El retorn de la mitja lluna xiïta

Una fita històrica

Amb la finalitat d’estar a l’altura de la responsabilitat que representen els greus desafiaments als que s’enfronta la nostra nació àrab, els líders àrabs hem donat suport al principi d’establir una força militar àrab”

Amb aquestes paraules concloïa el general Al Sisi la cimera de la lliga àrab celebrada durant la darrera setmana de març. L’esborrany de la resolució aprovada a la ciutat egípcia de Sharm El Sheij especifica, però, que la participació d’aquesta força militar conjunta és voluntària. I doncs, en cap cas els estats membres estan obligats a participar-hi. D’aquesta manera, es pretén flexibilitzar la norma amb l’objectiu que més estats s’hi acabin implicant.

El cert és que, d’ençà de les revoltes de la primavera àrab, Pròxim Orient viu un període de canvis importants. També de conflictes regionals en augment que amenacen la seguretat regional i l’estatus quo d’alguns règims. Líbia, Síria i Iraq viuen immersos en una guerra civil que ja dura anys. Iran segueix avançant cap al lideratge d’una nova hegemonia local. Nigèria lluita en solitari contra el grup terrorista Boko Haram. Israel i Palestina no aconsegueixen arribar a un acord de pau. Iemen va anant cap a la guerra civil. I a l’horitzó l’Estat Islàmic avança com una amenaça per a tots. Una proposta llançada pel mandatari egipci que han vist amb bons ulls els països del golf pèrsic. Cap d’ells està disposat a perdre el seu poder regional.

Segons recull l’agència de notícies Associated Press, el cos militar podria estar format per uns 40.000 soldats provinents d’aquells països que de forma voluntària vulguin aportar efectius i mitjans. Però qui supervisarà l’exèrcit panàrab? La Lliga s’emplaça a crear un comitè supervisat pels caps d’Estat major dels països membres, que s’encarregarà de vetllar pel bon funcionament de l’exèrcit i per la seva correcta constitució. A més a més, s’estableix que aquest exèrcit conjunt només actuarà en aquells territoris que hagin sol·licitat expressament la seva intervenció. Malgrat que, segons el text, el nou cos militar tindria com a funció cabdal combatre els grups terroristes. És a dir, a l’Estat Islàmic.

De fet la milícia jihadista, que ja controla una àmplia zona del territori sirià i iraquià, ha estat la responsable perquè els països panàrabs s’hagin decidit a passar a l’acció. Però, perquè han decidit actuar en aquest moment? Iemen és la peça clau del trencaclosques. Fins el dia d’avui els països de la lliga àrab havien rebutjat sistemàticament la creació d’una força conjunta. Entenien que els seus règims fortament militaritzats eren capaços de fer front a les amenaces internes, i recelaven de molts dels seus veïns. Durant anys, per a molts dels seus líders crear un exèrcit més enllà de les seves fronteres significava perdre poder dins el seu propi estat. Ara emperò, el conflicte armat a Iemen amenaça amb l’hegemonia d’Aràbia Saudita, un dels grans líders regionals, juntament amb Egipte i Israel (tots tres aliats dels Estats Units).

- Publicitat -

No és casualitat que després de set dècades aquesta vella aspiració s’hagi convertit en un projecte. Encara no es pot parlar de realitat, ja que es tardarà mesos perquè pugui ser operativa. I doncs, la creació d’aquesta força conjunta no tan sols ens mostra les hostilitats que molts països tenen cap a l’Iran sinó també el distanciament creixent amb els Estats Units. En efecte, la crisi econòmica, el fracàs de la campanya d’Iraq, les promeses de pau de Barack Obama, la necessitat de combatre l’Estat Islàmic, i la nova relació amb Iran han fet que Washington adoptés un paper més passiu cap a qui en altres hores eren aliats incondicionals. Òbviament, Estats Units segueix comptant amb les seves simpaties, però a Pròxim Orient comença a arrelar la idea que han de ser ells mateixos qui defensin els seus interessos.

Tal vegada amb aquest objectiu, l’any passat, Aràbia Saudita es va convertir en el país del món que més fons inverteix en la compra d’armament. Una factura que durant el 2014 va arribar als nou milions d’euros. Una mesura que sorprèn, tenint en compte que Riad ha confiat tradicionalment la seva seguretat nacional a les forces nord-americanes. Ara però, els Huthi del veí Iemen amenacen l’estabilitat del país.

Un risc inassumible

La República del Iemen va ser fundada fa més dues dècades, amb la unificació entre el sud i el nord el 1990. El seu nom significa “dreta” per a situar-se en aquest cantó de la Meca, malgrat que d’altres historiadors creuen que el seu nom prové de les Taules de les Nacions de la gènesi. La seva població, que ronda els vint milions de persones, està dividida entre xiïtes (nord del país) i sunnites (sud del país). Aquest fet ha causat forces tensions internes i una guerra civil quatre anys després de la seva unió. La divisió, però, no és l’únic problema que pateix el país. A la frontera amb Aràbia Saudita, el govern de la capital afronta des del 2004 la insurrecció oberta de la tribu dels Huthi. Una facció de confessió xiïta que denuncia sentir-se discriminada religiosa, social i econòmicament.

A més a més, aprofitant la debilitat de l’Estat, Al Qaida ha instal·lat la seva central d’operacions per a la península aràbiga al país. El grup terrorista es beneficiaria així de l’escàs control governamental de la major part del territori. I doncs, el poder segueix residint en els líders tribals. Tampoc podem oblidar que Iemen és un dels països àrabs més pobres. Prop de la meitat de la seva població viu per sota del llindar de la pobresa, i un de cada cinc nens està desnodrit. Ni tan sols les seves modestes reserves de petroli li permeten deixar de prescindir de l’ajuda exterior. Però quin és l’origen de l’actual conflicte armat? La religió. Els govern del país ha estat tradicionalment laic, en contraposició aquells qui defensaven que havia de ser musulmà.

Sunni-Shia-Ibadhttpwikii

Concretament, el primer aixecament contra el govern de l’estat es va produir durant el 2004. Aquell any l’executiu de la República havia decidit que la figura del president ja no havia de ser ostentada necessàriament per un descendent del Profeta. Una decisió que va enfurismar els Huthis i els va portar a rebel·lar-se i a considerar il·legítim al govern. La tribu, que rep el seu nom en memòria del seu líder assassinat, Al Houthis, es va fer forta al nord del país, va ocupar la capital el passat mes de setembre i ara amenaça de conquistar Adén, la segona ciutat de Iemen. De fet, les últimes informacions apuntarien que la ciutat, on s’havia traslladat el president Hadi després de la caiguda de Sanà, ja és sota control dels Huthis. A punt simptomàtic és que a la finalització de la cimera de la Lliga Àrab el president Hadi no hagi tornat a Adén sinó que hagi viatjat fins a Riad.

Precisament és Aràbia Saudita, el veí més lleial de l’actual govern iemení, qui ha decidit actuar en els darrers dies. La monarquia del rei Salman ha portat a terme l’operació “Tempesta decisiva” amb la que ha bombardejat posicions huthis, després que el president Hadi hagués demanat als seus socis de Pròxim Orient ajuda militar. En aquesta intervenció, que ha mobilitzat uns 150 mil soldats, hi participen Emirats Àrabs Units, Kuwait, Bahrain, Qatar, Jordània, Marroc, Egipte i Pakistan. És a dir, tots els aliats de Riad del Consell de Cooperació del Golf a excepció d’Oman. Un tret diferencial, tenint en compte que és la primera vegada en vint anys que Aràbia Saudita desplega les seves forces armades en un operatiu com aquest. Ni tan sols durant la invasió d’Iraq a Kuwait va intervenir-hi amb aquesta determinació. Els atacs, que es podrien perllongar diversos mesos, continuaran fins que el país torni a ser un lloc “estable i segur”, apunten per a Reuters fonts saudites.

En el rerefons hi trobem el gran protagonista de les últimes hores. El passat 31 de març acabava el termini per a que l’Iran i les grans potències occidentals arribessin a un acord nuclear. A hores, d’ara, i mentre s’escriuen aquestes paraules, encara no sabem si finalment hi haurà hagut principi d’acord. En efecte, Aràbia Saudita s’ha sumat recentment a la corrent d’opinió liderada per Jerusalem que malveu l’acord internacional amb Teheran. Així mateix, el govern del Iemen no ha dubtat en assenyalar durant la conferència de la Lliga Àrab com a principal culpable de la situació del seu país al gegant persa, a qui acusa de donar suport i logística a la tribu dels Huthis. El fantasma de la mitja lluna xiïta torna a ser present.

L’acord nuclear amb Iran pot suposar un fort revés pels dirigents sunnites, en especial entre les monarquies de la península aràbiga, que temen una expansió iraniana a la zona. Teheran ha jugat bé les seves cartes. La seva presència, afavorida per Washington, a Iraq i Síria amb l’objectiu de combatre l’Estat Islàmic, la seva consolidació amb Hezbolà al Líban, i el seu suport vetllat als Huthis al Iemen, s’estan percebent com el pla definitiu dels xiïtes d’expandir-se per la regió. Les recances no són noves. El rei Abdalà de Jordània ja va advertir el 2004, coincidint amb la revolta dels Huthis, del fet que s’estava formant una regió xiïta que anava des de Teheran fins a Beirut, passant per Bagdad i Damasc. Tot i que en realitat, els recels ja venien d’abans. Durant la revolució de 1979, molts dirigents i dictadors van sentir-se amenaçats per aquests en considerar que a través de l’Islam volien legitimar el canvi de règim. A partir d’aleshores, Iran i Aràbia Saudita recolzarien a països diferents en tots els conflictes de la regió. Fins ara, Riad, El Cairo i Jerusalem, sota la protecció de Washington havien liderat les forces de Pròxim Orient. Teheran, emperò, sota l’amenaça global que suposa l’Estat Islàmic, reclama el seu poder.

