Les empremtes del barraquisme a Barcelona

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Les barraques van ser una realitat molt present a la Barcelona del segle passat, una ciutat paral·lela a la planificada que creixia sense més ordre que la d’aquells que les construïen per sobreviure. El fenomen va ser conseqüència lògica dels moviments migratoris subjectes a les necessitats més bàsiques. Va ser a la dècada de 1920 quan van començar a inundar la ciutat; quan l’Exposició Internacional de 1929 va obrir les portes, ja hi havia al voltant de 6.000. El barraquisme es va instaurar com la forma de vida que permetia sobreviure quan no es tenia accés a un sostre millor i, a l’entrada de la dècada de 1960, les barraques s’havien més que triplicat a la ciutat: ja s’hi comptaven més de 20.000.

Després d’un descens propiciat per l’actuació municipal i una lleugera millora de la situació econòmica un cop superada la dictadura, l’Ajuntament democràtic va crear l’any 1980 la Comissió Gestora per l’Eradicació del Barraquisme per posar fi a un fenomen que representava una vida indigna per als qui hi vivien i una vergonyosa i mala imatge per a una ciutat que mirava a l’exterior amb vocació de convertir-se en referent després de dècades sotmesa al règim franquista. L’any 1982, la Comissió va xifrar en 1.108 les barraques a la ciutat.

La designació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics anunciada el 1986 va accelerar la neteja de la cara de la ciutat i va representar una justificada excusa per a la renovació urbanística; el juliol de 1989, menys d’una dècada després de crear la Comissió i d’una gran quantitat de reallotjaments, l’Ajuntament va declarar oficialment la fi del barraquisme i l’eradicació definitiva d’aquesta forma de vida.

La total desaparició de les barraques poc abans del 1990 va deixar escasses empremtes a la ciutat, tot i que han aparegut alguns nuclis més reduïts i de caràcter més efímer. Barcelona va substituir conjunts d’infrahabitatges que s’embullaven en atapeïts reductes per espais planificats en ambiciosos projectes urbanístics: les barraques de Montjuïc van donar pas a grans instal·lacions esportives i jardins públics; les de la Perona són avui el parc de Sant Martí; els terrenys del Camp de la Bota són el parc del Fòrum; les del Carmel es convertiran aviat en un museu de les bateries antiaèries del Turó de la Rovira, i qui avui passeja per la Barceloneta trepitja el mateix espai on milers de famílies van haver de malviure per sobreviure al Somorrostro.

unnamed-1
Canyelles, foto Anna Badia

No obstant això, a la ciutat que avui és Barcelona encara queden algunes -poques- romanalles d’aquella forma de vida que va representar l’única sortida per a moltes famílies que, com ara, havien de lluitar per sobreviure. Només cal endinsar-se en el Turó de la Creueta del Coll, al districte de Gràcia, per deixar enrere la smart city i traslladar-se a una època passada. Pel passeig de terra que obre camí a través de la muntanya apareixen mitja dotzena de casetes visiblement víctimes del pas del temps i, amagades darrere d’aquestes, enfila un caminet on apareixen una desena d’habitatges amb parets d’altres temps i sostres d’uralita. En la seva majoria, van ser autoconstruïdes fa diverses dècades pels mateixos habitants, les famílies dels quals segueixen vivint en aquests habitatges humils però en un indret privilegiat que pot presumir de tenir unes de les millors vistes de la ciutat.

L’Ajuntament és conscient d’aquesta realitat; un gran cartell avisa que aviat s’hi faran obres de ‘millora urbanística’, i els veïns estan assabentats. Una d’elles explica que ja han rebut una carta del consistori notificant que aviat seran reallotjats per procedir a l’enderrocament dels seus habitatges. Alguns, explica, estan encantats amb la mesura, a causa de la manca de serveis, però altres, com ella, no es volen moure: “Ha estat sempre casa meva i el meu barri, i no vull que m’enviïn lluny d’aquí”. Tot i això, ja ha assumit que probablement haurà de deixar la que, tot i estar molt lluny de ser un palau, ha estat casa seva. “Volia arreglar la porta i ja no ho faré. Total, si ens han de fer fora d’aquí, no té sentit”.

