El Mirall dels nostres fills

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Il·lustració de Quimo Panisello

No sabria com explicar-ho. No sóc pare. Només observador. Això sí, jo he sigut, sóc fill i segueixo observant. La qüestió és que alguns pares i algunes mares m’han preguntat què poden fer per millorar la seva relació amb la seva canalla. D’altres, preocupats per la creixent addicció a l’ús dels telèfons mòbils i a les xarxes socials m’han demanat consell sobre què fer en aquests casos.

Si fos fàcil, ja hi hauria un producte televisiu que facilitaria les tan desitjades millores de conducta per part de la gent més menuda de la casa. La cosa requereix cert estoïcisme per part dels adults i, en casos greus, un especialista. En cap cas el programa “Hermano Mayor” es pot considerar terapèutic, sinó més aviat narcòtic. Per si les mosques ho dic.

Què és pot fer llavors? No hi ha un camí únic tenint en compte que cada persona és un món, i més durant la infància i adolescència. Allò que funcionaria per a Joan, podria significar un drama per a Núria. És qüestió de la sensibilitat paterna entendre quins mecanismes activen certes conductes en les seves criatures. És qüestió d’analitzar per què hi ha mètodes que fallen i d’altres que són altament efectius en certs moments.

No us heu preguntat per què un infant plora tot sovint quan entreu a un centre comercial?

Fins aquí no hem avançat massa, oi? És que tot allò que ve ara és la part més dura. De practicar vull dir. Això de l’exercici és la part que sol inquietar més als adults quan es tracta de treballar l’àmbit familiar. És normal, per altra banda. Després de passar tot el dia treballant allò que menys apeteix és prestar atenció a les necessitats i carències dels altres. Així que el més fàcil és desconnectar i més fàcil encara és fer-ho connectant-nos a un aparell electrònic que ens porti a un món virtual on tot és més lleuger.

Potser heu endevinat per on van els trets. La qüestió és que per poder educar, de vegades, cal reeducar algunes de les nostres conductes. Qui pensi que no s’ha de reciclar ho porta clar. Fa uns anys, no tants, per qualsevol cosa un pare o una mare li pegava un clatellot als seus fills. Fins i tot, fins ben entrat el segle XVIII, se sap que la canalla era depreciada pels seus propis progenitors i tractada a l’alçada d’un animal domèstic. Fins que no es feia adulta, la persona no era ningú. Afortunadament sempre hi ha algú que no vol que als seus fills se’ls eduqui com a ell l’havien educat. Sinó millor, o si més no, diferent.

No tot és cultural, però. Hi ha persones que han rebut una exquisida educació i en canvi no saben com educar. És qüestió de prendre consciència de què és el que fa que els infants facin cas i què promou que es tornin incontrolables. Sovint la resposta es troba en l’actitud que els hi mostren els adults. L’actitud dels més grans i l’estat anímic és olorat per la canalla i aquesta sol actuar de contrapès.

No us heu preguntat per què un infant plora tot sovint quan entreu a un centre comercial? La culpa no és pas dels menuts de la casa, és d’aquells qui els porten a un magatzem ple de coses a adquirir, d’un munt de coses a tocar. Allò per a ells és com una espècie de paradís i, fixa’t tu, aquells qui s’emporten els productes són els més grans. Això per als nens és incomprensible. Ells no n’entenen de diners. Veuen una cosa, veuen que el seu pare o mare n’agafa i que ells en canvi no poden. Frustració i plors. Amb raó.

- Publicitat -

Pitjor encara. Aneu a qualsevol gran magatzem. Veureu mares i pares fascinats mirant productes sense parar atenció als seus fills. En canvi, com una cobra davant del moviment d’una flauta, es queden embadalits pels productes que tenen al davant. Si Cristina plora, la mare només li diu “calla” sense ni mirar-la als ulls i segueix amb la seva compra. Si Sergi li dóna una pilotada a un client, el pare li pegarà una surra, li dirà “això no es fa” i tornarà a desentendre’s del pobre xiquet.

El primer error és portar als infants a un centre comercial com qui va a casa del Pare Noel. Si el pare o la mare es deixen endur pels encants del capitalisme, com volen que una criatura que no n’entén de diners no s’estressi i no es descontroli? Els infants són intel·ligents, el seu plor és com una alarma que, en aquest cas, ens adverteix de l’error de deixar-nos fascinar per objectes que només tenen valor fins que els hem comprat.

L’exemplaritat en l’exercici atorga credibilitat i legitimitat a la petició dels pares davant dels seus fills

I a casa… El whatsApp. Molta gent dirà que no entén com els adolescents poden estar-hi tan enganxats. Jo tampoc entenc com pot ser que la gent truqui a casa a les 14 hores, quan tothom està dinant. Fa uns anys era impensable. Hi havia uns horaris (llei no escrita) en què no se’t passaria pel cap trucar a ningú en hores intempestives si no fos per una urgència. Ara ningú no s’està de trucar a qualsevol hora. Abans el telèfon estava a un despatx. Ara estàs mirant una pel·lícula al menjador i el teu pare es posa a parlar per telèfon perquè un amic l’ha trucat per quedar. Després li enviarà un whatsApp per dir-li que li fa peresa i que ja es veuran un altre dia.

Les addiccions, en aquest sentit, són hereditàries. Potser la solució consistiria a establir una zona i uns horaris de prohibició d’ús de mòbils. No als fills, a nosaltres mateixos abans de tenir descendència. Així es fomentarien costums més saludables i com que nosaltres ja hi estaríem avesats dissuadiríem amb més facilitat conductes inadequades en els infants.

Es tracta, sobretot, de generar un exemple. Tan fàcil i tan difícil com, per exemple, generar el protocol de dutxar-se cada dia fins que es converteix en costum impossible i indesitjable d’evitar al cap del temps. L’exemplaritat en l’exercici atorga credibilitat i legitimitat a la petició dels pares. Com li direm que no als nostres fills a una barra de xocolata quan veuen que ens estem comprant una màquina de fer peses que potser mai farem servir?

Exemplaritat i paciència. S’ha d’evitar donar-li a la criatura allò que ens demana tant bon punt es posi a plorar o entendrà que plorant i queixant-se obtindrà allò que vol. Paciència perquè això implicarà moments d’intranquil·litat. Però com tot exercici és millor mantenir-se en forma i fer un petit esforç que no fer-lo i assumir tota una vida plena de plors, peticions i queixes que cada vegada aniran a més. Cal esperar a què raoni i raonar amb ells.

És complicat. No hi ha màgia que valgui en aquests casos. Només esforç i no és fàcil desplegar-se com a pare o mare. Ningú neix sabent-ne i tampoc cal escandalitzar-se si no tot es fa bé. Això sí, s’ha d’estar disposat a rectificar, a no buscar comoditats excessives i gaudir de l’aprenentatge.

I per què no? És millor passar el cap de setmana a la muntanya que als centres comercials. Allí tothom s’esbrava i acaba cansat, després l’arribada a casa és menys conflictiva. També és més ecològica una aventura així.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca