La Re(i)alitat dels Museus

20 anys d’idea, 10 en construcció i 40.000 m² de museu. Amb sort, el segon semestre de 2016 s’inaugurarà, per fi, l’esperat Museo de las Colecciones Reales de Patrimonio Nacional. Sí senyores i senyors, un (altre) museu dedicat específicament a les col·leccions reials de la monarquia espanyola. Clar, perquè amb les sales dedicades a la monarquia al Museo del Prado no n’hi ha prou.

Coincidint amb el 35è aniversari de l’ascensió de Joan Carles I al tron, motiu més que raonable per inaugurar un museu, al 2010 s’havien d’obrir les portes de dita entitat però ja sabem que en aquest país, “las cosas de palacio van despacio”. I tant “despacio”, i cares també. Des dels seus inicis, s’ha invertit una mitjana de 15’5M d’euros a l’any en la infraestructura, el què suposa una despesa, fins a la seva futura obertura, de 160M d’euros (més concretament 158.238.854). Però en aquesta època d’histèria econòmica, cal que tinguem en compte que malgrat que el 2010 el ministre de la Presidència – llavors Ramón Jáuregui – assegurava que la inversió no sobrepassaria els 80M, aquesta ha acabat costant al erari públic pràcticament el doble. I direu: “Collons, per no sobrepassar-se, s’han gastat el doble del previst.” No us n’adoneu que, tal i com diu l’actual ministre de la Presidència, José Rodríguez-Spiteri, l’arribada al poder del Partit Popular s’ha aconseguit que les obres s’accelerin, alhora que ens estalviem uns 40M d’euros? Sort que ni la crisi, ni les retallades, malestars, revoltes, rebel·lions i manifestacions -que evidencien un canvi urgent- han afectat a aquesta “necessària inversió en cultura”.

Però com tots sabem, un museu es construeix perquè es té una col·lecció, una quantitat d’obres el suficientment rellevants per la cultura d’un país com per merèixer-se un espai on se les reconegui i valori com a tals i on es puguin conservar per les generacions futures. I què passa si una institució museística que s’està a punt d’estrenar no té aquest “ganxo”, aquest atractiu? Doncs ho prenem del veí! Tal i com apunta Peio H. Riaño en el seu article a El Conficencial, “El Prado tiene Las Meninas de Velázquez; el Reina Sofía, el Guernica de Picasso; y el Museo de las Colecciones Reales… nada”. Com que els “pobrets” no “tenen res”, Rodríguez-Spiteri ha considerat la possibilitat de traslladar diverses obres del Museo del Prado, entre les quals Las Meninas (i altres obres de Velázquez), El Jardí de les delícies de el Bosco, El descendiment de la Creu de Roger van der Weyden, entre altres opera prima del museu madrileny per antonomàsia al nous espais del Museu de la Monarquia.

Potser l’únic aspecte positiu que trobem en aquest afer curiosament té a veure amb la polèmica que ha tingut lloc al consistori barceloní aquests darrers dies: la retirada del bust de Joan Carles I de Borbó del saló de plens de l’Ajuntament. Segons sembla, cap la possibilitat que aquesta escultura – sens dubte mostra de part més arnada i esgrogueïda de la política nacional – acabi a les col·leccions d’aquest nou museu fantasma. Un niu de pols menys.

Si segons el blog Cuarto Poder, la construcció d’un museu d’aquestes característiques suposa “La inversión cultural más cuantiosa del siglo XXI”, considero que cal reflexionar  sobre un parell de qüestions:

  1. Independentment de la temàtica, és necessària la construcció de nous museus malgrat les xifres d’èxit de les que es vanaglorien les grans pinacoteques de l’estat? Això només suposa una major competència i lluita pel públic, i que no em vinguin amb que aquesta competència és positiva ja que estimula la imaginació en dur a terme exposicions. Inversions milionàries mentre que la resta de museus i entitats culturals van fins l’aigua al coll per “sobreviure”, no se’ls dóna l’oportunitat d’innovar mitjançant la introducció de noves tecnologies, o no poden apostar per artistes emergents, o que el públic es faci enrere davant l’entrada d’un museu degut als seus preus. No seria més idoni replantejar-se l’actual xarxa museística?
  2. En segon lloc, és un antagonisme com una catedral construir un museu, que se suposa que és un espai de reflexió, calma, de gaudi, en un país capitalitzat per les retallades en cultura, contaminat per la pressa, on no s’ensenya a observar, ni a reflexionar i encara menys es permet la llibertat d’expressió.
- Publicitat -

Si és que cadascú viu a la república independent de casa seva. Ah, no, que aquí no gastem ni de república, ni d’independent.

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca