Ana i Mia, desconegudes per molts, millors amigues i confidents d’altres. Altres, que les consideren deesses de la perfecció, reines de la bellesa, promesa de felicitat però, alhora, tiranes de la vida, esclavistes de l’alegria i lladres d’esperança. Ana i Mia són dos súcubs que sedueixen i captiven ànimes desesperançades i insegures que troben en elles el refugi que supleix l’aïllament que poden patir en el dia a dia i es converteixen en un objectiu pel que lluitar i pel que val la pena renunciar a la resta. Ana i Mia són els noms en clau de l’anorèxia i la bulímia.
Així és com es refereixen a elles molts dels que les pateixen i que, en moltes ocasions, ho fan gustosament i convençuts que són l’únic camí a seguir per assolir la felicitat. Arriben a personificar aquests desordres alimentaris en entitats amb identitat pròpia d’un ordre superior que converteixen tot allò que comporta aprimar-se en una espècie de dogma farcit de rituals. Ana i Mia deixen de ser els trastorns que són l’anorèxia i la bulímia per convertir-se en un estil de vida.
Però aquest estil de vida i aquesta concepció d’aquests dos desordres alimentaris no estan només a les ments dels qui els pateixen. Estan a tot arreu i a l’abast de tothom, tingui l’edat que tingui i visqui la vida que visqui. Per accedir a aquest món només cal teclejar ‘Ana i Mia’ a Google, i 41 milions de resultats es converteixen en finestres obertes sense filtres ni restricció a una infinitat de webs que fan verdadera apologia de l’anorèxia i la bulímia.
Segons dades de l’Agència de Qualitat d’Internet (Iqua), el 80% dels usuaris d’aquestes pàgines són noies, i el percentatge de menors dels que les visiten ascendeix al 75%. Aquestes webs utilitzen una estètica de conte de fades i fomenten un gran sentit de comunitat, especialment en la multitud de fòrums que ofereixen, on les usuàries es denominen entre sí ‘princeses’ i s’ofereixen recolzament i força de voluntat per continuar aprimant-se, a més de consells sobre com accelerar el procés.
Els consells -que anomenen ‘tips’, per la seva traducció a l’anglès- van des de com enganyar els pares per a que no sospitin fins a com provocar-se el màxim de vòmit possible, passant per trucs per a evitar sentir gana i per consells per a saciar-se ràpidament ingerint molt poques calories. No obstant, “el principal ‘tip’ és manejar la teva ment, recordar-te i repetir-te que no vals res, que estàs gorda, una i una altra vegada, perquè la teva ment és la que s’encarrega de transmetre aquests missatges fins al punt que ja no només controles el teu apetit, sinó que ja no sents gana”, defensa la gestora d’una de les pàgines.
Consells autodestructius com aquests inunden les webs pro-Ana i pro-Mia. “Sent gorda no pots fer res i no seràs mai res a la vida”, “si ets gorda les persones es giren per riure’s de tu”, “estàs gorda, i fas fàstic”, i milions d’afirmacions similars són més que comuns en les comunitats d’Ana i Mia. En elles es potencia la concepció que “les noies primes són sexis i ho aconsegueixen tot a la vida”, i que amb un quilos de més mai es pot assolir l’èxit.
“Però ser Ana no és fàcil: és despertar-se i veure que comença un nou dia de patiment, un dia en el que te n’adones que no ets el que desitges ser i que potser mai arribaràs a ser com somies, que mai arribaràs a ser perfecte. Però està ella. Sense Ana no podria continuar, Ana em dóna forces per ser princesa”, afirma l’autora d’una de les webs més visitades en un post que suscita desenes de comentaris de suport que l’animen a continuar aprimant-se fins a arribar a perfecció tal i com la conceben la majoria dels usuaris d’aquestes webs, que defensen: “Sabem que algun dia el nostre sacrifici tindrà un bell resultat”.
Entre el mar de webs d’apologia a l’anorèxia i la bulímia hi ha una que, ben camuflada, exposa arguments contraris a ambdós trastorns alimentaris seguint la mateixa estètica per evitar que la trampa es descobreixi immediatament. És una pàgina de l’associació de protecció al menor Protégeles, una de les moltes entitats que ha demanat repetidament que aquestes webs s’il·legalitzin a l’Estat espanyol, però la regulació actual dificulta el seu tancament; a França sí que estan prohibides -des de 2008- i a Itàlia s’ha presentat recentment un projecte de llei per vedar-les.
Actualment hi ha al voltant de 26.000 noies i 2.000 nois a Catalunya que pateixen aquests desordres alimentaris, que poden arribar a ser malalties cròniques greus que poden resultar fins i tot mortals: provoca la mort a un 6% dels malalts d’anorèxia nerviosa. Promoure el tancament d’aquestes webs seria un primer pas per frenar la incidència que tenen Ana i Mia en la societat -especialment en les noies, i especialment en menors en l’adolescència-, però caldria anar a l’arrel i veure què és el que provoca el sorgiment d’aquestes pàgines. Per què estan convençudes que només sent extremadament primes podran tenir èxit a la vida? Per què creuen que la clau de la felicitat rau en la perfecció física? Per què aquesta perfecció és inversament proporcionals als quilos que una pesa? Per què exhibeixen fotografies de famoses com a models a imitar a les seves webs? Cal fer alguna cosa al respecte?