Dimarts 25 Febrer, 2020

Tècnics, parents i cartipassos

Poc després del 24M vam tenir la notícia que la parella d’Ada Colau passaria a tenir un càrrec remunerat al partit, i la de Gerardo Pisarello a l’ajuntament. La premsa i determinats sectors de l’Opinió Pública (també coneguts com l’Exèrcit de Piuladors) es van llançar a la jugular de l’alcaldessa i de Barcelona en Comú acusant-los de nepotisme i corrupció. Tot i això, un cop d’ull al currículum d’ambdues persones demostra que estan sobradament capacitades per a fer la feina que fan, cosa que no poden dir les legions de càrrecs de confiança ocupats per familiars, amics… escampats per la geografia de l’estat espanyol -i els Països Catalans- amb una absoluta manca de preparació per la seva tasca, que han aconseguit, com els italians en diuen molt finament, chissà come.
De tota manera, un parent proper és un parent proper, i l’ombra de la sospita sempre hi és així que la qüestió és, com demostrem que aquesta persona és, efectivament, la idònia per a ocupar aquest càrrec? I, si és el cas, és tant greu que sigui la parella de l’alcaldessa o del tinent d’alcalde?
Segona qüestió, durant aquesta setmana s’assignen els diferents tècnics per a cada grup municipal dels ajuntaments: en aquest sentit, cada grup els tria més o menys com millor li sembla i, moltes vegades, els criteris per a escollir-los són, com a mínim, qüestionables. És cert que la confiança política és imprescindible en càrrecs com aquests (seria estrany, per exemple que el grup municipal del PP estigués assistit per independentistes d’esquerres), però es poden fer servir fons públics per a premiar militants lleials? En el moment en que apareix aquest paràmetre, és evident que és necessari esgrimir raons públiques per a utilitzar fons públiques i, per tant, els mecanismes de tria de tècnics no es poden deixar a lliure criteri de cada grup. Tot i això, insisteixo, la qüestió de la confiança és rellevant: si acceptem que determinats càrrecs han de ser ocupats per persones que mereixin la confiança dels càrrecs electes, no pot ser que el procés per a escollir-los sigui equivalent al de qualsevol càrrec de l’administració.
Així doncs, és necessari fer una síntesi entre ambdós criteris, com ho fem, però, ja és més complicat: com definim què fa un bon tècnic de grup municipal? Un grup pot prioritzar una titulació universitària i l’altre experiència en el sector, per exemple. A banda, cal tenir en compte el més que probable obstacle que hi posarien, que és que ben poca gent està disposada a renunciar a autonomia, per més que sigui de cares al bé comú, és a dir, que el canvi serà difícil, i probablement, modest, si és que s’arriba a donar.
Una possible opció fóra, per exemple, mantenir la llibertat de tria, però amb l’obligació de justificar-la a posteriori: la qüestió és, davant de qui ho justifiquem? Aquí ens trobem amb dues alternatives: o davant dels altres regidors o davant d’un ens independent. La primera opció permet un debat racional on les raons d’uns i altres poden ser compreses per altres grups de tal manera que, encara que els criteris de cada grup no siguin del tot coincidents, es pugui arribar a un consens sobre què i què no és acceptable. L’inconvenient principal és que hi ha un risc considerable que s’utilitzi la potestat dels diferents grups de vetar o qüestionar els contractes dels altres com a arma política. Deixant-ho a les mans d’un òrgan independent corregim això, però els inconvenients són just els contraris: el marge per a justificar posicions i deliberar amb aquells qui opinen diferent es redueix, almenys a priori. Jo, personalment, sóc més partidari de la primera opció però cal ser conscients també, que és la més difícil, i inclou canvis més profunds en la manera en què entenem la política, encara que, moltes vegades són les solucions difícils les que acaben resultant més sòlides.
En qualsevol cas, és evident que els que ens dediquem més intensament a la política hem de fer encara molts esforços per a aconseguir ser el màxim de transparents i honestos. Cal respondre als qui, amb tota la raó del món ho demanen i no hem d’escatimar cap esforç en aconseguir-ho, portes endins i portes enfora. Ho devem a la societat i a nosaltres mateixos.

   

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Tot el suport econòmic que rep Revista Mirall és imprescindible per mantenir viu el projecte, ara ja pots fer-te subscriptor des de només 2€/mes

6,472FansM'agrada
1,099SeguidorsSeguir
15,737SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca