Durant la matinada del 30 de maig de 1981, el matrimoni Schoklender era assassinat a garrotades mentre dormia al seu apartament familiar de Buenos Aires a mans dels seus fills. Primer moria ella, ofegada amb una corda, després de rebre una pallissa. Més tard li va tocar el torn al marit, que en aquell moment dormia. Les batzegades li trencaren el rostre i morí ennuegat. El crim va ser perpetrat per Sergio i Pablo Schoklender, de 23 i 20 anys.
Van ser condemnats a cadena perpètua per la justícia argentina, encara que ambdós varen poder refer la seva vida al cap dels anys. El primogènit, Sergio va estudiar dret dins de la presó, i va obtenir la condicional després de més d’una dècada i fins al 2011 exercí com a advocat i apoderat de l’associació Madres de Plaza de Mayo.
Durant la seva reclusió va complir condemna a la presó del Devoto, al mateix centre on exercia la Dra. Viviana Sala, psiquiatra amb qui va mantenir converses de manera freqüent, que després varen servir per realitzar una diagnosi positiu del pacient en favor de la seva llibertat. Segons la seva avaluació el parricida podia sortir de la presó sense que suposés un perill per ell mateix o pels del seu voltant.
“És possible sentir amor perquè la persona veu al malalt com una víctima. És una confusió bàsica, ja que s’identifica a l’agressor com un màrtir”
Al cap de poc temps d’estar fora, Sergio es casà amb la doctora Sala i varen tenir un fill. Va ser un matrimoni que durà poc i acabà amb divorci, encara que diversos mitjans argentins han contemplat la possibilitat que continuessin mantenint el contacte amb freqüència. El 2011 un nou cas delictiu requerí a ambdós germans a comparèixer davant la justícia. En concret s’acusà a Sergio d’un presumpte desviament de fons públics per la construcció d’habitatges socials per una missió de l’associació Madres de Plaza de Mayo. La seva exdona, Viviana Sala, també està sent investigada pel mateix cas.
El cas d’Andrés Rabadán, el jove barceloní que descarrilava trens i que en el 1984 va acabar assassinant al seu pare va ser molt mediàtic. Al·legà que va acabar amb la vida del patriarca perquè unes veus li ho varen ordenar, però curiosament, després de disparar-li tres trets, li posà un coixí al cap i el tapà amb una manta. “És un home molt intel·ligent i mai em va deixar intimar amb ell. Va crear una barrera entre els dos. Era molt distant i tenia qualitats extraordinàries, com un do sobrenatural vers la pintura, encara que els seus dibuixos sempre plasmaven escenes pertorbadores”, narra Lluís Gia, el primer advocat de Rabadán. “Minuts després d’haver comès el crim, no va sentir cap emoció, però paradoxalment la seva germana, que és qui em va contractar, em va explicar que era l’únic de la família que se l’estimava. És més, dues setmanes abans del succés, li va regalar una bicicleta”, relata Gia. Finalment, li diagnosticaren esquizofrènia paranoide i el condemnaren.
Quan va entrar a la presó es va enamorar de Carmen Mont, l’auxiliar d’infermeria del centre penitenciari, i al cap de poc es varen casar, encara que ell continuava complint condemna. Segons Maria Antonia Argany, psiquiàtra especialista, “és possible sentir amor perquè la persona veu al malalt com una víctima. És una confusió bàsica, ja que s’identifica a l’agressor com un màrtir. Se l’exculpa i es creu que si ho va fer va ser perquè va sentir-se maltractat i menyspreat. És com aquell lladre que roba i se l’excusa, robó pan para comer, guardant les distàncies. La dona o l’home que s’enamoren de l’atacant ho fan perquè els consideren esclaus de les seves pròpies debilitats. Senten empatia amb ells i fins i tot es poden arribar a sentir identificats”, argumenta la professional.
El perquè dels crims
El que caracteritza a aquests individus són els traumes infantils, que sempre pateixen de petits. “El problema sempre està allà, encara que a vegades no és molt evident o aparent. Sempre hi ha una alteració, tot i que potser no són actes molt clars. És a dir: el trastorn és un desencadenant perquè la persona està desequilibrada ja de per si, però en cap cas el trauma (digui’s maltracte, violació…) és l’excusa o el motiu”, senyala Argany.
Tot i així també hi ha casos diferents, com per exemple el d’un jove murcià que assassinà al pare i la germana amb una katana. Durant el judici l’advocat va defensar al seu client esgrimint l’argument que el noi estava obsessionat amb un videojoc: Final Fantasy. En aquesta ocasió no hi va haver un motiu freudià al darrere sinó que el jove va confondre la realitat amb la fantasia. Les persones sanes separen ambdues categories, però ell no. “Quan li va clavar l’espasa al progenitor va pensar-se que estava dins la realitat virtual”, apunta la psiquiatra.
Es distingeixen tres tipus de desordres psíquics que modelen la personalitat del parricida. La psicosi, l’abús de tòxics i la psicopatia. En els dos primers casos es considera que l’agressor no és conscient de què fa, i per tant, pot sortir ben parat davant d’un tribunal, en teoria. Però en l’últim cas, es considera que la persona és conscient de què fa en tot moment. És a dir: té la voluntat de matar. El perfil psicòpata és el més perillós de tots els trastorns. Són persones extremadament intel·ligents, fredes i s’integren amb naturalitat amb la societat que els envolta.
