A mitjanit del passat 24 de novembre acabava el termini per arribar a un acord nuclear entre Iran i les sis grans potències occidentals. Rússia, Xina, Estats Units, França, Gran Bretanya i Alemanya es donaven cita a Viena per intentar segellar l’acord definitiu que es portava perfilant durant el darrer any. En el nucli de la negociació Teheran s’havia de comprometre a reduir la seva capacitat nuclear, assegurant que no produiria més armes atòmiques, i el Consell de Seguretat de les Nacions Unides aixecaria les sancions econòmiques al país persa.

L’origen del desencís

Les desavinences entre el règim de Teheran i Washington daten del 2002. Ara fa dotze anys Iran va anunciar públicament la seva intenció de reactivar el seu programa nuclear mitjançant la construcció de noves centrals. Mentre que els Estats Units, sota el mandat de George W. Bush, es trobava immers en la guerra a Afganistan i s’alçava com a garant enfront del terrorisme islàmic. Tot acte desafiant a Orient Pròxim era vist per la Casa Blanca com una constatació d’aliança terrorista. Per aquest motiu, i abans de propiciar un conflicte diplomàtic entre ambdós estats, Iran va permetre sobre terreny les inspeccions de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica. L’objectiu era demostrar a Washington que el seu programa nuclear era civil i no atòmic.

Un any després, malgrat que l’OIEA no havia trobat proves que certifiquessin l’ús il·legítim del programa nuclear iranià, la desconfiança nord-americana seguia latent. És per això, que el règim persa va avenir-se a firmar el Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears, així com a adherir-se al protocol addicional del mateix tractat. Segons aquesta darrera disposició, el país signant permetria inspeccions internacionals per sorpresa.

Aquestes mesures, emperò, no van ser suficients perquè la tensió entre ambdós països anés en augment. Fet que es va agreujar després que l’OIEA denunciés que les inspeccions no s’estaven realitzant de manera satisfactòria, i conseqüentment els Estats Units decidís emprendre represàlies econòmiques.

L’any 2005 les relacions van patir un nou revés quan Mahmoud Ahmadinejad va arribar al poder, i va defensar davant la tribuna de les Nacions Unides el dret del seu règim a desenvolupar un programa nuclear civil, tal com permet el Tractat de No proliferació del que Teheran forma part. No obstant això, Ahmadinejad va anar més enllà i va encetar, en un clar desafiament a Washington, un programa d’enriquiment d’urani. Aquesta decisió va desencadenar un conflicte frontal amb l’OIEA, i un nou seguit de sancions econòmiques al país.

La guerra d’Iraq, posteriorment a Síria, les males relacions amb Jerusalem, i el flirteig amb Moscou van portar les relacions entre el país persa i els Estats Units a un punt de no retorn. Fins i tot, el soci nord-americà a la regió (Israel) va amenaçar al règim d’Ahmadinejad de bombardejar-lo si continuava amb la seva carrera nuclear.

L’inici del canvi

Mahmoud Ahmadinejad va vestir el seu govern amb un discurs clarament anti-americà. La incursió de Washington a l’Iraq i l’Afganistan, la seva lluita contra Al-qaeda, i l’enduriment del discurs israelià envers l’Islam va provocar de retruc la desconfiança dels iranians d’occident. Ahmadinejad va aprofitar aleshores per radicalitzar la seva dialèctica i guanyar-se així a gran part de la població. El seu to bel·ligerant i desafiant el convertien en un heroi local. De rebot, emperò, el país persa va anar acumulant sancions internacionals propiciades per Washington, alhora que el veto a la compra del seu petroli. Pels volts del 2010, la situació econòmica d’Iran era catastròfica, i la taxa d’atur elevada. Les exportacions de petroli, que representaven el 80% dels ingressos del país, van recular fins a nivells de 1986, i la taxa oficial d’inflació rondava el 35%. L’empobriment de la població, i la falta de recorregut del discurs d’Ahmadinejad, van impulsar que ara fa un any Hassan Rohani accedís al govern i mostrés els primers signes d’obertura del país, i una voluntat real de reiniciar les relacions amb Washington. Però sens dubte, l’inici del canvi de les relacions entre el gegant persa i occident ha estat l’aparició de l’Estat Islàmic, una amenaça per ambdós.

L’interès de tots

El primer actor internacional interessat a forjar un acord amb l’Iran és el president nord-americà Barack Obama. En efecte, durant el seu segon mandat l’actual hoste de la Casa Blanca va prometre al seu electorat que arribaria a un acord amb Iran. De fet, aquest acord i la legalització de cinc milions d’immigrants s’han convertit en la clau de volta de la popularitat del líder demòcrata. És per això que Washington ha mantingut negociacions secretes durant els últims tres anys amb l’Iran a través del sultà d’Oman. Més recentment, i en el marc de l’acord nuclear, el president nord-americà ha garantit a Hassan Rohani que ell mateix aixecarà les sancions econòmiques a mesura que l’Iran vagi complint amb el desmantellament nuclear.

Més enllà dels afers interns dels Estats Units, l’Estat Islàmic s’ha convertit en una vertadera amenaça per a occident. Washington es veu obligat a admetre que l’única manera de combatre les milícies de l’EI és amb l’Iran com aliat. De la mateixa manera, el gegant persa necessita l’ajuda nord-americana per a lluitar contra les milícies, qui pretenen construir un califat entre Síria i Iraq.

El règim de Teheran somia a convertir-se, com en altres hores, en una de les potències regionals i petrolieres predominants a la zona. Però per això, necessita alleugerar la seva economia, fortament minvada com a conseqüència de les sancions occidentals, i guanyar protagonisme en l’àmbit regional. De fet, el passat 27 de novembre, també a Viena, es reunien els ministres de l’Organització de Països Exportadors de Petroli, on l’Iran pretenia recuperar la part del mercat que li correspon.

Per altra banda, Europa també busca el seu propi interès en l’acord iranià. Les principals petrolieres del vell continent com la britànica BP, o la francesa Total han anunciat la seva intenció de tornar a treballar a l’Iran si Teheran ofereix bones condicions. Un país per seguir explotant, en un moment en què les velles set germanes estan perdent poder en el mercat energètic a favor de les empreses nacionals de països emergents com Brasil, Gazprom a Rússia, i fins i tot NIOC a Iran.

Els antagonistes

Davant d’un món globalitzat, tots els actors tenen alguna cosa a dir en qualsevol acord multilateral. És per això, que alguns agents veuen amb recel que les relacions de Teheran i Washington arribin a bon port. És el cas per exemple d’Israel. Etern enemic del règim persa ha demanat en nombroses ocasions al seu soci nord-americà que no dialogui amb Iran. Jerusalem desconfia que Iran deixi d’avançar amb la seva carrera nuclear, i de no ser així, en seria la principal perjudicada. Israel és l’única potència nuclear d’Orient Pròxim, i entén que el règim iranià és l’únic capaç de disputar-li el lideratge de la regió.

En aquesta mateixa línia es situa Aràbia Saudita. Riad està preocupada davant la creixent influència d’Iran a Orient Pròxim, qui amenaça d’assumir el lideratge de la zona. A més a més, hem de recordar que mentre Aràbia Saudita és majoritàriament sunnita, Iran és majoritàriament xiïta, la qual cosa ja constitueix un conflicte en si mateix. Les anomenades monarquies del golf pèrsic, Kuwait, Emirats Àrabs Units, Oman, Catar i Barein, no estan disposades a cedir el seu control econòmic i energètic, ni tampoc la seva aliança privilegiada amb Washington.

Finalment Rússia i Xina juguen un paper contraposat. Mentre que per una banda, ambdós formen part dels sis països que negocien un acord amb Iran, per l’altre també tenen interessos en què no arribi a bon lloc. De fet, durant el veto occidental al cru iranià, Xina va desobeir el mandat nord-americà i va seguir nodrint-se de l’or negre de Teheran a un preu molt rendible minvat per la crisi econòmica del gegant persa. La Xina en plena expansió i amenaçada per un estancament de la seva economia necessita una quantitat enorme de petroli per a la seva producció. Una energia de la qual cada dia és més dependent. Però alhora necessita la bona sintonia amb Washington per a la seva expansió.

El cas del kremlin és més incert. En plena guerra freda diplomàtica amb la Casa Blanca, Moscou va signar un important acord de cooperació i inversió econòmica amb l’Iran alhora que li proporciona combustible per a una de les seves centrals nuclears. Amb Teheran com aliada a la regió Moscou pretén guanyar influència a Àsia i Pròxim Orient i així poder restablir la seva hegemonia. Tot i això, tant Rússia com Xina necessiten a mitjà termini estabilitat a la zona, i saben que aquest objectiu implica reforçar occidentalment l’Iran.

L’acord nuclear

Aquest any s’encetava un procés diplomàtic que pretenia arribar a un acord nuclear entre Iran i Occident. En un primer moment, les expectatives eren altes. De fet, el règim de Rohani es comprometia a deixar d’enriquir urani per sobre del 5% i de no augmentar les capacitats per enriquir combustible a les centrals de Natanz, Arak i la planta de Fordo. Mentre que els Estats Units, França, Regne Unit, Alemanya, Xina i Rússia es comprometien a aixecar totes les sancions internacionals.

En l’actualitat emperò, les negociacions estan estancades. El termini per a arribar a un acord definitiu vencia el passat 24 de novembre. Algunes de les diferències que obstaculitzen l’entesa passen pel reactor nuclear d’Arak. Aquesta central, situada a 240 kilòmetres de Teheran, està capacitada per fabricar en un futur una bomba atòmica. Tot i el compromís del règim iranià de reduir les funcions del reactor d’Arak, el passat mes d’agost el gegant persa va fer pública la seva voluntat d’obrir l’any vinent la planta per tal de fabricar isòtops mèdics per a la investigació. Fet que va tornar a posar sobre la taula la desconfiança dels 5+1 cap al règim de Rohani.

Un altre punt que ha suscitat la polèmica és el fet que l’Iran no vol acceptar inspeccions sorpresa per part de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica. Fet que ha agitat el discurs israelià, i que segueix augmentant la desconfiança que realment l’Iran estigui desistint de la seva carrera nuclear. Finalment, Teheran també ha exigit que les sancions econòmiques s’aixequin immediatament després d’haver-se signat l’acord. Mentre que, Washington pretén revocar les sancions progressivament a mesura que el règim persa vagi complint amb l’acord.

El cert és que el mes vinent de gener el partit republicà serà majoria al congrés dels Estats Units, i aleshores Obama no tindrà tantes facilitats per negociar la “pau” amb Teheran. Serà aleshores quan Jerusalem farà valer la seva força a l’ala més conservadora dels republicans per intentar impedir que el president nord-americà arribi a un acord amb el seu homòleg iranià. No obstant això, tots els agents viuen avui més preocupats que ahir per l’avenç de l’Estat Islàmic, un enemic que ha permès revifar les relacions que durant anys havien estat congelades entre l’Iran i Occident. Davant d’aquest nou escenari, ambdós es necessiten. Teheran, rodejat pels conflictes de l’Iraq i Síria, amb l’hostilitat de Jerusalem i el recel de Turquia i les monarquies del golf necessita una empenta internacional. Washington immersa en una crisi econòmica global, amb fortes tensions polítiques internes, i amb el fracas de la guerra de l’Iraq encara a l’horitzó, ha entès que necessita un aliat regional, i sap que més enllà de les consideracions ideològiques l’Iran és el país més sòlit de la regió. Ja ho diu la saviesa popular, els enemics dels teus enemics, són els teus amics.