Asturiana de naixement i Barcelonina d’adopció, Helena Exquis porta anys en el món del fanzine a Espanya. Fotògrafa de professió i fundadora d’Orfidal, aposta per les publicacions en paper en una societat digital
Quan va sorgir el teu interès pels fanzines?
Vaig estudiar un mòdul d’Edició d’Art a Astúries, i allà vaig començar a endinsar-me en el món del fanzine. El mòdul era molt artístic, enfocat al gravat, i allà vaig començar a experimentar amb l’estètica i la forma d’aquest tipus de publicacions. En aquella època sortia amb un noi que coneixia gent que s’hi dedicava, i gràcies en part a això vaig entrar a formar part d’aquest sector a Espanya. A mi sempre m’ha interessat la cultura punk i el meu primer fanzine va consistir en una aproximació a Sonic Youth a través dels haikus japonesos.
El 2010 vas crear Orfidal, de temàtica cultural i artística. Com va sorgir el projecte?
Després d’acabar el mòdul vaig començar fotografia i arran del meu treball sobre Sonic Youth, el qual va ser un èxit, vaig començar a fer-ne d’altres de la mà d’Ediciones Electrodomésticas. Després vaig decidir fundar Orfidal amb Astor NubeNegra, autor del fanzine ‘Somos modernos’. Als dos ens fascinaven els llibres de l’editorial La Felguera, sobre situacionisme i sobre moviments socials com els Black Panthers o els Motherfuckers, els quals tenien un pamflet titulat ‘Black Mask’. Aquests moviments socials i culturals de finals dels 60 i principis dels 70 als Estats Units, coincidint amb la free press a l’època, són una de les principals influències d’Orfidal. Vam engegar el projecte amb un objectiu molt clar: reviure l’esperit del Black Mask i traslladar-lo als nostres dies. Amb el temps ens hi hem anant involucrant més. Volíem que Orfidal tingués una actitud política, però sense estar vinculat a cap ideologia. Els nostres textos parlen de la revolució d’un mateix; volem ser part del moviment de la contracultura entesa com una amenaça. Busquem la cultura de la contra. Avui en dia sembla que la cultura formi part d’un estatus superior, quan sempre ha sigut una alternativa a la imposició social.
Per què vas apostar per una publicació en paper i no un portal online?
Quan vam engegar Orfidal hi havia moltes publicacions online i blocs, llocs on llegir molt, i creiem que els articles que hi ha a Internet sempre els deixes per llegir després i te n’oblides. Volíem que allò que publiquéssim no fos presa del “Per llegir després”. Quan ho tens en paper t’ho llegeixes al moment, mentre que a la pantalla costa aguantar fins al final.
Com funciona la preparació d’un número?
Abans publicàvem dues vegades a l’any, però per falta de temps ara el fanzine es publica anualment. Decidim els continguts amb els col·laboradors i jo m’encarrego de la maquetació i el tema del disseny, mentre que l’Astor edita els textos. Els últims números d’Orfidal els fem en risografia, una tècnica anterior a la fotocòpia i és un tipus de paper on s’imprimien les novel·les pulp i els còmics. De fet, a Barcelona hi ha dos llocs que estan recuperant aquest tipus de publicacions gràcies a la restauració de les màquines. Orfidal és dels pocs fanzines de text que utilitza aquesta tècnica, més habitual en fanzines d’il·lustració o en el món del còmic.
Cada número surt al mes de desembre coincidint amb el Grapa Grapa, un festival de fanzines de Pontevedra al que acostumàvem a anar, organitzat pel Liceo Mutante. També coincideix amb les ‘Jornadas de Autoedición de Asturias’, entre d’altres esdeveniments.
Cada quan es publiquen els fanzines per norma general?
Depèn de molts factors, com la temàtica, la persona i l’estil. El món del fanzine és molt ampli i engloba moltes temàtiques: hi ha des del punk que ressenya àlbums musicals que li agraden i t’ho ven a 50 cèntims fins a il·lustradors que van al Saló del Còmic i venen les seves obres en aquest format. Com que no hi ha cap editorial al darrere no hi ha obligació de publicar dins uns límits de temps.
