Dijous 19 Setembre, 2019

El valor de l’art

L’art té un valor que fuig de tota comprensió racional. Mars de tinta s’ha vessat explicant aquest fet. Sabem que un quadre ens agrada, però a vegades no el podem comprendre, ja que d’alguna manera se’ns escapa. L’estem a punt d’agafar, però fuig. Fins i tot per l’artista. Com un ocell que només ens permet la seva contemplació per uns segons, però que en l’interior del nostre ser sabem que hem d’admirar més. Per quants diners es pot comprar aquesta sensació? Quan val un segon en aquest cel estètic? En aquest escrit intentarem apropar-nos a aquesta problemàtica.

Quatre gotes de pintura sobre un fons blanc poden valdre milers d’euros? Poden les franges negres de Wade Guyton valdre cents de mils d’euros? Hom habitualment es mofa d’aquestes obres, pensant que ells ho podrien fer millor, o simplement els hi sembla absurd. Però també hi ha gent que després de veure un quadre hi estableix una relació molt profunda. I també forta, el necessita. Les formes, potser el tranquil·litzen o l’exciten. O simplement es representen elements que fan d’una paret blanca un record o recordem una faula. També l’amor entra en joc. L’amor i la capacitat de suggerir i projectar. Encara que els crítics de la postguerra van enterrar la pintura com a finestra tridimensional, un quadre és una finestra que explora una geografia que encara ningú ha vist, de vegades ni el mateix artista. Però per això és art, per què els seus reflexos s’escapen del seu creador i cada u els fa seus.

Sabem que un quadre ens agrada, però a vegades no el podem comprendre, ja que d’alguna manera se’ns escapa

Un quadre o una obra d’art es compra per aquests motius. I perquè pagar milers d’euros per una tela tacada de pintura altament contaminant? Qui compra un quadre l’estima, ja que l’haurà de veure cada dia a casa seva. Però hi ha qui traeix aquest propòsit i el compra per fer negoci. Hi ha qui s’enriqueix gràcies a l’art i pot viure de les seves rendes. Ben Lewis, crític d’art anglès, ho exposa a El arte de especular. En aquest documental explica la bombolla artística que va funcionar en paral·lel a la immobiliària, esclatant el 2008. També com gràcies a subhastes i compres i vendes es poden blanquejar diners. Tot això passà per un procediment molt simple. No hi ha cap norma científica per determinar el valor d’un quadre. Si no que el preu el fixa una borsa periòdica de crítics, col•leccionistes i galeristes, que acorden una suma de diners. Que per últim el venedor negocia amb el comprador. El contracte verbal és el predominant i poques vegades es fan factures, cosa que dificulta l’establiment de preus regulats. Així, només les subhastes d’art poden marcar les cotitzacions d’artistes d’una manera precisa. La famosa web ArtPrice, per exemple, mostra els preus dels artistes en les diferents subhastes de tot el món, així el galerista o el col•leccionista pot apreciar el preu de les obres que té o vol comprar i la seva tendència.

El mercat de l’art es divideix llavors en un mercat primari i secundari. En el primer, els artistes representats per galeries venen els seus quadres a particulars i el secundari, fet per la revenda d’aquest art en subhastes. La galeria compleix la funció d’agent. Un representant que garanteix una sèrie de contactes i promocions que beneficien a les dues parts. Però és un cercle que viu majoritàriament sense beneficis econòmics. De fet la majoria d’estudis apunten que dels milers de galeries que hi ha a l’estat, només sis tenen beneficis i són econòmicament eficients. Entre elles la Galeria Senda o la Nogueras-Blanchard. També, la majoria dels estudis apunten que la relació entre el comprador i el venedor ultrapassa els lligams comercials i el fet personal és capital alhora de comprar o vendre art. El prestigi del mateix galerista com a entès en art, fa que un artista tingui o no sortida. Per últim, l’stock total d’un artista i els seus preus finals a la galeria a vegades són ocults, ja sigui per amagar un tracte de favor o per amagar que existeixen desenes d’obres sense vendre del mateix artista.

Les subhastes, mercat secundari, són un altre camp de batalla. En ajustar el preu dels artistes, en els llistats que marquen el seu valor, molts agents en manipulen els preus

Les subhastes, mercat secundari, són un altre camp de batalla. En ajustar el preu dels artistes, en els llistats que marquen el seu valor, molts agents en manipulen els preus. Des de galeries, fins a la mateixa casa de subhastes. En els últims anys, les grans cases de subhastes han fet préstecs pel valor del mateix quadre que s’ha comprat o s’ha arribat a acords previs per fer reeixida la venda. També tenen el problema de complir menys lleis racionals que el tracte fet a la galeria, ja que si una persona rica vol un quadre, el comprarà per un preu superior al seu valor, només pel fet que un altre també el vol.

