Mario M. A. –tal i com  ha preferit aparèixer en aquesta entrevista– és membre de l’Associació d’Amistat amb Corea (de l’anglès Korean Friendship Association, KFA) presidida pel Delegat Especial del Comitè de Relacions Culturals amb l’Exterior de Corea del Nord, Alejandro Cao de Benós. Aquesta organització treballa conjuntament amb el comitè per les relacions culturals amb els països estrangers de la República Popular Democràtica de Corea (RPDC). L’associació promou tant les relacions públiques amb l’estranger com la difusió de la ideologia juche, idea que, en poques paraules, significa que els propietaris únics de la revolució i la construcció posterior són les masses. En Mario va realitzar un viatge a Corea del Nord l’estiu del 2014.

Creus que ara hi ha més oportunitats que abans per accedir al país?

Penso que hi ha més opció a interactuar amb Corea però l’oportunitat d’entrar sempre ha existit.  Sí que és cert que abans hi havia més restriccions per als turistes que ara no existeixen i en gran mesura es deu a la feina que ha fet la KFA. L’organització ha permès apropar més Coera al món i el món a Corea.

Per què és tan important aquest “estar blindat”?

És important recordar que durant la Àrdua Marxa –període de fam comprès entre 1995 i 2000 provocada per la contrarevolució en els països del camp socialista i la recrudescència del cèrcol imperialista imposat per Estats Units, sumat a les constants provocacions i infiltracions i sabotatges–, el país es va tancar fortament. D’aquesta manera Corea va augmentar les seves mesures de seguretat per tal de protegir la sobirania i independència davant d’una possible invasió nord-americana. Aquest fet, també permet que la RPDC gaudeixi d’una seguretat i estabilitat internes envejables. Diria que és a partir de la creació de la KFA l’any 2000, que a poc a poc, el país s’ha anat obrint i s’han simplificat les restriccions que hi existien.

Penses que Corea necessita millorar la seva imatge?

No, no ho crec en absolut. Al cap i a la fi, aquesta imatge distorsionada de Corea és la que donen del país els grans mitjans occidentals de propietat del capital financer i no es correspon en absolut a la realitat. En tot cas, es necessari mostrar la veritable realitat del país per acabar amb el bloqueig informatiu dels mitjans. Els pobles del món tenen dret  a saber la veritat d’un projecte socialista com el que s’està duent a terme a Corea i crec que precisament la feina de la KFA es decisiva en aquest punt.

“Els nens, homes i dones anaven agafats de la mà i no tenien perquè ser homosexuals. A Espanya, per coses així ja et diuen de tot”

Reportatges com el de Jalis de la Serna (En Tierra Hostil) o bé el de Jon Sistiaga no han agradat gens a Corea. Creus que, de totes maneres, és publicitat per al país?

És normal que no hagi agradat un document en el qual la realitat de Corea apareix totalment tergiversada. L’únic objectiu d’aquests reportatges és augmentar els guanys a base de sensacionalisme i a la vegada posar l’opinió pública internacional en contra de la RPDC, fent que siguin els mateixos treballadors oprimits d’altres països els que donin suport a una intervenció militar dels EUA a la península. I més, després de la confiança que hauria estat dipositada en ells quan el país els ha convidat. Dóna’ls la mà que t’arrencaran el braç.

I a tall personal?

Crec que una producció de “reportatges” com aquests, per anomenar-los d’alguna manera és tan perjudicial com beneficiosa. Perjudicial perquè ha tingut un fort impacte dins la ment de les masses, sent una manipulació molt ben aconseguida, i principalment, perquè s’ha permès que l’opinió pública doni suport al bel·licisme dels EUA i als interessos dels mateixos que ens oprimeixen a nosaltres i han portat a Espanya i a la resta del món a una situació econòmica i social realment desesperant. Per altra banda, ho puc considerar positiu perquè moltes d’aquestes imatges que es mostren desmenteixen els anteriors reportatges o bé altres “notícies” falsejades. De fet, això mostra el grau, al que els anomenats mitjans de comunicació, són capaços de manipular en funció dels interessos dels seus propietaris, i que ells mateixos es contradiuen una vegada i una altra. És qüestió de temps que les masses treballadores es despertin i vegin la crua realitat a la qual ens ha condemnat el neoliberalisme impulsat per les elits financeres. Com ja deia Malcom X “cal estar previnguts davant dels mitjans de comunicació perquè si no, et faran estimar a l’opressor i odiar a l’oprimit”.

Durant la teva estada, vas poder visitar un monestir al qual pocs occidentals hi han tingut accés. Com va anar tot plegat?

Va ser molt senzill, la veritat. Estàvem menjant en una zona de pícnic amb famílies coreanes i l’Alejandro [Cao de Benós] va veure un cartell que indicava el camí cap a un temple. Aleshores va proposar al grup sencer fer una petita excursió després de dinar. Malgrat tot, a la gent no li venia massa de gust moure’s i per això hi vam anar l’Alejandro, l’Alfonso –un gallec que viatjava amb ells–, el meu pare i jo. Vam estar passejant més o menys una hora. També cal recordar que l’Alejandro és un funcionari de la República, és el Delegat Especial del Comitè de Relacions Culturals amb l’Exterior i per tant, és el millor guia amb el qual un pot anar.

“Hi ha més opció a interactuar amb Corea però l’oportunitat d’entrar sempre ha existit”

Es diu que no pots perdre’t sol per Pyongyang…

Doncs mira, durant la visita al complex de piscines Munsu sí que ens van deixar sols mitja hora al meu pare i a mi. Vam estar completament al nostre aire banyant-nos i gaudint com dos nord-coreans més. Una de les millors experiències del viatge.

Vas tenir oportunitat de parlar amb nord-coreans?

Sí, amb diversos. Durant les nits aprofitàvem per pujar al bar de la darrera planta de l’hotel i parlàvem amb cambreres i fins i tot vaig aprendre una mica de coreà! Pots parlar amb qui vulguis sempre i quan ells vulguin parlar amb tu, és clar. Ara bé, si no saps coreà i la persona amb qui vols parlar no sap anglès, hauràs de fer servir algun dels guies com a traductor.

En alguns vídeos que circulen per Internet, es veu que la població coreana es mou fins i tot pel carrer en ordre. I els nens?

Una de les coses que em va cridar molt l’atenció i que mai no havia vist en cap país del món és la normalitat amb la que veus nens petits caminant pel carrer sols, sense pares. I això en una capital d’un país! Per exemple, a la Plaça Kim Il-Sung hi havia uns nens que patinaven sols. Això diu molt de la seguretat interna de la que gaudeix el país.

“Em va cridar molt l’atenció veure nens petits caminant pel carrer sols, sense pares. Això diu molt de la seguretat”

Sols per Pyongyang?

Sí, sí! I també em va sorprendre molt trobar-me des de nens fins a homes i dones agafats de la mà. Eren del mateix sexe i no per això són homosexuals. Sembla que les relacions personals són molt fraternals. A Espanya, per coses així ja et diuen de tot.

Es diu que els nord-coreans estan adoctrinats per parlar amb estrangers. Què et sembla?

Cerc que és fins i tot absurd plantejar-s’ho i és un dels arguments més pobres que Occident utilitza per criticar la RPDC. Primer però, s’ha de definir la paraula adoctrinar i des del meu punt de vista, en totes les societats existeix l’adoctrinament. I mentre hi hagi l’Estat i les classes socials seguirà existint.  En aquesta societat capitalista, la classe burgesa utilitza els mitjans de producció ideològica altrament coneguts com mitjans de comunicació i les institucions educatives per inculcar-nos les seves idees egoistes i les seves doctrines, fent-nos estimar el sistema de mercat per sobre de tot. Així com també ens fan defensar irracionalment la propietat privada dels mitjans de comunicació o en altres paraules la seva propietat privada.

De quina manera?

Posen les nostres ments contra les cordes, ens colpegen constantment amb la publicitat per crear-nos i generar-nos necessitats fictícies sobre productes que realment no necessitem, es gasten milions finançant campanyes dels partits polítics que segueixen els seus interessos perquè nosaltres mateixos els votem, etc. En resum, fabriquen les seves idees en les nostres ments fent ús de tots els mitjans que tenen al seu abast perquè pensem com ells amb una diferència única que és que nosaltres pertanyem a la classe treballadora, és a dir, a la classe explotada.