També estàs darrere de l’èxit de MissRobin, fanzine de moda inspirat en l’estètica naïf i en les pel·lícules de Sofia Coppola. Què t’aporta el projecte?
A MissRobin, projecte fundat pel meu amic Lucas Asín, jo m’encarrego de l’edició de fotografies. És un rol diferent al que tinc a Orfidal, i no només això. MissRobin algun dia podria deixar de ser fashion fanzine i convertir-se en fashion magazine. La meva experiència en aquest projecte m’ha permès treballar amb models professionals i obrir-me a col·laborar per a revistes del sector.
MissRobin té una vocació molt internacional: es ven a la Gran Bretanya i al Japó.
La majoria del públic és estranger. De fet aquesta publicació és mig anglesa, ja que el seu director viu a Londres i la mou per allà. Aquí a Espanya el públic potencial cal explotar-lo; existeix però està molt ocult. A més a més és complicat que els lectors espanyols paguin per continguts quan estan acostumats a llegir-ho a internet de forma gratuïta. Estem en un moment de canvi entre el paper i el digital: hi ha casos d’èxit dins el sector online, com la Rookie Magazine, la qual ara també ha trobat un mercat en paper.
Com veus la salut del fanzine al nostre país?
Actualment hi ha un boom increïble. A Barcelona hi ha festivals molt bons, com el Gutter Fest i el Graf, més enfocat al còmic. No sé què em diria algú que hagi viscut el boom del fanzine a la dècada dels 90, però hi ha molt aficionat ja que són peces barates i independents. La crisi que molts mitjans viuen fa que els ciutadans busquin alternatives, i molts valoren el fet de tenir-ho en paper.
I davant aquest auge no et plantejaries viure del fanzine?
Mai. Ningú pot viure dels fanzines. El que sí que es pot aconseguir és que a partir d’això aconsegueixis feina lligada al que fas en aquest tipus de publicacions. Per exemple, que un il·lustrador conegut dins l’escena acabi publicant una recopilació de les seves obres en una editorial important. Com a artista t’ajuda a donar-te a conèixer i a fer contactes, però sempre perds diners.
I com creus que s’adaptarà al fenomen de les noves tecnologies?
Ja està adaptat, el boom que ha experimentat es deu en part a les xarxes socials i a internet. A Barcelona hi ha un fanzine feminista molt conegut, ‘Bulbasaur’, que mou molts lectors per Internet, gent que sap apreciar la originalitat, en paper en aquest cas.
Seguint amb Internet, estàs preparant una exposició conjunta amb 6 artistes femenines, el 21 de gener a l’Studio Store de Barcelona.
Sí, es diu “Chicas Internet”, que explora la relació del món femení amb les noves tecnologies. Artistes com Monstruo Spagueti, Mia Álvarez, Josefina Andrés i Claire O’Keefee, entre d’altres, s’encarregaran de criticar l’stablishment de l’art actual. Jo participaré en la meva faceta de fotògrafa.
Vas editar un fanzine sobre la teva adolescència, Whatever Happened To Little Zombie?
Sí, és el resultat d’un taller d’antropologia cultural que vaig fer en un centre social ocupat. Es va parlar sobre el colonialisme cultural a la imatge, tribus urbanes i la creació identitària a través d’internet. Com a treball final del taller em vaig decantar per un fanzine sobre la meva experiència com a adolescent gòtica. Fet des d’un punt de vista autobiogràfic i en clau humanística analitzo en 10 fases com va canviar la meva adolescència i la meva relació amb internet. Va ser un exercici de reflexió: explico l’etapa en la qual em sentia sola perquè no coneixia gent com jo, les noves amistats i les influències que em van marcar més. M’agradaria fer una segona part però ja entren en joc persones crucials a la meva vida i és complicat. Crec que tothom hauria de fer un fanzine de la seva adolescència; és una idea molt antropològica.