Una situació semblant ha afectat el Turó de la Rovira durant dècades. Fa cinquanta anys es va aprovar un pla urbanístic que té per objectiu convertir els Tres Turons en un gran espai verd, i sobre els veïns de la zona pesa des de llavors l’amenaça de l’expropiació. Per aquesta raó, els carrers del cim del turó, al barri del Carmel, van quedar congelats en la dècada de 1960: els propietaris no han volgut invertir en reformes; les constructores no s’hi apropen, i les empreses de serveis tampoc hi han fet grans actuacions. Per a què? Perquè ho enderroquin? I així segueixen des d’aleshores. Els veïns reclamen concreció a l’Ajuntament per, o bé mentalitzar-se que finalment hauran d’abandonar les seves cases, o bé dur a terme les reformes necessàries.

Un altre racó congelat en el temps on habitatges autoconstruïts de forma maldestra es mesclen amb barraques és al barri de la Clota, al districte d’Horta Guinardó. Les cases s’enfilen per la inclinació del terreny en camins que alternen la terra amb un mal asfaltat i que a la nit són engolits per la negror més absoluta: només un parell de fanals il·luminen aquesta zona treta d’una recopilació de fotografies antigues. El mateix passa en algunes àrees del districte emblema de la smart city, Sant Martí. Diversos carrerons que creuen grans avingudes amaguen antigues i degradades casetes que conserven horts -la majoria en clara decadència- en els patis interiors. Un home manipula assegut en una cadira plegable uns ferros per arreglar una barana, mentre tres nenes juguen a imitar la Miley Cyrus unes cases més enllà. Arriba un cotxe amb Camaron sonant a tot volum, el propietari del qual saluda a un altre home que surt d’una porteria. La porta que amaga la realitat darrera la façana: els habitatges s’amunteguen enfilant un parell de pisos irregulars que es perden en un laberint de roba estesa.

Una mica més enllà, a la Verneda, més d’una barraca esquitxa l’inhòspit paisatge de rònegues naus industrials. A tocar de les vies del tren hi van viure comunitats de gitanos fins que l’Ajuntament els va fer abandonar el solar, segons explica un treballador de la zona. Encara hi romanen, però, les restes de la barraca, un parell de sofàs a la intempèrie on segurament no s’hi asseuria ni el més cansat dels cansats, i unes tanques que adverteixen amb mala lletra i esgarrifosa ortografia que és millor no accedir al terreny. Les romanalles del que va ser un hort no fa gaire temps intenten escapar per sota de les tanques temoroses de ser engolides per la malesa.

En altres indrets de la ciutat, però, nous horts creixen cuidats amb totes les atencions. A tocar de la Ronda de Dalt, entre Canyelles i Mundet, un desnivell en un parterre amaga més d’una desena d’amuntegades barraques. Van sorgir fa anys i algunes d’elles van estar habitades, però amb el temps s’han convertit en un terreny ple d’horts al marge de la normativa i sense autorització municipal. Un dels propietaris d’una de les parcel·les explica que, normalment, per ocupar-se d’un dels horts cal que l’antic administrador el cedeixi, però els últims mesos han sorgit tres noves parcel·les. “És fàcil: arriba algú, hi ha descampat lliure, hi posa unes tanques, i se’l queda”, explica. El perill: l’Ajuntament podria posar fi a una pràctica que fins el moment ha tolerat perquè no empipa però que donaria una mala imatge si envaïssin el terreny. Entre les barraques que amaguen hortalisses, gallines i conills -sí, d’això també en tenen- queda una que hi amaga un habitant: un home que, després de quedar-se sense aixopluc, va decidir instal·lar-se en una de les barraques on, per descomptat, no hi ha aigua corrent ni llum elèctrica; l’aigua la recullen de la font pública més propera, a la plaça Karl Marx -entre cinc i deu minuts en pujada- i la llum és la que els proporcionen els fanals que il·luminen la Ronda, que mira les barraques de reüll.

Deu ser un dels pocs ciutadans a Barcelona que s’han vist obligats a traslladar-se a una barraca per la situació econòmica. En altres municipis propers a la ciutat, la situació és diferent. A Montcada i Reixac, als terrenys on s’ubicarà una nova gossera, hi ha instal·lades una desena de barraques que una dotzena de famílies, menors inclosos. Van ser entitats com la PAH que van denunciar la seva presència quan l’Ajuntament tenia previst enderrocar les barraques, que inicialment donaven servei a horts il·legals. Fonts municipals asseguren que no es derruiran fins que no es reallotgin les famílies. Són situacions dramàtiques pròpies del segle passat que han ressorgit inesperadament en el segle XXI fruit d’una crisi excloent i demolidora.