Només hi ha una idea més ignorant que la de vincular el procés d’independència al projecte llunàtic d’Artur Mas: afirmar que el catalanisme és una ficció de la dreta, una cortina de fum. I es que les esquerres federalistes que es presenten en campanya han focalitzat el seu discurs en aquestes dues premisses correlacionades per tal de desarticular l’eix social del procés. Però què millor que fer una mirada enrere?
Després de la revolta popular de la Gloriosa i la proclamació de la Primera República Espanyola de 1873, la diputació de Barcelona proclamà l’Estat federal de Barcelona sense el consentiment de Madrid ni de les Corts Generals. Però no va ser suficient, front a la pressió de l’obrerisme el president de la diputació, Baldomer Lostau va reclamar l’Estat de Catalunya dins de la Federació Espanyola (durant dos efímers dies). Les classes benestants, liderades per l’encara president Estanislau Figueres es presentaren a Barcelona per a frenar el motí. Ni Estat Català ni federació espanyola.
Potser et preguntis “de què em sona aquesta pel·lícula?”. Segurament al remake de quan Francesc Macià proclamà “la República Catalana dins d’una federació de Repúbliques Ibèriques” i Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer es presentaren des de Madrid per a frenar el llunàtic pla d’Artur Mas. Ah… no, perdó, que Mas arriba més tard.
El centralisme recalcitrant de l’Estat Espanyol no ve de noves, i la voluntat del poble català per a funcionar per si mateix tampoc. Precisament ha sigut aquest centralisme el principal engranatge que ha permès teixir la identitat catalana entre els diferents estaments socials al llarg d’un difícil camí de conflictivitat social dividit en tres punts d’inflexió històrics:
- Entre el 1462 i el 1472 tingué lloc la Guerra Civil Catalana entre la Corona Reial i les Corts Catalanes que expulsaren al Rei Joan II de Catalunya. Els pagesos de remença donaren suport al monarca per a tal d’abolir “els mals usos” dels seus senyors. Tot i la victòria del bàndol reial, aquest girà l’esquena als remences i no va abolir les pràctiques feudals tal i com havien acordat. Resultat? La tensió va seguir creixent fins el 1486 amb la segona revolta remença contra Ferran el Catòlic que, tot i la derrta remença, propicià finalment la recapitulació dels mals usos.
- Les classes populars havien pres la lliçó i la corona no era un bon aliat. El 1640 esclatà una nova revoluta popular, la revolta dels Segadors, on per primera vegada tant classes populars com benestants es posaren d’acord per primera vegada per a combatre l’absolutisme Borbó.
- El tercer serà la guerra de successió a la corona hispànica entre 1702 i 1714. Les classes populars pressionaren a Casanovas per a no capitular en el setge de Barcelona. Aquests fets acabaren de consolidar el teixit social català en l’imaginari col·lectiu com a referent cultural.
Si fem el salt a l’època contemporània, vindrien la Setmana Tràgica contra la crida de reservistes catalans que desencadenaria el sorgiment de la CNT i la Revolució llibertària. Il·lustres noms del món sindical i de l’esquerra catalanista com Valentí Almirall, Joan Peiró, Josep Llunas, Francesc Ferrer i Guàrdia, Pere Foix, Andreu Nin, Joaquim Maurin, Salvat Papasseit, Salvador Seguí, Felip Cortiella o l’anarquista Emili Guanyavents, encarregat d’escriure la darrera versió d’Els Segadors. Tots ells entenien que la justícia social passava irremeiablement per un trencament i ruptura amb l’estructura territorial espanyola. El 27 de setembre hi ha una nova oportunitat (la tercera) per a proclamar l’Estat català . Com dirien els remences durant la Guerra Civil Catalana, “el temps de servitud ja ha passat”.