Dijous 20 Febrer, 2020

Enderroquem el Walden 7

L’edifici Walden 7 és una edifici construït durant la dècada dels 70 per l’estudi “Taller d’Arquitectura”, liderat pel famós arquitecte Ricardo Bofill. L’edifici, inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, fou considerat en el seu moment “una pequeña parte de una utopía hecha realidad” en tant que “propició una reflexión sobre la vida de las personas en su globalidad, desde lo individual y privado hasta lo social y las relaciones interpersonales”. En un primer moment l’edifici havia de formar part d’un complex molt més gran però només es va construir la primera fase.

Deixant de banda el punt de vista arquitectònic, l’edifici, lluny de representar una utopia duta a la pràctica, deixa entreveure greus disfuncionalitats socials, hereves de les reminiscències de la “Ville Radieuse” de Le Corbusier. Així doncs analitzarem les disfuncionalitats d’aquesta obra d’art en relació al seu impacte sobre les tres funcions que ha de tenir un carrer d’una ciutat: La creació d’una xarxa de vigilància pública i involuntària de veïns que els protegeixi tant a ells mateixos com als estranys que hi passin, la creació de xarxes de vida pública i per tant de confiança, i la socialització dels infants.

Comencem per la seguretat. Els carrers exitosos en aquesta matèria són aquells que compleixen aquests tres requisits: 1- Crear una demarcació clara entre l’espai públic i el privat. 2- Tenir edificis orientats al carrer per tal de dotar-los d’«ulls». 3- Tenir voreres transitades i concorregudes a totes hores. Cal destacar que per a aquest propòsit concret, els carrers més exitosos són aquells on existeix una gran varietat d’activitats: Bars i Restaurants, oficines, habitatges, etc.

   

Anem a veure doncs la contribució del Walden 7 a aquests requisits. En primer lloc, entenem que hi ha una bona demarcació entre l’espai públic i privat en tant que bàsicament, si no vius en un apartament dins l’edifici, no hi pots accedir, ni tan sols a les zones comunes (que tot i comunes, no deixen de ser privades). En segon lloc és un edifici poc o gens orientat a l’exterior. Més aviat és un edifici replegat sobre si mateix amb petites finestres que donen al carrer, i amb una voluntat de mirar més cap a la «utopia» interna que ell mateix pretén representar, que cap als vicis de l’exterior. Això significa que en cas d’un altercat difícilment els veïns es donaran compte de què passa, i encara menys acudiran en defensa de ningú. Finalment, el Walden sí que pretén fomentar la pluralitat d’activitats al carrer, ja que disposa de botigues a la planta inferior. Tot i això el seu concepte de «barri vertical» promou la mínima ocupació del sòl mitjançant altes alçades, tot reservant-ne el seu ús per a zona verda. Tanmateix cal preguntar-nos sobre si aquesta zona verda i el carrer en general estan freqüentades tot el dia ja que quan no hi hagi passavolants no hi haurà ulls, i per tant creixerà la inseguretat. Doncs tenint en compte que l’edifici limita amb un polígon industrial, una zona de grans magatzems de suburbi i una àrea residencial; que la zona verda no té cap equipament especial que en potencii el seu ús, i que el terrat del Walden ja pretén ser una zona d’esbarjo en si, amb piscines incloses; podem concloure que durant certes hores del dia el parc i les voreres circumdants són completament desèrtiques, donant peu a conductes antisocials dins seu.

Pel que fa al contacte humà, l’edifici de Bofill té moltes avantatges però un inconvenient principal. L’edifici proporciona espais d’oci comuns per a que els veïns puguin trobar-se distesament. Això fa que als passadissos del Walden hi hagi vida (més de la que trobaríem en un bloc de pisos normal) i possibilita que els veïns puguin compartir moments amb gent molt diferent a si mateixa que poc probablement convidarien a prendre el te a casa seva. Això fomenta una vida publica informal que pot desembocar en organitzacions públiques formals (una associació de veïns, o un cau, per exemple). El fet que a la planta baixa de l’edifici hi hagi supermercats i altres negocis, permet l’existència de personatges «públics» (cambrers, botiguers, etc.) que també fomenten desinteressadament el contacte entre els veïns de l’edifici. El problema que representa el Walden per al contacte humà, es que l’edifici no deixa de ser una torre de marfil que aïlla els seus inquilins del contacte amb la resta de veïns de Sant Just Desvern. Si el Walden hagués acabat sent el projecte inicial que pretenia la construcció d’un «barri vertical» en comptes de l’únic edifici que és avui, probablement s’hauria transformat en un gueto, amb els seus propis serveis (i fins i tot festa major?), completament segregat de la ciutat que l’acull.

En relació amb l’assimilació i socialització dels infants, el Walden 7 també ofereix llums i ombres. Certament el comunitarisme que genera l’edifici és positiu alhora de poder deixar als nens jugar tranquils dins dels propis passadissos. Sales d’oci, piscina, ping pong; són llocs ideals per a que els nens puguin jugar conjuntament en comptes d’estar tancats a casa. Tanmateix quan els nens creixen, l’edifici se’ls fa petit, i és en aquest moment on entra en joc el paper del carrer com a agent socialitzador. Per a que els nens juguin al carrer es necessiten ulls i cervells darrere els ulls per tal que no duguin a terme (allò que de totes maneres tots hem fet) comportaments antisocials. Els adolescents no necessiten grans parcs buits on anar a fumar porros i a maltractar gatets lluny de la vista dels adults, sinó que necessiten carrers plens de vida on aprendre tot allò que l’escola no els ha ensenyat, allò que de manera comú s’anomena «la universidad de la calle». No cal veure en el fet que els xavals estiguin deambulant pel carrer i no jugant a jocs «reconeguts» un fet antisocial, sinó quelcom que enriqueix la seva socialització. En aquest sentit, i pels mateixos arguments que hem assenyalat al quart paràgraf, el Walden no compleix aquesta funció. Si no hi ha un carrer viu, amb diversitat d’usos no hi ha assimilació i bona socialització dels infants.

Com a conclusió, tot i els encerts artístics i arquitectònics que pot suposar el Walden 7 (que no discutiré ja que no em pertoca), l’edifici més que una utopia, és una gran torre de marfil. És una torre de marfil en un barri que més que un gueto necessita vida. Tenint en compte que la zona en sí ja és una mica delicada (circumdada en un 80% per un polígon industrial i en un 20% per un barri de cases unifamiliars de baixa densitat de població). El que hagués fet falta en tot cas seria una zona residencial d’alta densitat que combinés els habitatges amb comerços. Edificis orientats al carrer amb una alta ocupació del sòl que permetés una diversitat d’usos del carrer (restauració, comercial, residencial, oficines, etc.) Així ajudaria a proporcionar vida a la zona més enllà de l’horari de treball dels magatzems i grans superfícies, amb les conseqüències positives aquí exposades que tindria pel barri.

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,479FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,730SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca