Potser li falta el bronzejat, però Artur Mas s’ha convertit en el Peter Sellers d’El Guateque (1968). El president va encarar l’estiu fent tentines i a punt per entrar a l’adreçador. CiU sotraguejava les profunditats demoscòpiques, ERC havia donat carpetada a la llista única i les entitats eren reticents a amoixar-lo més que a Junqueras o Fernández. Mas, com Sellers, acabava de dinamitar el set de rodatge propici per a una obra magna. Fustigar a tots i a tothom per evitar prostrar-se al seu programa era un pla que no esperava que marrés.
Les col·lusions, encara, reals o imaginàries, també fan tombarelles i un figurant solitari, desnonat i apocat pot acabar de gresca al guateque o cimera, amb gintònics, elefants, pactes entronitzadors, manyagueries i copets a l’esquena de Jordi Sánchez o Muriel Casals.
Ha calgut gaire més que una llista de convidats errònia i una secretària obedient? Home, diguem que sí. Fora desagraït, per banda de CDC, obviar el magnífic tret al peu d’Oriol Junqueras, qui fa escassament un any guanyava les primeres eleccions pels republicans a Catalunya en vuit dècades. Fa l’efecte que s’ha instal·lat a moltes llars la idea que el cap de l’oposició és d’aquelles persones que escanyaries al restaurant quan arriba el cambrer a prendre la comanda. Quan tothom ha dit la seva i hi ha quòrum pel vi, ell encara dubta entre quatre plats. Quan li pregunten per la beguda, enceta un interrogatori sobre els postres, encara que ell no en vulgui, només per curiositat. No fotem!, que diria Collboni, mentre endrapa un kebab. En un context tan polaritzat, s’esmercen a dir els politòlegs, la indefinició mata. Una vaguetat tan poruga, la d’anar fent la viu-viu a veure si cau el sorpasso, ara faig costat a Mas, ara me’n distancio, desincentiva a qualsevol.
L’ANC, Òmnium i l’AMI, en qualsevol cas, tampoc passaran a la història per la seva intrepidesa. Entre ser prosèlits de Mas i desautoritzar al president de la Generalitat hi ha una àmplia gamma de possibilitats –possibilitats d’asseure’s en diferents cadires o poltrones mentre esperes que se solucioni tot per art de màgia, sembla ser. La debilitat de Mas, paradoxalment, va tenallar els líders civils, incapaços tant de donar-li l’empenta definitiva com de facilitar-li el ple suport i enfurismar a ERC i la CUP.
El mal càlcul d’un rèdit polític escampat pel sotabosc, desdenyat al Parlament, però prou vigorós a les institucions i entre l’independentisme (i capaç de fer una enorme gatzara) va embravir una ERC nerviosa, tremolosa, excessivament a la defensiva, fent-li fallar el tret. Mas només va haver de menester un cop de cintura per esquivar la llista sense polítics, deixant també a les entitats amb els ulls esbatanats, i colar-se al guateque.
Quants elefants deuen cabre al Palau de la Generalitat?