La successió del Profeta

La mort de Mahoma és el punt de partida de les tensions actuals. Òbviament, considerar una sola causa com a únic motiu dels conflictes d’avui entre els països de Pròxim Orient és reduccionisme, emperò determinant. L’Islam és en l’actualitat la segona major religió del món per nombre de fidels, amb més de 1300 milions de persones, i està dividida en dues grans faccions o famílies: Els sunnites i els xiïtes. Els primers representen el 90% del que coneixem com a món musulmà i es concentren principalment a Aràbia Saudita, Síria (on tot i ser majoria no governen), Oman, Emirats Àrabs Units, Kuwait, Bahrain, Qatar, Jordània, Sudan i Egipte, entre d’altres -si ens hi fixem els països que donen suport als bombardejos del Iemen contra els huthis (xiïtes) – . Mentre que els segons només representen el 10% restant i resideixen principalment a Iran, malgrat que també són presents a Síria, Iraq, Afganistan, Azerbaitjan i el Iemen.

En efecte, l’escissió de l’Islam en dos corrents religioses es remunta a la mort del profeta Mahoma, l’any 632, obrint-se el debat successori. Per un cantó, els xiïtes van designar a Alí, marit de Fàtima , i per tant gendre i fill espiritual de Mahoma (també era el seu cosí), en nom dels llaços de sang que aquest mantenia amb el profeta. Mentre que els actuals sunnites van escollir a Abu Baker, un home comú, però de l’entorn més proper de Mahoma (era el seu sogre) com a successor en nom del retorn del poder a les tradicions tribals. En aquell moment, la majoria dels musulmans van donar suport a Abu Baker, erigint-lo així com el primer califa de l’Islam. Apuntem aquí, que de manera simbòlica l’actual líder de l’Estat Islàmic es fa dir Abu Baker al Baghdadi. És a dir, el primer califa de Bagdad.

Arran del debat successori les diferències se centren principalment en la seva visió de l’estat. Els sunnites consideren l’Alcorà com a una obra divina i a l’ulema com un pastor nomenat per altres homes que oficia de guia entre el qui creien i Ala. És per això, que els ulemes tenen poca ingerència en els assumptes polítics. És a dir, existeix una divisió entre poder polític i religiós. Mentre que els xiïtes consideren l’Imam com el descendent directe de Mahoma; un guia indispensable per a la comunitat i que pren el seu poder directament de Déu. Segons la seva visió no existeix separació entre la religió i el poder estatal. El millor exemple n’és l’Aiatol·là Jomeini de l’Iran, qui va pujar al poder el 1979 després de la revolució àrab.

Tanmateix, existeixen també altres faccions més minoritàries a la regió. És el cas dels alauites a Síria (Com el president Bashar Al Asad), els alevis a Turquia o els drusos. De fet, a vegades les aliances polítiques sobrepassen les diferències religioses. Així doncs, l’Iran recolza el moviment palestí Hamàs (sunnita), Bashar Al Asad (alauita) o fins i tot a l’Armènia cristiana. És a dir, malgrat que les creences religioses impulsen bona part de les aliances i les enemistats entre les forces d’Orient Mitjà, el cert és que els interessos econòmics i geoestratègics dels nous estats també juguen un paper important. Iemen serà la clau de volta dels pròxims mesos. La costa on els vaixells de mercaderies de la ruta asiàtica europea paren a omplir el dipòsit, I l’ambició dels seguidors del quart Califa de refer el seu imperi.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Tres webs de la Generalitat deixen al descobert correus electrònics i contrasenyes

La Generalitat de Catalunya ha detectat vulnerabilitats en tres pàgines web pròpies que haurien deixat al descobert correus electrònics i contrasenyes, segons ha avançat...

Unides Podem fa una crida a eliminar el “secessionisme fiscal” de Madrid

Unides Podem ha assegurat que una via per solucionar la "crisi territorial" del país passa per eliminar el "secessionisme fiscal" de Madrid, el 'dumping...

Catalunya participa en un projecte europeu per a la inclusió de nenes i dones gitanes

La Conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, amb el Programa del Poble Gitano i de la Innovació Social, participa en...

Felipe González s’emprenya

L'expresident del Govern espanyol Felipe González ha avisat aquest dijous a l'executiu de Pedro Sánchez que no es pot construir un "projecte de futur"...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca