Manuel Mazón: “Estem farts d’aquest model que ens obliga a ser joves, associat a la inestabilitat, fins no sabem quan”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Foto de José Pérez

El recordo silent, però sobretot just i amb un sentit de la responsabilitat i de la justícia molt elevat. Quan parlava, amb la seva veu greu i la seva cadència pausada, es feia escoltar. No per obtenir protagonisme sinó perquè el que deia tenia raó de ser. Manuel Mazón, estudià Comunicació Audiovisual però era evident que lo seu era la política, aquella política que viu en el sí de la gent com el poeta d’Oriola Miguel Hernández, en el d’aquelles persones que lluiten com el “raig que no cessa”.

Manu, què és Cambiemos Orihuela?

Cambiemos Orihuela és una plataforma que uneix Los Verdes, Izquierda Unida, membres de Podemos i veïns sense cap afiliació amb l’objectiu comú de plantejar una proposta democràtica, social i ecològica per guanyar l’Ajuntament per als ciutadans.

Venim d’una situació en la qual el Partit Popular governà Oriola durant vint-i-cinc anys amb majoria absoluta. En aquest temps el PP desenvolupà un model de gestió clientelista en el qual les polítiques institucionals eren comparables a les pràctiques de la màfia siciliana. No exagere: Oriola fou el bressol de la trama BRUGAL. Aquesta hegemonia dels conservadors es trencà en la present legislatura, quan el PP perdé la majoria i es formà un govern tripartit primer –Los Verdes, PSOE i Clr-CLARO– i bipartit després –sense Clr-CLARO– que en una situació molt precària ha aconseguit que la gestió municipal s’allunye de la corrupció.

Considerem que, més enllà de les discrepàncies sobre qüestions del passat, ara és el moment de mirar endavant, preguntar-nos quina ciutat volem i arreplegar forces i il·lusió per aconseguir que Oriola experimente les transformacions democràtiques i econòmiques que necessita. Amb aquest objectiu ens hem proposat construir una plataforma electoral en el marc d’un procés assembleari horitzontal i obert a la participació ciutadana i sense cap tipus d’imposició per part dels partits que l’integren. Guanyem Barcelona ha sigut un referent per nosaltres.

Per què et presentes a les primàries?

El motiu principal és que estic molt il·lusionat amb el procés de construcció de Cambiemos Orihuela. Al meu poble, mai abans s’havia intentat conformar una proposta electoral amb aquest nivell de participació i transparència. A més a més, els debats sobre el nostre codi ètic o sobre el programa polític estan donant lloc a un projecte concret per la transformació real de la ciutat.

- Publicitat -

A banda de la il·lusió que em genera el projecte, també crec que el meu perfil personal i professional –30 anys, amb estudis superiors i amb una llarga i variada carrera laboral però sense una feina estable– és molt representatiu per un ampli sector de la societat que està preparat i desitjós d’assumir responsabilitats en la societat a tots els nivells. Estem farts d’aquest model que ens obliga a ser joves –en un sentit pejoratiu, associat a la inestabilitat i la precarietat vital– fins no sabem quan. Crec que si volem un canvi en aquesta situació, l’hem de protagonitzar nosaltres. Si passem de la política, la política ens passarà per damunt. És l’hora de prendre partit.

“Estem farts d’aquest model que ens obliga a ser joves –en un sentit pejoratiu, associat a la inestabilitat i la precarietat vital– fins no sabem quan. Crec que si volem un canvi en aquesta situació, l’hem de protagonitzar nosaltres. Si passem de la política, la política ens passarà per damunt. És l’hora de prendre partit” 

Hi ha molta diferència entre l’Oriola que vas deixar per anar a estudiar Comunicació i l’Oriola que t’has trobat en tornar?

Quan torní a Oriola en 2012 després de gairebé cinc anys vivint fora, trobí moltes coses que no havien canviat gens: el meu poble seguia oferint poques oportunitats laborals i d’oci, i l’accés a l’habitatge continuava sent un luxe i un jou en forma d’hipoteca. El que trobí ben diferent fou l’actitud de tota una generació de gent més jove que jo que, amb l’evolució de la crisi i la posterior explosió d’indignació que va suposar el 15M, s’havia adonat que era el moment de lluitar per totes les oportunitats que ens estaven furtant. Aquesta gent m’ha contagiat la seva energia i m’ha donat il·lusió per viure i per implicar-me en diferents projectes polítics i culturals en els darrers tres anys. M’agrada aprendre amb ells.

La guerra d’Iraq va disparar la teva implicació com a activista. Què ha passat des de llavors fins ara?

Molta gent s’uní i participà massivament en manifestacions i expressar la seva oposició a una invasió il·legal que únicament perseguia saquejar el petroli iraquià. Fou un moviment plural i popular que resultà molt atractiu per a joves que, com era el meu cas, acabàvem d’arribar a la universitat. Des de llavors he participat en diferents moviments socials i partits polítics amb el denominador comú de la lluita per la justícia social i l’aposta per un model democràtic participatiu.

Amb l’activisme polític em passa el mateix que a molts fumadors amb el tabac: he intentat deixar-me’l, però sempre hi torno. Sóc un animal polític i no tinc remei.

Com veus, com a comunicador, l’actual situació política?

