Art i futur

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’any del tricentenari ha acabat però com Jano, el déu de dos caps, continuem mirant el passat de la nostra nació per encarar el nostre futur col·lectiu. El passat novembre, es presentava la plataforma Art i Futur, que vol fer partícip el món de l’art plàstic en la construcció del nou país al qual ens dirigim. La plataforma ha seleccionat dotze artistes emergents i dotze de consagrats, obeint la dicotomia de Jano, mirem cap al passat per projectar-nos cap al futur, on hi ha el nostre país. Ara, però, és un terra incògnita, un territori sense cartografiar que quedarà fixat per aquells qui guanyin la independència de la nostra nació, o la perdin.

La qualitat de la selecció es deu al bon criteri de Bernat Puigdollers, comissari del projecte, que com a artistes emergents ha escollit a Albert Arribas, Carles Azcón, Helena Basagañas, David Bonet, Miquel Gelabert, Ariadna Mangrané, Sergi Mesa, Gorka Pinyol, Stella Rahola Matutes, Oliver Roura, Àlex Santafé i Rubén Torras i com a consagrats: Jordi Alcaraz, Arranz-Bravo, Perejaume, Alfons Borrell, Joaquim Chancho, Salvador Juanpere, Robert Llimós, Francesca Llopis, Albert Porta (Evru/Zush), Josep Maria Riera i Aragó, Benet Rossell i Gerard Sala. Tots aquests pintors han cedit una litografia a la causa, que es vendrà en favor de la campanya El país que volem en la que entre altres participa l’omnipotent Assamblea Nacional Catalana.

Els diferents creadors, tal com s’ha dit, mostren el seu suport al procés d’autodeterminació del poble català com a dret inalienable. Sense caure en la propaganda i fent servir el prestigi dels artistes porten el debat nacional a la plàstica. Gorka Piñol, en l’elaboració d’aquest article parafrasejava: només es recorda els artistes quan trona. En aquest sentit Helena Basagañas, m’explicà com en un moment determinat es posà tot el consens en la defensa de la llengua, ja que tothom tenia clar que s’havia de protegir, però potser ara s’hauria de protegir l’art. Joan M. Minguet, president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, apunta; (…) Des del cantó de la política convencional de partits, jo diria que la cultura els interessa poc, l’art encara menys, i l’art dels nostres temps, menys i tot. S’ha establert un corrent d’opinió segons el qual amb la cultura no guanyen (ni perden) vots, per tant, concentren tots els seus programes (i els seus incompliments més flagrants) en l’economia, l’educació, la sanitat…

Aquest diàleg impossible, fet en tres entrevistes diferents, ens donen diferents visions que caldria analitzar, ja que ens aporten un punt de vista diferent del Procés.

Piñol treballa en un estudi compartit per gent d’oficis diferents. La seva obra juga en un món de línies entrellaçades, que formen un laberint perfecte. Alhora aquesta pintura descol·loca i inquieta a l’espectador, ja que sempre és imperfecta allà on menys ho pensem. El laberint segons Borges sempre té un centre, però Piñol el fa desaparèixer per sumar-li irrealitat. Ell entén l’art i la causa d’Art i Futur de la mateixa manera que pinta, com una reivindicació de la seva llibertat. L’acte vital de pintar queda transposat a la vida pública, la separació tan exclamada entre els dos compartiments eliminada i com a resultat trobem que l’artista esdevé coherent i la seva pintura bella. La litografia que ha donat, s’inspira en Santa Bàrbara per explicar com l’artista massa vegades és abandonat de les pugnes de la nostra societat.

La franca conversa del pintor, mostra com ell i la seva obra són indissociables, drets davant de la seva última creació m’explica i es justifica, però sempre mirant atentament el quadre. La seva curiositat i ànsia el porten a buscar i ser permeable, m’explica com d’altra manera no es podria pensar diferent, provocar o crear reaccions en l’altre, intenció final de la seva obra.

Santa Bàrbara ens porta a la conversa amb Helena Basagañas, actualment submergida en paisatges elevats a la mínima expressió, rudes i primitius, on ens suggereix amb una fina línia un món. M’explica que treballa sobre teles granuloses que per afegir la textura òptima al quadre. Hom al seu estudi té la sensació de ser en un vaixell, els objectes sorgeixen de les calaixeres o lleixes per ser tornats al seu lloc d’origen una vegada mostrats. El seu llenguatge és l’art, amb el qual manté una pulsió basada en encontres i desavinences. Com en tot amor, fins que no es troba l’entesa perfecta, el subjecte en pateix les conseqüències. Però en l’afer que ens preocupa, Basagañas reflexiona de com no és prioritària la creació artística catalana de la mateixa manera que sí que ho és, a tall d’exemple, la música en català. I si es posessin els mateixos esforços en la creació artística catalana que en la normalització del català? A moltes escoles l’assignatura de plàstica no deixa de ser una manera de tenir entretinguts els nens unes hores a la setmana. Els catalans som els primers a sentir-nos orgullosos de Miró i Picasso, però també els primers a tractar tan malament com poden la nova creació plàstica.

