Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 és una exposició que es podrà veure al MNAC fins al 25 d’octubre d’aquest any. L’exposició té una trinitat de comissaris: Pepe Serra, Juan José Lahuerta i Valentín Roma, protagonista dels fets de març al MACBA on fou dimitit per l’antic director Bartomeu Marí. Aquesta mostra no ensenya cap monarca nu, sinó que exposa l’art a Catalunya durant la major part del franquisme. Una exposició així era totalment necessària, ja que molts dels pintors de la postguerra ha estat mal interpretats o oblidats per la foscor del seu temps. En aquest sentit Del segon origen fa un clar homenatge a artistes com ara Esther Boix (desapareguda farà poc més d’un any), el Grup Gallot o al ceramista Josep Llorens Artigas. A més d’exposar obres com ara El Che de Josep Guionvart o els homenatges d’Armand Cardona Torrendell, un pintor de formes punyets i veritables.
Però l’exposició té un relat intern que costa de copsar. Ja sigui ens els artistes que hi ha i els que no s’ha mostrat, el context polític en què es mou i el lapse històric que s’ha escollit.
Els artistes escollits, si ve que és evident que tots ells estan justificats, no s’entén els que n’han estat exclosos. Hi ha noms que brillen per la seva absència i els podem trobar al voltant del grup La Cantonada. Els dissenys de Vilanova, les ceràmiques Aguadé i l’arquitectura de Bonet queden obviades, per no parlar de les pintures de Vila-Grau. I en un altre pla podríem parlar també de Yago Pericot, per exemple. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell declarà: “que cap museu públic havia aconseguit organitzar aquest període de la manera que correspon. L’enhorabona a tots els que ho he fet realitat. Fem un pas endavant en la configuració de la mirada sobre nosaltres mateixos. En el rerefons de l’exposició hi ha la feina de tants i tants creadors que van treballar en la segona meitat del segle, que avui tenen l’oportunitat de ser visibles en la nostra vida cultural” Afegint que aquesta exposició pot ser una prefiguració de com s’entendrà la pintura del segle XX al MNAC. A l’altra cara de la moneda, Pilar Parcerissas escrivia aquest juliol a l’Avui: “Les obres seleccionades dels autors que hi són solen ser obres anecdòtiques, que il·lustren un moment no identificable de la seva trajectòria i algunes prenen un sentit advers al seu origen, com el rotlle de pintura/acció del grup Gallot que sublima l’abstracció quan el seu esperit era anti-Pollock.” Aquest exemple és excel·lent, ja que al costat d’una obra enorme i abstracte, trobem un petit gravat d’Antoni Vila Arrufat, el quadre queda totalment desvirtuat i quina relació té amb el Grup Gallot?
Al parlar del context, hem d’entendre que es pren com a punt de partida l’any 1950 i 1977 com a punt i final, amb les jornades anarquistes que es feren a Montjuic. Com es diu en els textos de sala: “Aquesta exposició intenta apropar-se al desenvolupament de les pràctiques artístiques a Catalunya al llarg de vint-i-set anys, entre el 1950 i el 1977, rellegint els relats que les van narrar des del present, a partir d’unes coordenades que permetin calibrar-ne els vincles i les disparitats, les tensions i les transferències.” I exactament és el que es fa, passa el relat de la transició en mans de l’anarquisme, posant evidentment en dubte el relat de lluita dels partits comunistes. Per entendre la conclusió de l’exposició caldria mirar el documental Barcelona era una festa (Underground 1970-1980) de Morrosko Vila-San-Juan.
Una gran part dels artistes que es mostren tenien una relació directe amb el PSUC, molts hi donaren obra, altres firmaren manifestos, com el publicat a La Vanguardia el juny de 1977, uns quants van anar a Venècia amb el PCE per mostrar l’art de la Democràcia, editant-se el famós catàleg Avantguarda Artística i Realitat Social a l’Estat Espanyol 1936-1976, totalment ignorat ara al MNAC. Els crítics, historiadors i pensadors que en van escriure els textos són ignorats a més d’altres intel•lectuals del moment. Imma Julián, Valeriano Bozal, Manuel Sacristán o Joaquim Horta per exemple, entre tants d’altres. Obres com; Recordant a Antonio Gramsci de Tàpies, a més de les directament en homenatge al PSUC de Brossa o del mateix Tàpies, en què l’art i la política conflueixen són ignorades en pros del relat anarquista.
No voldria que aquesta ressenya s’entengués com una crítica a l’anarquisme de l’equip de comissaris, tothom té la seva ideologia. També es podrà dir que d’independentisme ha volgut fer del Centre Cultural del Born la seva urna de l’honor, només fent una lectura de les múltiples que poden coexistir sobre els fets de setembre del 1714. L’època de clarobscurs que va ser el franquisme prefigura el resultat de l’exposició. “Estem d’acord que cal renovar i atendre nous relats sobre l’art català. Però en aquesta exposició no n’hi ha cap, de relat, ni nou ni vell, volgudament no n’hi ha cap. Per fer un nou relat s’ha de tenir imaginació i coneixements, dues condicions que no es donen en la concepció d’aquesta exposició, pobra a ulls locals i pobra a ulls estrangers.” Encara que les paraules de Parcerices haurien de ressonar al cap dels responsables Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977; Sí que té un relat nou, però potser el problema és que els pintors destacats d’aquell moment no feien llenços en homenatge a Bakunin sinó que viatjaven a la Cuba de Castro.
(Obra destacada: Recordant a Gramsci, Antoni Tàpies, 1979)