Foto Valeriy Osipov

Quan a la tardor de 2011 Erdogan, el president de Turquia, iniciava una gira pels principals escenaris de la Primavera Àrab (Egipte, Tunis i Líbia), la resta de governs interessats d’una manera o una altra en la regió, contenien la respiració i prenien mesures contra una imminent hegemonia turca. No anaven pas desencaminats, a Tunis els Germans Musulmans tenien la clau del govern i a Egipte s’havia esfondrat el primer govern dels militars i, un soci polític d’Erdogan i membre dels Germans Musulmans egipcis, Mursi, es preparava per a formar el primer govern electe de la història del País del Nil. Comparat durant la gira amb el carismàtic líder medieval Saladí (comparació que no devia desagradar al mateix Erdogan), la gira pretenia acabar amb una visita a Jerusalem tot i les protestes del govern israelita.

Israel, qui més es jugava la mateixa autonomia, no havia dubtat en atacar la Flota humanitària a Gaza el 2010 on havien mort molts ciutadans turcs, alarmat davant el fet que les faccions palestines comencessin a trobar en Erdogan a un aliat. França i Anglaterra, per la seva banda, que havien seguit com a membres de l’OTAN a Turquia amb el suport obert als rebels anti–gadaffistes de la ciutat de Bengasi, s’afanyaren a fer una visita a la zona amb la idea de destacar-se sobre els turcs. Si bé el perill més gran per a l’equilibri de poders a la regió provenia de la possibilitat que Erdogan encapçalés una altra intervenció de l’OTAN, aquest cop en sol sirià, on feia ben poc que la guerra civil entre Baixar al-Assad i els seus detractors havia començat. Una sèrie d’atacs a territori turc entre finals de 2011 i mitjans de 2012 ja havien permès Erdogan obtenir del Parlament permís per a llençar atacs de càstig sobre el govern alauita sirià, al qual en donava les culpes.

Aquest és un cop molt fort per als falcons d’Erdogan, privats sobtadament d’una victòria militar que donaria a Erdogan un prestigi que aleshores estava perdent als carrers. Com a representant d’un partit islamista moderat, Erdogan sempre havia anat amb peus de plom a l’hora de tractar amb l’exèrcit turc, espasa de la laïcitat i el llegat del fundador de la república Ataturk, un exèrcit que no havia dubtat en establir una dictadura militar (1980-83) quan el partit al govern s’havia desviat d’aquests postulats. Arribat al poder el 2003 gràcies al suport dels sectors més tradicionals de la societat turca, Erdogan ha estat odiat pels sectors més occidentalitzats de la societat (cal destacar els barris d’Estambul, protagonistes de nombroses protestes els darrers anys) i dels elements de l’exèrcit que havien tingut relació amb la dictadura militar i que des de 2010 podien ser judicialment processats.

Ni la Unió Europea, ni Aràbia Saudita, ni Israel s’oposen al nou projecte d’Erdogan, tot i ser els que el van frustrar dos anys enrere

La preeminència de l’ala dura del govern Erdogan, els falcons, sobre la més conciliadora, dits coloms, fou des de 2003 constant. Aprofitant la marca de Guerra Global contra el Terrorisme (iniciada arran dels atemptats de les Torres Bessones) Erdogan havia perseguit els partidaris del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistán) amb molta fermesa, pacificant per la força territoris que als anys 90 eren sota el control d’aquesta organització. Donat que la lleialtat de l’exèrcit és voluble i que l’oposició dels sectors més occidentals és constant, Erdogan sempre ha hagut de buscar en la destrucció dels seus enemics exteriors la manera d’apaivagar les veus de l’oposició interior.

La fi abrupta del projecte sirià el 2013 posà contra les cordes la línia tradicional del govern Erdogan, induint a què els coloms de la pau prenguessin la direcció del govern. Perdut Egipte i amb un Exèrcit Lliure Sirià incapaç de vèncer al govern, les ajudes turques a aquesta organització comencen a ser redistribuïdes, anant a parar algunes d’aquestes a l’ISIS, oficialment repudiat pel govern turc però secretament recolzat. També ha de canviar la seva posició vers al problema kurd, iniciant un prometedor procés de pau amb el PKK després de dècades de guerra entre govern i guerrilla. Les connivències amb l’ISIS, repetidament denunciades pels kurds (sobretot arran del setge de l’ISIS sobre la ciutat siriana de Kobane), contaminen la imatge d’aquest president recentment convertit en colom de la pau. Les eleccions de 2015 mostren com l’estrella d’Erdogan comença a minvar, l’aliança de l’oposició (en la qual s’integren turcs i kurds, pràcticament sense distincions) obté prou representació parlamentaria per a privar el govern d’autonomia política.

Aleshores succeeix l’atemptat de Suruç (20 de juliol de 2015) en el qual moren 30 activistes kurds. Molts assenyalen el govern d’Erdogan, el qual culpa l’ISIS de l’atemptat i, en una hàbil jugada propagandística, declara la guerra a l’Estat Islàmic i cedeix els seus aeroports militars a la coalició internacional que hi està lluitant en contra. Un atemptat del PKK contra policies turcs trenca el procés de pau iniciat i un exultant Erdogan obté el suport parlamentari per a prendre mesures repressives. Després d’un atac simbòlic a l’ISIS, el govern fa detenir centenars de militants kurds i entra per la força a Síria en el territori controlat per les milícies kurdes locals. Els falcons turcs tornen a atacar, si bé aquest cop no ho fan armats pels EEUU, doncs des de 2014 que la Xina és la seva principal proveïdora.

Els EEUU d’Obama ja no veuen Israel i Aràbia Saudita amb la mateixa simpatia que els seus predecessors

Ni la Unió Europea, ni Aràbia Saudita, ni Israel s’oposen al nou projecte d’Erdogan, tot i ser els que el van frustrar dos anys enrere, i la raó es troba en què una altra potencia aspira a l’hegemonia, l’Iran. Els Acords Nuclears entre els EEUU i l’Iran ha posat en alerta tota la regió, perquè entenen que la reconciliació d’aquests vells enemics només pot acabar amb una aliança. El president israelià Netanyahu havia fet tot el que estava a la seva mà per a fer fracassar els Acords Nuclears i el nou sobirà saudita, s’ha implicat a fons en la guerra contra els partidaris de l’Iran al Iemen. És a dir, la pretensió d’Erdogan d’aconseguir un espai a Síria per als seus grups afins no desentona amb la dinàmica anti-iraniana general.

Tot i això és una estratègia agosarada, ja que cal recordar que els EEUU d’Obama ja no veuen Israel i Aràbia Saudita amb la mateixa simpatia que els seus predecessors. Una victòria contundent a Síria donaria a Erdogan els redits necessaris per a garantir la lleialtat de l’exèrcit i una possible reelecció; malauradament per als seus interessos, grups potencialment afins com Israel i l’ISIS estan doctrinalment condemnats a no entendres entre ells, de manera que aquest retorn dels falcons turcs només contribuirà (ara per ara) a desgastar encara més la regió. Tal com s’ha vist a les darreres eleccions, la conjunció d’un bloc opositor té moltes possibilitats de posar fi al seu govern.