Asimov i la història (I): Introducció

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

“But you haven’t tried. You haven’t tried once. First you refused to admit that there was a menace at all! Then you reposed an absolutely blind faith in the Emperor! Now you’ve shifted it to Hari Seldon. Throughout you have invariably relied on authority or on the past—never on yourselves.”
Fundation, Isaac Asimov.

En aquesta sèrie d’articles, que encetem avui, parlaré de la trilogia de ciència ficció “La Fundació” d’Isaac Asimov, especialment de com l’autor entén la història i alguns conceptes polítics que hi apareixen.

ADVERTÈNCIA: tota aquesta sèrie fa spoilers molt seriosos sobre la trilogia. Si no l’heu llegit, entreu sota la vostra responsabilitat, o, encara millor, llegiu-vos-la i després torneu. No us sabrà greu.

Ens situem en un futur molt llunyà, on un Imperi Galàctic ocupa tota la Via Làctia amb capital al planeta de Trantor (els humans ja fa temps que han oblidat els seus origens terrestres). Després de milers d’anys de puixança, el “psicohistoriador” Hari Seldon, que ha desenvolupat un mètode aparentment infal·lible de predir la història basat en l’estudi de la presa de decisions dels humans, en prediu la fi en qüestió de segles i una edat fosca que durarà diversos mil·lennis abans de l’aparició d’un segon imperi. Seldon esquiva pels pèls una condemna d’alta traïció per qüestionar el totpoderós imperi quan demostra la veracitat de les seves tesis i ofereix una alternativa: si es permet a un grup selecte de científics agrupar i sistematitzar tot el coneixement emès fins aleshores en una enorme Enciclopèdia Galàctica, el període de transició entre el Primer i el Segon Imperi Galàctic s’escurçarà notablement. L’imperi accedeix, però el desterra a un planeta allunyat.

L’equip de Seldon, que mor poc abans d’iniciar el projecte comença la seva tasca però s’evidencia aviat un problema: la població de Terminus és molt més diversa que l’equip d’acadèmics que la dirigeix, i té interessos i preocupacions molt diferents i Salvor Hardin, batlle de la capital, que aconsegueix un lloc al Claustre, òrgan mig acadèmic i polític, es converteix en un element revulsiu entre la resta de membres, que no els preocupa altra cosa que el llançament del primer volum.

Mentrestant, l’imperi, efectivament va perdent poders i Anacreon,  un planeta proper, aconsegueix, de facto, la independència i reclama el control de tota la regió, Terminus inclòs. Els membres del claustre, però, fan cas omís de l’amenaça i continuen com si res, esperant el suport de l’imperi. Hardin, però, entén el perill i es disposa a agafar el poder pels mitjans que calgui per a salvar la situació, començant per a fer diplomàcia entre Anacreon i els planetes veïns per a evitar una aliança. En poc temps, arriba el cinquantè aniversari de l’establiment de la Fundació i s’obre la càpsula del temps que Seldon va deixar preparada. Aquesta càpsula conté una gravació de l’ideòleg del projecte predint fil per randa els esdeveniments que han tingut lloc en els darrers mesos i explica que el projecte de l’Enciclopèdia és una tapadora per al seu autèntic projecte: la Fundació ha de convertir-se en el nou hegemon a partir del qual es fundarà el Segon Imperi. Hardin, immediatament agafa el poder i és aclamat com la màxima autoritat del planeta. En qüestió de dies es confirma que els seus esforços han tingut el resultat que esperaven: Anacreon desisteix de posar bases militars i reclamar tributs a Terminus.

La resta de la trilogia relata l’evolució de Terminus, que es va convertint poc a poc en un nucli cada cop més potent, superant diferents crisis, sempre o quasi sempre previstes pel seu fundador. La qüestió és que les crisis es donen, habitualment, quan les institucions polítiques han estat incapaces de respondre a canvis socials i així, trobem una destrucció (o profunda reforma) del sistema antic per a crear quelcom nou en una dinàmica de progrés constant. Us sona?

Així doncs, el que tenim és: un mètode quasi infal·lible per a predir la història (recalquem el quasi, com veurem en els propers articles, els errors són importants), una dinàmica consistent en  1) expansió i progrés però immobilisme institucional 2) crisi que amenaça l’existència o l’hegemonia de Terminus 3) Un canvi profund de la superestructura. Com ja haureu vist, fós intencional o no, la història de la Fundació té una mica de ressò marxista, i en els dos propers articles de la sèrie parlarem de diferents conceptes d’aquest autor (i d’altres) a través de les obres d’Asimov, alhora que analitzarem les idees sobre política i història d’aquest darrer.