Les fluctuacions del món artístic català són capritxoses, i actualment ens porten per camins que s’allunyen de la capital i del mainstream. No fa pas massa temps però, l’art català es trobava còmodament resguardat pels seus dos bucs insígnia: el MNAC i el MACBA; des d’aquestes entitats, les més grans de caràcter públic, s’escrivia el parenostre de la història de l’art nacional. No obstant, una d’aquestes puntes de llança – el gran vaixell blanc que va néixer amb problemes estructurals i vies d’aigua al seu buc – es va veure recentment escapçada per un cas resultat de la fatídica combinació de censura i incompetència.
La nau restant, el MNAC, s’ha trobat sola i se les ha hagut de manegar per suplir les mancances contemporànies: reformulació de la col·lecció d’art modern en clau temàtica, exposicions d’artistes contemporanis com Tàpies o Perejaume i ara una nova intervenció que recorre a la dita “la unió fa la força”. Unió amb què (o amb qui)? La nova direcció del MNAC, encarnada per Josep Serra (amb l’ajut de Juan José Lahuerta com a responsable de les col·leccions) és plenament conscient que cal recórrer a aliances per a poder innovar i ser ambiciós, per això s’han buscat dos aliats de luxe – i d’avantguarda – com són el festival Loop i la Fundació Sorigué.[1] Aquesta tríada ha propiciat l’organització d’una exposició tant singular com interessant: L’Inconscient pictòric, comissariada per F. Javier Panera Cuevas, que ha optat per integrar obres de videoart de la col·lecció Sorigué en el discurs de les peces del MNAC, proposant un diàleg visual d’un nivell inusitat a les nostres contrades.
El caràcter insòlit d’aquesta mostra té una triple vessant, per una banda, l’aspecte tecnològic, que és inherent i indissociable del videoart, de l’altra la rigorosa contemporaneïtat de les peces – la més antiga és de 2004 – i per últim, la rellevància dels artistes que conformen aquesta llista, entre els que trobem noms de primer nivell internacional com Bill Viola, Mat Collishaw o William Kentridge entre d’altres.
Les obres que els visitants es troben s’intercalen amb judicis finals romànics i pintures modernistes de manera excepcionalment orgànica i natural, talment com si sempre haguessin ocupat aquell espai. Probablement això es deu al fet que molt bé apuntava Maurice Schérer – més conegut com Eric Rohmer – a les pàgines de Cahiers du Cinéma: “tota organització de formes sobre una superfície plana deriva de l’art pictòric.” Tanmateix, cal també valorar les paraules del propi Bill Viola, que en els darrers temps ha sigut consagrat com un dels artistes vius més importants del món, sobre el seu propi mitjà d’expressió: “El temps és la matèria primera del vídeo. Composar imatges en vídeo és el mateix que composar música: en ambdós casos, els esdeveniments s’ordenen segons un tempo precís; la imatge fixa no existeix, en tot moment els electrons escombren la superfície del monitor. Fins i tot la pantalla buida produeix un ritme.”[2]
Podem concloure doncs que el videoart és, en essència, el mateix que la pintura: una superfície bidimensional que representa les tres dimensions, no obstant, al vídeo se li afegeix una nova dimensió, la temporal. El que L’inconscient pictòric revela al públic del MNAC és que l’art varia els seus suports, es passa de pintures murals a olis sobre tela o sobre fusta, escultures de tots els materials imaginables i fins i tot imatges en moviment, però hi ha un component que mai canvia – ni canviarà -, que és l’aportació humana. Inconscientment, la raça humana tendeix a qüestionar sempre les mateixes incògnites (qui som, d’on venim, a on anem…) independentment dels seus orígens geogràfics o temporals. La vida, la mort, el trànsit de l’una a l’altra; els humans som presoners de la temporalitat, i aquesta ens consterna (in)conscientment, de manera que això s’ha reflectit en l’art de totes les èpoques, des dels judicis finals romànics fins al vídeoart passant per les pintures de morfinòmanes de Ramon Casas.
La mostra, que recordem-ho, està inserida dins dels esdeveniment del Festival Loop, es podrà visitar fins al dia 30 d’agost. Seguirem la pista dels ex cursus contemporanis del MNAC, de moment la cosa pinta prou bé, no creieu?
——