- Publicitat -

Els inexplorats paisatges de les seves pintures em mostren un cert misteri, una visió del món on allò sublim encara és important. Potser el futur, és aquest paisatge per conèixer, esbossat per la ment d’una pintora i que cadascú omple amb les seves vivències.

Joan M. Minguet, confirma el diagnòstic de Santa Bàrbara, no hi ha un interès real per part dels actors polítics cap als creadors. Els vasos comunicants entre ells s’han trencat i experiències que tant van enriquir l’art com per exemple el cinema soviètic, ara ja no poden existir. Afegeix: Però no sé si l’art s’ha de sotmetre a unes idees revolucionàries o ha de dialogar amb elles, per ajudar-les a avançar en tot l’espectre cultural i ideològic. Aquest punt és la clau de la qüestió. L’art com a company de viatge. En la seva accepció més clàssica, Leonardo da Vinci al dibuixar el paisatge entenia d’o s’orgien els rius i per quines forces anaven a portar l’aigua al mar. Així doncs, l’art no podria veure els punts cecs del nostre futur? Si tal com afirma Minguet, els gremis de periodistes, politòlegs i economistes han dominat el debat sobre la pertinença o no de Catalunya a l’Estat espanyol, no pot ser que els artistes catalans puguin explorar els seus racons més obscurs? Potser el laberint incòmode de Piñol ens mostra un futur que tenim por de comprendre, o els paisatges de Basagañas ens diuen que no tinguem por del camí que hem de fer.

Hom pot pensar que el debat artístic queda enquadrat en uns determinats cercles, que en el seu il·lustrat elitisme, però va molt més enllà. Foto Colectania, en la seva mostra d’hivern, inaugurava l’exposició: Tan lejos, tan cerca. Documentalismo fotográfico en los años 70. Un excel·lent recull de fotografies de l’Espanya més profunda que fa una símil amb la situació actual de transició, en la que tothom té clar que sigui com sigui hi ha una transició de poder d’uns cap a uns altres. Aquí, però el títol de l’exposició delata la intenció.

A l’antiga Fabra i Coats trobem una exposició que mostra la preocupació pel nostre futur col·lectiu. Futurs Abandonats. A la mostra, Martí Peran, explora com la impossibilitat d’un futur ens coarta el nostre present, com que no van projectar-nos cap enlloc. El lector podrà endevinar que la majoria de pel·lícules actuals sobre el futur acaben en plagues bíbliques i gens redemptores de morts vivents, o en ecosistemes destruïts pel dièsel cremat. No hi ha en elles la possibilitat d’un futur on visquem en pau i la guerra s’hagi acabat. Si no hi ha futur, no hi ha possibilitat de canviar el sistema on hom viu. Peran ens mostra les utopies que l’home ha volgut, com ha imaginat el futur i com l’ha volgut canviar, des de l’agitprop soviètic fins a les colònies inspirades en la filosofia de Charles Fourier.

El nostre futur, el futur que volem (parafrasejant a l’ANC) és aquell que construïm. Però si el construïm abans hem de ser capaços d’imaginar-lo. I segurament l’art, la plàstica i la seva plasmació sobre una superfície blanca és el millor vehicle per fer-la realitat. Sense una gran dosi d’imaginació i voluntat per convertir els pensaments inconnexos en objectes tangibles no podrem construir un país nou, sigui dins d’un estat vell o jove. Només hem de deixar que els artistes joves i renovadors agafin la nostra terra com a llenç i imaginin, sense por, assegurant-nos que a cada pinzellada fan d’aquest país un lloc més bell, ja que aquest en última instància és l’objectiu de l’art.

La plataforma Art i Futur permet repensar el nostre futur, sense deixar el passat de banda. Un passat que en formes artístiques ens és ric i poderós, un art que en moments determinats ha ajudat a aixecar el país i re formular-lo. Potser d’allò del que tenim por, allò que no permet actuar amb completa llibertat, és la por de no poder superar el passat. Potser hi ha artistes morts que sonen amb tanta força que impedeixen conèixer el cant dels nous. Potser en l’art hi ha vells fantasmes que no deixen viure els nounats, i com tots sabem només en aquesta circumstància neixen els monstres.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca