Eva Hidalgo: “L’única por en una acció és no poder impedir que matin els animals”

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Deixar-ho tot per un ideal és un pas que poques persones estan realment disposades a donar. Eva Hidalgo és una d’aquelles que sí que s’atreveixen. Als vint anys se li va presentar l’oportunitat d’embarcar-se al vaixell Steve Irwin, el buc de la Sea Shepherd Conservation Society que es dedica a combatre caçadors il·legals de balenes, foques i altres animals marins per impedir la seva matança. L’Eva va deixar en stand-by la carrera de Biologia i les seves amistats i família de Barcelona per col·laborar com a voluntària amb l’organització, impulsada el 1977 i constituïda formalment el 1981 per un dels fundadors de Greenpeace, Paul Watson, que va deixar l’ONG ambientalista per considerar-la poc efectiva. Així, va salpar amb el vaixell per enfrontar-se a caceres il·legals en alta mar amb l’objectiu de lluitar per la conservació de la fauna marina, combatre la destrucció del seu hàbitat natural i frenar la matança de la fauna als oceans per protegir i conservar els ecosistemes marins i les espècies. Una aventura que ha viscut en alta mar durant quatre anys, d’oceà en oceà i de campanya en campanya.

D’estudiant de Biologia a activista de Sea Shepherd. Com vas fer el pas?

Ja havia sentit a parlar de l’organització i m’interessava molt l’acció directa i l’activisme. Un dia em vaig presentar com a voluntària i la intenció inicial era que fes de guia del vaixell en català i castellà quan atraqués a Barcelona al juliol, i així va ser fins a l’agost. Llavors va ser quan em van dir si volia salpar amb ells.

T’ho esperaves?

No gens! Em van donar un parell de dies per donar resposta, però en realitat ja ho tenia decidit en dos segons. Estudiava Biologia per dedicar-me a la conservació i a l’acció directa, i era una ximpleria deixar-ho passar i esperar si era just el que volia. Preferia penedir-me després que no penedir-me per haver decidit no fer-ho quan tenia l’oportunitat.

Així que vas optar per deixar-ho tot en un tancar i obrir ulls…

Sí, i va ser dur marxar tan de cop i no poder acomiadar-me de molta gent. El més difícil va ser trobar a faltar la meva família i amics, que no els vaig tornar a veure fins després d’onze mesos després d’haver marxat tan de pressa.

Onze mesos? Per quant temps vas marxar la primera vegada?

La idea inicial era marxar per una campanya, i anava sabent que estaria un mes de prova; si no funcionava, em deixaven a la següent parada, que era ni més ni menys que a Austràlia! Per sort, no em van deixar allà! I una campanya va portar a una altra, i després a una altra, i a una altra… I així fins a quatre anys treballant per impedir matances de la fauna marina!

Com aconseguiu aturar les caceres?

Les tàctiques han anat canviant al llarg del temps. Fa uns anys es feien servir bombes fètides, per exemple. En les últimes campanyes ja es fan servir altres sistemes. Entre altres, situàvem el nostre vaixell entre el buc de caça i la nau que feien servir per avituallar-se de combustible, i al final havien de desistir i marxar perquè no podien proveir-se. Una altra tàctica és posar-se entre el buc i el vaixell en el que carreguen les balenes caçades a través d’una rampa; si els ho impedíem, de res els servia caçar. També, en altres casos, els dificultàvem les comunicacions i no es podien coordinar, i a vegades, només amb la nostra presència ja desistien. Cada campanya fa servir tàctiques diferents.

I com ho feu?

Sempre actuem contra la caça il·legal en zones que estan protegides però que manquen de control. Funcionem sota la legitimitat que ens dóna la Carta Mundial de la Natura de les Nacions Unides de 1982, que estableix que particulars i associacions han de salvaguardar i conservar la natura també en els espais que estiguin més enllà dels límits de la jurisdicció nacional. Actuem pacíficament i cenyint-nos a aquest codi.

Vosaltres actueu pacíficament, però sempre ho fan així els caçadors?

En alguns casos, sobretot a l’Antàrtida, que és una mica terra de ningú, hem viscut situacions més violentes. Hem passat per experiències de molta pressió i tensió però mai hem patit res greu dins de l’organització. Però sí que per exemple han arribat a llençar peces metàl·liques i ganxos a les nostres llanxes per intentar impedir-nos actuar.

Has passat por alguna vegada?

Estàs tan concentrat en impedir la caça i en fer-ho bé per poder-la evitar, que no tens temps per la por. L’única por de veritat és no poder-la impedir i que morin els animals. És per això que m’hi vaig embarcar.

Se’t va fer dur al principi?

Si em sentia sola, o marejada, o molt lluny de casa, de la família i dels amics, pensava en les ganes que tenia d’estar allà i de lluitar pel que crec. Tot mal era menor i qualsevol sacrifici valia la pena. No hi havia un altre lloc en el que volgués estar.

Et vas sentir ben acollida?

Al principi em va costar una mica perquè no parlava anglès i no coneixia a ningú del vaixell. A la tripulació hi ha gent de tot el món, i era complicat. Però van respectar molt que em costés una mica comunicar-me al principi, i a poc a poc el meu nivell va anar millorant.

Quanta gent forma part de la tripulació?

Quan estem a port, som aproximadament uns 25, però en campanya podem arribar als quaranta i escaig.

Es fa difícil la convivència?

És genial conviure amb gent de tot el món, compartint diferents punts de vista, cultures i maneres de pensar. A més, tots estàvem allà per una mateixa raó, així que teníem un vincle, un eix que ens unia independentment de la resta.

Així que s’acaba fent pinya…

Després d’uns mesos et converteixes en un més de la família, perquè vius experiències extremes que saps que poca gent ha viscut i que comparteixes amb ells. Acaba sent un ambient molt familiar.

Però imagino que la gent va i ve.

Hi ha persones que hi estan uns pocs mesos, durant una o poques campanyes, però també hi ha altra gent que es queda més temps de forma estable. A mi m’agrada veure-ho com una roda de coneixement: jo vaig entrar que no sabia res de navegar, i em van ensenyar i després era jo qui ensenyava als nous que venien.

I com s’organitza la tripulació?

En alta mar, es funciona en diferents departaments: n’hi ha de control, de cuina, de màquines, de coberta… Jo sobretot vaig estar en el de coberta, que s’encarrega de mantenir el vaixell en bon estat, i també vaig estar en el departament que té cura de l’helicòpter. El departament de cuina té una peculiaritat, i és que al vaixell tota la dieta és vegana. Molta gent no creu que podrà adaptar-se però se sorprèn de tan bo com està, i molts acaben convertint-se en vegans després de l’experiència. I així funciona el vaixell en alta mar. A terra, però, és diferent, i tota la tripulació està a coberta.

I a terra és on et vas quedar al setembre, quan vas deixar el vaixell…

Sí. A banda que la campanya de balenes va baixar d’intensitat, jo havia donat tot el que podia donar. Ara he tornat a la carrera amb l’objectiu d’aprofundir en la investigació i de treballar per canviar la visió generalitzada de l’activisme i l’acció directe. En molts casos, la investigació es dedica a estudiar els éssers vius però no a protegir-los, i voldria avançar per integrar aquestes dues dimensions.

Tornaries?

Per què no? La meva vida se centrarà en la conservació de la fauna, si puc de la marina, i en l’activisme actiu per protegir els ecosistemes i les espècies evitant la destrucció del seu hàbitat i la seva matança.