Dissabte 21 Setembre, 2019

Melting Landscapes

Ahir la Galeria Carles Taché inaugurà l’exposició de Fernando Moleres, Melting Landscapes. El fotògraf mostra en un seguit de nívies estampes l’evident canvi de l’àrtic. La mostra no és al seu local del carrer Enric Granados sinó al carrer Mèxic als peus de Montjuïc. La voluntat de construir un espai entre el ja nomenat galerista i l’estrella gastronòmica del país; Ferran Adrià. La reconversió dels espais fabrils de la ciutat en centres de creació artística, comença a ser norma. Si bé és una sort que s’utilitzin per fins artístics, no deixen d’il·lustrar la tragèdia de la desindustrialització de Catalunya.
El nou local de Carles Taché, no està a peu de carrer, unes banderoles indiquen la seva ubicació, s’ha de caminar per un passatge que és una barreja entre l’estètica de Tattoine i una distòpia inspirada en Marianetti. Un cop aixoplugats de la calor de la gran ciutat, l’espai que ha creat Taché, abraça lentament el visitant fent-lo entrar en una exposició, en la qual si entra sense adonar-se’n. Les fotografies que denuncien l’evident desgel, apareixen blanques, fantasmals, etèries. Els grans Icebergs, aquests colossals edificis que es mouen pels mars, apareixen com grans senyors, com balenes o tristos. Però sempre blancs. En l’última exposició de Joao Salgado al Caixaforum de Barcelona, a les primeres sales, s’hi podia veure una sèrie de fotografies sobre illes australs que feien de la natura una fantasia de Lovecraft. Espais immensos, multiplicats pel blanc o per la seva soledat, que els podem tornar a veure gràcies a Moleres. Espais on per nosaltres la vida hi és impossible, i paradoxalment no podem deixar de viure sense ells. Uns espais blancs, congelats durant eons, on pocs humans hi sobreviuen. El desastre que seria si es fonguessin, no ens el podríem imaginar, d’altra banda la bellesa estètica que suposa aquest desastre no pot deixar de ser filmada, fotografiada i escrita. Tal com em comenta una companya de carrera, la idea que es desenvolupa es perd en la profunditat estètica a la qual arriben les obres.
L’habitual còctel que envoltà l’exposició va atreure companys de professió de Moleres, com ara Toni Amengual, Edu Ponces o Guillem Valle, que en els últims anys ha estat testimoni de la Guerra que assola Síria. També Stella Rahola hi era, potser atreta per les formes primigènies del gel. Unes formes que en la seva exposició l’any passat hi eren presents en tintes sobre papers fins.
La calor insuportable que assola Barcelona, com cada any, pot ser alleugerida per aquesta exposició. Una exposició que potser fa el contrapunt a Sebastião Salgado, ja que la incògnita bellesa de Salgado, aquí se’ns mostra clara, blanca, pura. Freda. La bellesa de l’àrtic fonent-se, que és la bellesa d’un gran desastre, és la bellesa d’allò que mor. És una magnífica exposició que ens mostra la mort del gel i la seva inevitable conversió en aigua.

5,225FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca