L’explotació sexual masculina, la realitat invisible

Els mitjans de comunicació es van fer ressò a l’agost del 2010 de l’arrest de sis persones a Palma de Mallorca. La investigació del Cos Nacional de Policia ens situava al carrer Georges Bernanos on es sospitava que s’hi cometien delictes d’explotació sexual i tràfic de blanques. Per primera vegada sortia a la llum pública una realitat invisible: la prostitució masculina.

En aquest cas, els sis individus estaven acusats d’integrar una organització dedicada a la introducció d’immigrants irregulars mitjançant la prostitució. Les víctimes, majoritàriament provinents del Brasil, eren captades sota el reclam d’una feina estable a Espanya. El mateix sistema que s’ha emprat tradicionalment per a la prostitució femenina. Una vegada arribats al país, sota amenaça, eren distribuïts a diferents punts del territori i obligats a prostituir-se vint-i-quatre hores al dia. Per a tal objectiu, se’ls hi facilitaven drogues tals com la cocaïna, la Viagra o els  “poppers” – un dilatant -.

L’organització atreia clients d’ambdós sexes gràcies als anuncis classificats dels diaris o d’Internet. En aquestes plataformes s’hi exhibien fotografies dels nois que estaven disponibles pel servei. El negoci era rodó. Les víctimes havien d’abonar mensualment dos-cents euros al propietari del pis en concepte d’allotjament i manutenció. També, el cinquanta per cent del qual guanyaven per servei realitzat. I finalment, devien satisfer un deute de 4.000€ contret pel líder de la xarxa per haver-los transferit a altres explotadors.

ONG Stopsida calculava el 2010 que a l’àrea de Barcelona s’hi prostituïen més de dos mil homes

Tot i ser la primera vegada que es descobria una xarxa il·legal organitzada d’explotació sexual masculina a Espanya, el diari El País, publicava ja el 31 d’agost del 1980 una notícia similar. Així doncs, podíem llegir a les pàgines de successos del rotatori que cinc persones havien estat detingudes com autores d’un delicte d’escàndol públic per practicar la prostitució masculina. Segons fonts policials, apuntava el diari, es tractava de cinc immigrants procedents de Portugal d’edats compreses entre els divuit i trenta anys que es dedicaven a captar clients a la via pública. Un fet que ens demostra quelcom que ja intuíem, la prostitució masculina, malgrat invisible, és tan antiga com la femenina.

La professió més antiga del món

L’any passat els editors Victor Minichiello i John Scott van publicar un llibre titulat “Male Sex Work and Society” on intentaven donar una visió més humanitzada d’aquesta professió. L’obra es compon d’una recopilació d’assaigs i estudis que aborden la temàtica des de perspectives de salut pública, sociologia, psicologia, justícia i història.

- Publicitat -

La primera referència, assenyalen els autors, sobre l’existència de treballadors sexuals masculins data de l’antic Imperi Romà. Pels homes rics i nobles de l’època era culturalment acceptable tenir un esclau sexual que els satisfés abans del matrimoni. També a la Florència del segle 15 era habitual que homes joves (entre 12 i 20 anys) mantinguessin relacions sexuals amb benefactors rics. En aquest cas però, es tractava d’una relació a llarg termini que comptava amb l’aprovació dels progenitors.

Però no només Europa ha viscut aquesta pràctica. Al continent asiàtic, concretament al Japó, s’ha documentat l’existència dels anomenats “Kabuki Wakashu”. Es tractava d’actors, que en l’afany de buscar patrocinadors d’ambdós sexes, es feien valer de la seva bellesa. Fins i tot, alguns historiadors expliquen que a principis de 1700 existia una tradició generalitzada per part d’alguns soldats de vendre’s a clients homosexuals. Una pràctica que continuaria vigent fins a principis del segle vint i que els permetia obtenir uns ingressos extra en temps difícils.

L’Associació Comunitària Antisida de Girona assenyala que enguany podrien haver-hi més de dos-cents homes dedicats al negoci del sexe

El mateix dramaturg Oscar Wilde es va referir en més d’una ocasió als treballadors sexuals. L’escriptor els definia com a “plaer amb panteres” perquè la passió d’aquests joves de classe treballadora era tot cos sense ànima. De fet, durant el segle dinou van proliferar a Gran Bretanya i els Estats Units bars de prostitució masculina. Una pràctica que va augmentar considerablement durant la depressió del 1932, conseqüència del crack del 29, i que va portar al mercat del sexe homosexual a homes heterosexuals. Segons Minichiello i Scott, aquest fet arrelaria les característiques de la prostitució masculina actual. Una professió que implica simular en alguns casos l’heterosexualitat dels treballadors sexuals, l’estigma social, i sobretot la clandestinitat.

Un món invisible

Xapero, gigoló, home de companyia, taxiboy, prostitut o treballador del sexe són alguns dels noms que reben aquells que es dediquen a aquesta professió. Iván Zaro és el coordinador del programa d’atenció a la prostitució masculina i transsexual de l’Ajuntament de Madrid i un dels pocs experts al país sobre aquesta pràctica. En una recent entrevista al portal especialitzat en LGTB Chueca.com, Zaro relata que és quasi impossible saber quantes persones s’hi dediquen a Espanya. Com a dada orientativa, la web Milanuncios.com publica un nou anunci de noi de companyia cada quinze minuts. Per la seva banda, l’ONG Stopsida calculava el 2010 que a l’àrea de Barcelona s’hi prostituïen més de dos mil homes. Mentre que la xifra es redueix si parlem de la demarcació de Girona. Allà, l’Associació Comunitària Antisida de Girona assenyala que enguany podrien haver-hi més de dos-cents homes dedicats al negoci del sexe.

El cert és, emperò, que no disposem d’estudis ni dades oficials que puguin avalar aquestes xifres. La recerca en l’àmbit de la prostitució masculina es duu exclusivament per associacions i ONG territorials. Són precisament aquestes organitzacions les que apunten que la característica principal dels treballadors del sexe masculins és la discreció. El motiu és l’estigma que reben per part de la societat les dones que paguen per sexe i també els homes que hi recorren per l’estigma de l’homosexualitat. És per això, que l’anonimat és un requisit indispensable per a la supervivència d’aquest negoci.

La web Milanuncios.com publica un nou anunci de noi de companyia cada quinze minuts

El programa 30 minuts va emetre un especial sobre aquest àmbit a la tardor del 2010 arran de l’operació policial anteriorment exposada. En ell, alguns testimonis asseguraven que a diferència de la prostitució femenina no volien que fos reconeguda socialment, ni legalment. Això afectaria el seu negoci en dos sentits clau. En primer lloc, cal tenir en compte, apunta Iván Zaro, que el perfil majoritari del client és la d’un home casat i amb fills d’entre 30 i 40 anys i amb un estrat social alt. I per tant, aquest necessita la discreció més gran possible. Malgrat que, també hi ha dones que recorren aquests serveis, i parelles heterosexuals, els homes casats segueixen sent el mercat principal dels treballadors sexuals. En segon lloc, la prostitució masculina no acostuma a ser objectiu de les màfies del sexe i per tant solen ser homes autònoms. Això implica que tots els beneficis són integres pels treballadors i que de ser reconegut perdrien poder adquisitiu.

A l’altra banda, el perfil de les persones que s’introdueixen a la professió és la d’un home de 25 a 35 anys que s’hi dedica majoritàriament de forma voluntària, i que no és víctima d’explotació sexual. Per procedència, en un 80% solen ser immigrants de l’Europa de l’Est, del nord d’Àfrica i sobretot d’Amèrica Llatina. No obstant això, arran de la crisi econòmica del 2008 molts joves espanyols de classe mitjana han accedit aquest mercat. Aquest fet ha suposat una rebaixa en les tarifes dels serveis, en molts casos irrisòries, i ha portat alguns d’ells a reinventar-se.

En aquest sentit, les noves tecnologies i la millora i l’abaratiment de les comunicacions aèries han propiciat que alguns treballadors del sexe s’hagin tornat transnacionals. Fins i tot alguns planegen amb antelació viatges arreu del món per poder accedir a clients amb més poder adquisitiu, com si es tractés d’una gira. Aquesta nova oportunitat de negoci, ens perfila un home que sovint ha obtingut una llicenciatura i que parla idiomes. Malauradament, però, l’augment de l’oferta d’homes de companyia i la crisi econòmica ha portat a un sector de la prostitució masculina a acceptar relacions sexuals sense preservatiu. I doncs, aquest tipus de relaciones tenen una tarifa superior i són cada vegada més demandada pels clients. Aquest fet, ens explica quin és el principal problema al qual s’enfronten els treballadors sexuals i que més preocupa les ONG: el VIH.

Un risc per a la salut

La Fundació Triángulo és una de les associacions que es dedica a la prevenció del VIH i també a l’atenció i ajuda d’aquest col·lectiu. Guillermo López, tècnic de la fundació, explica que gairebé un 18% dels treballadors sexuals han donat positiu a la prova del VIH, enfront d’un 0.8% de les dones que desenvolupen la mateixa activitat. Una xifra que podria augmentar, ja que molts dels prostituts no segueixen cap control mèdic, ja sigui per la seva irregularitat al país o bé per l’estigma que representa. És per això que StopSida treballa des de fa anys a Barcelona per a la conscienciació i prevenció. A través de vàries campanyes, acords amb empreses, i el suport de treballadors sexuals, intenten diàriament prevenir i informar. És el cas de Leonardo Lucatto, un dels escorts de luxe més buscats d’Europa, que acaba de publicar una novel·la autobiogràfica. Amb ella pretén, entre altres coses, conscienciar dels riscos que comporta per a la salut mantenir relacions sexuals sense protecció.

Recentment, la cadena britànica BBC va emetre un documental on es feia pública una enquesta realitzada a més de cinquanta homes de companyia. Preguntats per si acceptaven relacions sexuals sense protecció, dotze d’ells van respondre afirmativament. El motiu n’era l’augment del preu del servei i la necessitat econòmica.

Molts de nosaltres reconeixeríem a simple vista una prostituta, però en canvi ens costaria identificar a un prostitut. Internet, clubs, bars i saunes són el medi on es mou un negoci que no vol exhibir-se.  A l’interior s’hi amaga l’estigma d’una societat que malveu a les clientes i ridiculitza als treballadors, el perill del VIH, i una precarietat creixent. Si bé és cert que aquest col·lectiu és minoritari front a la prostitució femenina, i també menys vulnerable a l’explotació sexual, és una realitat que no podem defugir. Una pràctica que els mitjans de comunicació no esmenten, i que hauria de ser tractada. Homes en penombra titulava  el programa 30 minuts. Una realitat invisible, com de ben segur moltes altres, que hem volgut descriure nosaltres.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca