Qualsevol estudiant d’història de l’art sap que el moviment modern va començar el 1900 en rebutjar la naturalesa literària de l’art acadèmic, aquesta classe d’art realista que va tenir el seu origen en el Renaixement i que les diferents acadèmies nacionals consideren encara l‘últim crit

La paraula pintada, Tom Wolfe

Les paraules citades de Tom Wolfe mostren una paradoxa. L’art contemporani actualment depèn de la paraula escrita. L’art actualment és justifica per llargs discursos acadèmics, en el sentit universitari del terme. L’art ja no pot ser per ell mateix, ja que necessita justificar-se en paraules escrites i lectures filosòfiques. Això planteja un problema. Com s’és creatiu? En aquest raonament ho farem amb dos exemples. El de Núria Güell i el d’Eusebi Vila Delclós. Són dos artistes que creen un art molt allunyat l’un de l’altre, però són dos cares d’una mateixa moneda, la moneda del nostre temps.

Núria Güell declarà a al portal digital, Amor a l’Art l’abril del 2014: “El que faig és investigar el mateix fenomen des de moltes disciplines diferents, sempre: sociologia, filosofia, economia, dret… Sempre quatre o cinc per construïr-me una imatge complexa del tema en qüestió. I després, quan ja ho entenc, penso què vull fer. És a dir, penso la idea: ‘Vull expropiar els bancs’. Llavors he de plantejar-me com convertir això en un projecte artístic”. Més a baix en el mateix article s’aclareix que el seu procés de creació té més a veure amb l’ investigació que amb la inspiració. I potser, els seus projectes artístics tenen més a veure amb la investigació periodística i la reflexió filosòfica, en la seva accepció primigènia: amor a la sabiduria, que amb l’ordenació de formes i colors en un espai delimitat segons unes convencions estètiques i plàstiques.

D’altre banda Eusebi Vila Delclòs és un pintor que és declara com a tal. El seu últim projecte: Derelictes mostra les formes de fustes trobades en platges sobre paper, fent-hi aparèixer volums que fan la composició. La seva és una carrera que s’inscriu dins de l’art abstracte. Un art abstracte fruit una recerca personal al voltant de la plàstica i en que segueix els mètodes de treball i creació tradicionals. El dibuix és la seva base per l’abstracció i transforma les formes fins a arribar a la composició que ell estima correcte. El seu treball que es pot considerar multidisciplinari, però atén a un esperit conjunt: “A la instal•lació Derelictes, fusta i paper entren en diàleg: la contundència dels derelictes enfront a la subtilesa i la fragilitat del paper. S’estableix una complicitat de la que l’espectador és partícip en contemplar i passejar per l’espai.” Eusebi Vila crea per que és la seva condició. Pinta perque és el seu llenguatge natural.

Núria Güell i Eusebi Vila il·lustren així la paradoxa de la creació de Tom Wolfe. La creació artística ha de retornar a la literatura o ha de ser-ne autònoma? Si observem les últimes exposicions ens els centres d’art contemporani del país, veiem com l’art tendeix a ser justificat amb raonament filosòfics o crítics. D’altre manera les exposicions no es podrien entendre. Per exemple, l’obra de Mounir Fatmi, Les monuments on apareixen diferents cascos d’operaris amb noms de filòsofs postmoderns pot ser entesa sense la lectura prèvia dels mateixos? I si el públic que contempla la mateixa obra ignora els plantejaments de Baudillard, per exemple? El llenguatge artístic universal que representa la forma i el color s’elitiza i només pot ser llegit per l’Acadèmia. Per aquella gent que s’ha format i pot entendre el llenguatge filosofico-estètic en voga a les universitats del país. La contraposició a aquest fet la podem veure en l’obra d’Eusebi Vila, que conserva la lectura plàstica a partir de la qual pot sorgir un anàlisis crític de la mateixa obra. Les obres que hem dit abans, ja són anàlisis crítics en ells mateixos.

Per acabar aquesta reflexió sobre la creació, paga la pena llegir aquests mots escrits fa un segle per Feliu Elias o Joan Sacs: “Quasi tot el jovent que nàix ara en les Belles Arts de Catalunya es llença desaforada i desaprensivament a un deformisme sense solta que, en lloc d’ésser una resultant de recerques i renúncies consecutives, no és altra cosa, amb tota evidència, que una golafreria d’arrivista i manifestació d’una mandra que no esperava altra cosa per a no estudiar ni recercar, que el dret de necessària incorrecció. Vuidor meridional!” (sic). L’art actualment es troba en aquesta encreuada, és la genialitat una paret en blanc o és allò més fàcil que poc fer un artista per justificar un sens fi de conceptes i teories? Fins a quin punt la creació artística va lligada a la investigació científica, no moguda per una progressiva recerca introspectiva del pintor, escultor o dibuixant, sinó per la facilitat que genera aquest fet? Així l’habilitat manual, la sensibilitat cara el color i la composició desapareixen. Poden les mostres d’art convertir-se progressivament en  llargues mostres de filosofia il·lustrada i deixar d’explorar les capacitats estètiques dels materials que ens envolten?

Els nostres temps són complexos, som davant d’una superació permanent de la pintura? Un llenguatge és una convenció que dos accepten per poder transmetre’s idees. I així, molts interlocutors poden no acceptar les representacions planes i volen submergir l’art en el món de les idees. Així la paraula escrita és el millor mitjà. Núria Güell n’és sabedora, transcendeix aquest fet i actua com una guerrillera. Pren partit. I llavors, aventurant-me, puc dir que allò que fa és realment la materialització dels seus pensaments. De la mateixa manera que els pensament d’Eusebi Vila és un anàlisi de la realitat segons les seves formes, el de Núria Güell mostra la dialèctica de la nostra vida.

La creativitat artística és un misteri insondable i m’atreviria a dir que l’art també ho és. Potser, tal com afirma Jaume Vidal el dia que ho deixi de ser, ja no serà art. Potser ara hem arribat en un moment en que els artistes primer pensen quin projecte volen fer i després busquen com fer-lo art. No al revés. Potser ara l’art ja no és misteri que s’expressa en diferents llenguatges sinó una reflexió democratitzada sobre el nostre món.  Així l’art té el perill de deixar de ser un llenguatge universal, potser de ser un llenguatge i convertir-se en una branca de la filosofia. Llavors ser creatiu no seria ser-ho en el sentit d’Eusebi Vila, sinó que agafaria el significat que l’hi dóna Núria Güell. En un món postmodern ser creatiu és arribar a l’art gràcies a la literatura, en una ironia de la historia potser estem tornant a l’art pre-modern. A un art totalment dependent de la paraula escrita.