El mercat de l’art, és doncs un mercat completament liberal en què els preus els decideix l’oferta i la demanda. Si una galeria ven un quadre a quatre mil euros, algú els pagarà. I el preu és a causa del fet que abans algú ja ha pagat un preu similar i el món de l’art ha aprovat l’artista. El món de l’art, que decideix que ho és i que no, també regula els preus, ja que els aprovarà o no. Així, els diferents actors juguen en una enquesta constant. Consultaries com ara ArtPrice a Europa i Amèrica o AMMA a Àsia, recullen els preus de totes les subhastes i ofereixen bases de dades que són consultades per tothom, ja que és dels pocs índexs globals que hi ha, fora de les mateixes llistes de les subhastes o el boca-orella, passant evidentment per la tasca d’un valorador que pot posar preu a una obra.

El mercat de l’art és un mercat completament liberal en què els preus els decideix l’oferta i la demanda

En els últims deu anys, el mercat de l’art ha passat per bons i mals moments. Des del 2004 els preus han augmentat un 50 per cent en termes globals en relació a l’any esmentat, tot i que hi ha hagut diferents fluctuacions, amb pics els anys 2008 i 2011 en els que s’ha arribat a augmentar un 60 o 70 per cent els preus del 2004. En aquest sentit, l’art contemporani és el que ha fluctuat més. El 2008 va augmentar quasi un 80 per cent el seu preu, amb una caiguda fins a 60 punts l’any següent. Aquell mateix any, la valoració en mercat de l’art va caure en tots els sectors, art dels antics mestres, del segle XIX, de postguerra (mundial), però on la davallada va ser més esfereïdora va ser en l’art contemporani, gràcies a l’atac especulatiu propiciat per l’esclat de la bombolla immobiliària. Tot i això en els quatre últims anys, l’art del segle XX i XXI ha anat augmentat gradualment de preu. Però si ho ha fet, ha estat com una tendència general i sense sotracs. De l’art actual, es pot dir que en els últims deu anys s’ha venut sempre a més preu que el 2004, però també ha fet unes oscil•lacions molt violentes del mateix.

L’augment de facturació en el món de l’art ha estat gràcies a la incorporació de nous actors. Així durant l’any 2014, el 37’7 per cent dels productes venuts en subhastes ho han fet a la Xina, el 32’1 als EUA i a França el 3’3 per cent. És aquest gegant que ha fet que el 2014 a tot el món s’hagin subhastat 15.600 milions de dollars en art. D’aquests, 5660 milions són subhastats a la Xina, bàsicament en pintura tradicional i cal•ligrafia. El cinquè pintor més venut el 2014 és xinès; Zhan G. Daqian. I entre els cinc primers destaquen les nacionalitats angleses, americanes, espanyoles i franceses, a part de la ja dita. Els indicadors també apunten que el mercat ha quedat escarmentat de l’especulació, ja que els dividends són estables i l’obra venuda en comparació a l’any passat resulta estable.

Tot i que les xifres que es mouen poden resultar seductores, tot és paper mullat

Aquestes xifres poden resultar seductores, o fins i tot embaladores per les butxaques enriquides gràcies a la crisi, però tot això és paper mullat si nosaltres no li donem el valor que es mereix. Nosaltres som els que donem valor als quadres amb la nostra admiració, ja que un quadre ens ha de captivar, una obra ens ha d’enamorar i actuar com aquest mateix, anunciant-nos una realitat dolorosa. L’art és quelcom que podem observar a ull nu en una posta de sol. Però molts pocs saben reproduir o, encara menys identificar. El repte de l’artista és identificar abans que ningú aquelles formes que són agradables o inquietants, aquells paisatges que són bells. Alhora que anunciar el que pot passar en un futur i com evitar-ho.

Potser llavors, en comprar un quadre podem formar part d’aquesta experiència de l’artista, podem accedir a una realitat que no és la nostra però la veiem cada dia. Podem així, amb un quadre, tenir una finestra que no du enlloc i ho mostra tot. Una finestra feta sota els paràmetres de la creació, que ens porta colors, formes i significats a coses que per nosaltres passarien desapercebudes. Pot ser que per això es paguen barbaritats per quadres, per tenir una finestra a la paret que ens pot portar a un lloc ocult. Un lloc on secretament ens hi hem volgut perdre i amb el quadre hem conegut la seva existència, cosa que fuig de qualsevol argument racional.

5,229FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca