Resulta irònic que Dolors Camats hagi titllat la CUP de “cavall de Troia de la dreta”. Només cal rascar una mica sobre la superfície de les sigles del seu partit per adonar-se que són el Norman Foster de la construcció de cavallets de fusta. Baixar-se del carro dels processos de canvi real forma part de la seva idiosincràsia de partit, de la seva raó de ser.
Retrocedim una mica en el temps. Pels volts d’un 23 de juliol de 1936 (tan sols 5 dies més tard de l’esclat de la Guerra Civil espanyola), quan un partit anomenat PSUC es va formar de pressa i corrents per ordre d’uns nois molt macos que diria Sandro Rosell: el Komintern de la URSS. El perquè d’aquesta data no és casual. El sindicat majoritari de Catalunya, la CNT, conjuntament amb la UGT havien frenat el cop gràcies a les milícies civils armades. Stalin, que estava ocupat fent la llista de la compra sobre qui purgava i qui no, creà una sucursal catalana del Partit Comunista per controlar la situació, el PSUC.
Dos fets caracteritzaran el PSUC durant el tram de la guerra: els fets de Maig de 1937 i la conseqüent fi de la revolució anarquista i de ser els responsables de que encara ens preguntem on està Andreu Nin. En conclusió: dividir deliberadament l’oposició franquista, establir les txeques, torpedejar la relació entre ERC i la CNT i perdre la guerra. Però recordem, de cavalls de Troia de la dreta anava la cosa.
En finalitzar la guerra el PSUC es va recloure a l’exili. De resistència durant l’etapa més dura de postguerra poc rastre. Segurament perquè el seu secretari general, Joan Comorera estava més ocupat jugant al fet i amagat amb Santiago Carrillo, qui avisà a les autoritats franquistes del seu retorn a l’Estat espanyol el 1950. Morí a la presó 8 anys més tard.
No serà fins als anys 60 que s’infiltraran en els sindicats verticals i en les Universitats del règim. Uns sindicats (com CCOO) que heretaran estructures i formes franquistes. Abandonarà la proposta de ruptura democràtica de la Junta Democràtica de Garcia Trevijano per a sumar-se al “pacte reformista” del franquisme. Serà Solé Tura, entre d’altres com Miquel Roca, un dels pares de la Constitució. Deixem que ressoni una vegada més allò dels cavalls de Troia de la dreta.
En les primeres eleccions a la Generalitat obtindran 25 diputats, en tan sols quatre anys passaran a 6. Una tendència que intentaran rectificar desvinculant-se del llast electoral que suposà l’ortodoxia comunista durant l’etapa final de Guerra Freda. La transició del PSUC a ICV. Un canvi coetani al de la resta de partits d’esquerres europeus cap a la “nova democràcia”, els nous moviments socials (l’ecologisme) o a conceptes buïts de contingut i significat com “eurocomunisme”.
Un partit que s’ha caracteritzat històricament per anar tres passes enrere de la resta. Vist l’historial, la pregunta no era si apostarien pel Sí-Sí o Sí-No, sinó quan tardarien en desvincular-se del projecte. El poder té un cost. Han sabut aprofitar l’auge de Podemos, i tot i que ara fonamenten la campanya en simplificar el procés en Artur Mas i les retallades, només resta preguntar-se quan veurem a Joan Herrera plegar les cadires en els actes electorals d’Albano Dante Fachin. El seu canvi passa per una república catalana dins de la monarquia espanyola a través d’una reforma constitucional. Al 36 van plantejar guanyar la guerra abans de fer la revolució. Tots coneixem quin va ser el resultat.
Guillem Gras.