactants. El tòpic té una part de raó, el problema és que qui fa l’afirmació obliga a vessar mars de tinta per justificar l’afirmació contraria. Si hom llegeix el més simple dels tractats sobre art del segle XX, descobrirà que a les avantguardes històriques (surrealisme, futurisme, dadaisme) l’objecte en ell mateix pot ser una obra d’art. El sobre citat Duchamp ho demostrà. Així doncs, la idea, no l’estructura que la suporta esdevé la protagonista de l’art. No caldrà doncs pintar els retrats reials que feu Goya per denunciar les relacions de poder, ara es pot fer una obra com Haute Couture 04 Transport de la famosa Ines Doujak que les simbolitza. Goya havia de ser irònic amb l’expressió d’intel·ligència dels rostres dels reis, per mostrar la seva oposició a tal règim de govern. Velázquez havia de pintar les Menines per fer-se valdre com a artista, ara funcionem en paràmetres diferents. És normal, han passat 200 anys.
El següent gir serveix per veure diferents lectures de l’art. El 1967 Sol leWit proclamà la supremacia de la idea sobre la materialització mateixa de l’art. Però també J. Kosuth va advocar per què l’art substituís la filosofia i la religió, per satisfer així els interessos espirituals de l’home. Com anys abans Johannes Itten confiava en el mazdaznanisme per superar les barreres que impedien l’art total. Clement Greenberg, després de la Segona Guerra Mundial va suprimir la tercera dimensió de l’art. Així els quadres de Pollock, no obeïen a la lògica d’una finestra que ens ensenya un món profund, sinó que el món ens és mostrar en una pantalla. L’art aquest segle XX canvià de forma irreparable.
A poc a poc, les idees, la filosofia, ha envaït el quadre, d’una manera evident. Fa anys la materialització era més important que la idea. Així mateix, un nu, per ell mateix era motiu suficient per tacar una tela. Actualment cercaríem tot tipus de justificació teòrica per tal de justificar un cos nu en una fotografia exposada en un museu. Per tancar aquest gir, entrarem en el següent. El museu.
Quan entrem al MACBA, ens sorprenem que no hi hagi quadres tradicionals, que no hi hagi allò que des de les acadèmies del segle XVIII és art. Però l’espectador s’hi esforça i veu un seguit de teles mal col·locades, potser esquinçades. Televisions amb vídeos monòtons. Sales blanques amb algun objecte al mig. Obres que incomoden o esgarrifen. És evident que ho estic simplificant i exagerant, però secretament ho podem pensar. I llavors, perquè és art? Doncs perquè l’obra està dins del MACBA, sembla un peix que és mossega la cua, però és així. L’art, actualment és regeix per la teoria d’Arthur C. Danto. El crític d’art nord-americà explica que l’art és art, ja que el món de l’art s’accepta com a tal. Aquest món formula un consens, entre crítics, historiadors, directors de museus, institucions, etc. Que ens diu que és art i que no. Al no disposar d’una Acadèmia d’Art que digui això ho és o no, ho fa aquest consens. Si recordem els famosos Salons des Refusés, passava exactament això, els quadres no eren acceptats per l’Acadèmia i no es podien exposar. De la mateixa manera els nazis van fer les famoses exposicions d’art degenerat. Així doncs, si un objecte està dins del MACBA (a tall d’exemple), és que entra dins d’aquest gran consens i és art.
Deixem enrere els girs de la narració per entrar a l’Arts Santa Mònica, on Núria Güell exposa: Mesures de Desajust. No hi ha cap quadre o res que ens pogués fer pensar que és una exposició d’art. Però l’obra està dins d’una exposició i tot el consens que dèiem al paràgraf anterior, l’avala. La pregunta lícita és: aquesta explicació que s’ha fet, es coneix fora de les facultats i cercles adjacents? Qüestió de la qual no s’ha de fugir.
L’exposició, mostra com l’artista subverteix l’evasió fiscal. Amb la creació de l’empresa Güell & Orta Contemporany Art S.A. es possibilita l’evasió fiscal benigna. Aquell qui evadeix impostos, ho fa com un atac al sistema. Imaginem-nos que ningú pagués els impostos. La documentació construeix l’exposició. S’hi mostren correus elèctrics, factures, converses amb economistes, que han exercit d’assessors per tal d’evadir els impostos, etc. L’artista analitza les fissures del sistema per entrar-hi i denunciar-lo. Però la idea no deixa de ser bonica, una gran societat d’artistes que evadís diners al fisc per autofinançar-se. Com pirates i herois del món modern erigint-se sobre el sistema per acabar d’enfonsar-lo. A tall d’anècdota cal recordar que Vicent van Gogh ja postulava per la creació d’una gran cooperativa d’artistes que permetés als impressionistes autogestionar-se al marge de les institucions, en les seves cartes a Theo.
La mostra també transmet una preocupació latent per les relacions entre el poderós i el dominat. Una preocupació per la política que en part es pot deure a la cerca desesperada de milions de persones per sortir de la crisi. Recordem que al MACBA podem trobar la Bèstia i el Sobirà, a l’Ars Santa Mònica l’exposició ja dita i a la Fabra i Coats, Martí Peran aquest curs ha dut a terme un cicle d’art completament polític amb les mostres: Futurs abandonats. Demà ja era la qüestió, After Landscape. Ciutats copiades i Indisposició general i imprecisa. Elogi de la Fatiga.
En l’art conceptual allò que importa és el concepte, el relat: la narració que s’estableix a l’obra, ja que la forma ha estat superada. L’art conceptual té molta força a Barcelona i el passejant hi ha d’estar avesat, no s’hi pot viure d’esquenes. Per això, en acabar aquest relat, baixo de la bicicleta i admiro la ciutat, amb totes les seves raons i contradiccions és un mirall de mi mateix. Com a crític visc en paradoxes insalvables. Mullar-se i ser sincer amb l’opinió d’un mateix té aquestes conseqüències. El fet que pot marcar la diferencia és si som capaços d’assumir-les o no. És si som capaços d’assumir que l’art conceptual que es fa servir per il·lustrar una majoria, és admirat per una minoria d’il·lustrats. Cal que la generació de grans artistes conceptuals que tenim trenqui aquesta barrera i apropi aquest meta-art a les grans bosses de ciutadans que hi viuen d’esquenes, que com jo, encara no han travessat la ciutat amb bicicleta.