El Walden 7 a Sant Just Desvern, l’utòpic rusc humà construït en els anys 70 per revolucionar la concepció de la arquitectura de la llar, ha arribat al 2015 arrossegant una cua dolorosa, que ni els enginyers, psicòlegs, filòsofs o arquitectes que la van dissenyar haurien desitjat i és que l’edifici concebut per ser un oasis social també va conèixer la tragèdia, com tants altres edificis de Barcelona i dels seus voltants, encara que aparentment resultin invisibles.
Farà uns cinc anys, el fill d’una de les propietàries de la comunitat va decidir acabar amb la seva vida llençant-se al buit. Segons W.V, un dels veïns de l’indret i testimoni dels fets, el noi tenia molts problemes per culpa d’una depressió i la seva mare, que era professora seva, era bastant estrafolària i tenia fama d’inestable. “El noi es va tirar pel forat que hi ha al mig de l’edifici, que dona a una font. No sé de quin pis, probablement del 8è o del 10è. El hall de la comunitat sol ser bastant concorreguda per l’afluència de gent que es reuneix, i a més hi ha una zona d’oci amb taules per jugar a ping pong. Un excompany meu de classe estava jugant en el moment en que va succeir. Em va dir que només ho va veure de reüll, però el so va ser esquinzador i que quan van veure el que era, no donava crèdit, lògicament. Després he vist a un parell de persones amenaçar amb tirar-se, però no ho van fer. Un d’ells ho va fer just davant del meu pis”, relata el testimoni.
A uns quilòmetres de distància, al carrer Diagonal de Barcelona, molt a prop de la plaça Francesc Macià s’ubica l’Atalaya, un altre edifici de dimensions considerables que va ser testimoni del patiment d’Anna Permanyer, la psicòloga barcelonina de 53 anys que al 2004 va desaparèixer. Va ser vista per última vegada entrant a dins de la finca i 10 dies després va aparèixer morta a prop de Sitges.
Permanyer era propietària d’un pis a la planta 18 de l’Atalaya i el dia de la seva desaparició havia quedat amb la inquilina per negociar el traspàs. El porter la va veure agafar un ascensor, però mai la va veure sortir. La policia va certificar que la víctima morí a les poques hores d’entrar dins la construcció. Pel fiscal i l’acusació, a l’acusada principal li mogué l’interès econòmic, ja que va obligar a firmar a la psicòloga un contracte d’arres. A més a més l’escrit de la fiscalia indicava que dies després d’haver-se descobert el cadàver, la inquilina va entrar dins la finca i va provocar un incendi en un pis per destruir proves que la incriminaven.
Als privilegiats confins de la ciutat, l’avinguda Pearson també guarda en la memòria el record de la sang. Al 1977 l’empresari José María Bultó moria com a conseqüència d’un atemptat en el bany de la seva torre. Els culpables li havien lligat una bomba al cos i l’empresari va intentar extreure-se-la quan aquesta va explotar. Al igual que Joaquim Viola, ex alcalde de la ciutat, i la seva dona, que van ser assassinats seguint el mateix ritual que Bultó, al seu domicili al passeig de Gràcia, 69, un any després.
Més recentment, una dona de 48 moria presumptament a mans de la seva parella sentimental, de 70 anys, al domicili que la parella compartia al carrer Còrsega. Un dels molts casos de violència domèstica que sacsegen les vides de les víctimes en les seves llars en moltes ocasions.
Un altre que també va commocionar l’opinió pública en els últims anys va ser el d’un home de 40 anys i treballador de TV3, que va acabar amb la seva vida penjant-se del seu domicili al 93 del carrer Rosselló, d’on anava a ser desnonat aquell mateix dia.
Els soterranis de Barcelona emmagatzemen molts records, i encara que molts d’ells cauen en l’oblit, continuen sent part de la memòria de la ciutat.