Des del meu punt de vista, hi ha dos factors clau que ens ajuden a entendre la crisi del règim del 78 i el canvi d’escenari polític que estem vivint. El primer factor està relacionat amb el recent descobriment per part d’amplis sectors de la societat del funcionament corrupte i opac de moltes administracions públiques i organitzacions polítiques, sindicals i empresarials representatives. Això, en un context de crisi econòmica, ha desembocat en una pèrdua de credibilitat i de legitimitat social de tot l’entramat institucional sorgit de l’anomenada Transició. El segon factor té a veure amb l’habilitat comunicativa de partits emergents, com ara Podemos o Ciutadans, que han construït un discurs molt atractiu per la gent. Els líders d’aquestes formacions fan servir expressions que creen i canalitzen identitats col·lectives, i plantegen d’una manera senzilla i nova les velles contradiccions socials. Així, trenquen amb l’eix esquerra-dreta o amb la divisió treballador-capitalista i parlen, per exemple, de les contradiccions ciutadania-casta o nova-vella política. Aquesta maniobra comunicativa, per una banda, fa que els partits emergents no hagin de carregar amb les pedres de cap tradició política –per exemple: és difícil acusar a Ciutadans de ser hereu de la dreta franquista o a Podemos de continuar el fil de l’esquerra comunista–; i per altra banda, aconsegueix canviar els sistemes de referència política per la gent. Em sembla un fenomen molt interessant.

“Amb l’activisme polític em passa el mateix que a molts fumadors amb el tabac: he intentat deixar-me’l, però sempre hi torno. Sóc un animal polític i no tinc remei”

Què li diries a algú que et justifiqués el frau d’algun partit polític argumentant que l’esmentat partit almenys sap governar eficaçment?

Li preguntaria si em sap dir per a quins grups socials governa eficaçment aquest partit i li diria una frase del filòsof Manuel Sacristán: “política sense ètica és politiqueria i ètica sense política es narcisisme”.

El teu lema és “lluita per la igualtat social”…

La lluita per la igualtat social és un lema que part de dues premisses. La primera es que l’actual sistema tendeix a generar desequilibris estructurals en matèria econòmica. La segona es que aquest model ha desenvolupat mecanismes de resistència al canvi que fan que qualsevol pas en favor d’una millor distribució dels recursos vinga de la mà de la lluita política i social dels més desfavorits. No hi ha cap concessió per part de qui mana.

Hi ha qui diu que plantejar així la política és cosa d’un altre temps o qui parla de la igualtat social com una utopia en sentit pejoratiu, com si fos una cosa irrealitzable. Jo els hi dic que el que és realment impossible és allò que deia Fukuyama de la fi de la Història. La política és dialèctica, conflicte permanent d’interessos entre diferents parts. Podem anomenar com vulguem als subjectes implicats en aquesta contradicció, però la contradicció és l’essència de l’evolució històrica. I mentre hi hagi desigualtat i injustícia, hi haurà qui lluite contra ella.

Darrerament s’està atacant molt Podemos. Com veus tu aquesta força política?

Podemos ha aconseguit il·lusionar a gent molt diferent amb una proposta de canvi poc definida. Això comporta el risc d’estar construint un gegant amb peus de fang. M’agradaria que guanyessen les eleccions generals per veure si de veritat són capaços d’implementar algunes de les mesures que promouen, com l’auditoria del deute. Els hi desitjo sort, però sóc una mica escèptic.

“Podemos ha aconseguit il·lusionar a gent molt diferent amb una proposta de canvi poc definida. Això comporta el risc d’estar construint un gegant amb peus de fang”

Ara fa uns anys em vas regalar una antologia poètica de Miguel Hernández. Què significa aquest poeta per a tu?

Per a mi Miguel Hernández és, en primer lloc, el meu paisà més il·lustre. Però a més a més tinc una connexió personal i política amb ell molt especial. Comparteixo amb Hernández l’admiració pels fenòmens de la natura i m’agrada com explota el potencial simbòlic d’elements com la terra, els animals o el raig. Per últim, i com no podria ser d’una altra manera, considero a Miguel Hernández com un símbol de dignitat política. Tant per la seva manera de viure i com per la seva manera de morir.

Hi ha pensadors com Antonio Negri que consideren internet com el desencadenant de la democràcia igualitària. Com ho veus?

S’ha de reconèixer que la xarxa ha revolucionat el món de la comunicació, trencant les fronteres entre emissor i receptor, establint un model de comunicació multidireccional, no lineal i molt més democràtic que el dels mitjans tradicionals. Però mai podem oblidar-nos que Internet és un negoci. Els principals portals són propietat de grans empreses. A més a més, per poder accedir a la xarxa, generalment, s’ha de pagar a les companyies de telecomunicacions. Així doncs, qui no té diners per abonar la quota de connexió queda exclòs d’aquesta democràcia virtual. Com també queden excloses totes aquelles persones que per raons d’edat o socials no estiguin familiaritzats amb la informàtica. Jo crec que s’ha de parlar d’això amb prudència. Internet pot ser una eina amb molt potencial per la democràcia, però no cal caure en el miratge que la xarxa és un oasi en mig del desert de desigualtat de poder que domina la resta del món.

 

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca