Hi ha autors que han tingut la mala sort de néixer a Catalunya, una nació petita, amb un idioma estrany i sovint sotmesa als capricis i tiranies dels seus veïns. Seria el cas de Rovira i Virgili o de Prat de la Riba, a qui em referiré un altre dia. Si haguessin estat francesos, alemanys o britànics, poso per cas, fa temps que serien de lectura imprescindible en qualsevol carrera d’humanitats.
No entraré en el fons del pensament rovirià, però si vull destacar el valor que donava als intangibles, a fets no comptables. I aprofitava, a la pràctica, qualsevol escletxa per deixar anar aquesta seva teoria del desenvolupament històric. En un text de 1929, i a propòsit de l’èxit d’un projecte de Jaume Aiguader, la col·lecció de les Monografies Mèdiques, afirmava:
“Heus ací un exemple que ens mostra la part cabdal que la voluntat té en la realització de les empreses humanes. Seria un greu i profund error el subvalorar la influència del factor humà, de la voluntat dels homes, tant ens els esdeveniments de la història com en els fets de la vida quotidiana.”
Aquest diumenge els grecs han hagut d’anar a votar per decidir si el seu futur era seu o els havia estat alienat. Jo no sé si algú ha plantejat el debat en aquests termes, però jo diria que són els més correctes. El Si representava la certitud de comptabilitats alienes; el No la voluntat de prendre el futur en les pròpies mans.
En bona mesura, la resposta assenyada havia d’haver estat el Si. Finalment, significava posar número a la misèria, data a la pèrdua de drets, termini a la llibertat. Per molt dolentes que fossin les condicions, des del Si es donava als grecs un calendari de sotmetiment a les inexorables lleis dels “mercats”, amb el racionament just d’oxigen que permetés el manteniment amb vida de l’Estat grec, i alhora, un horitzó “racional” de canvis i reformes.
En canvi el No representava el triomf de la llibertat i la dignitat humanes, construïdes des de les incerteses. El No duia al límit la capacitat d’elecció de l’ésser humà, del ciutadà; recuperar el poder de la voluntat, del factor humà en la construcció i desenvolupament del propi futur. Amb el No, només era segura la manca de seguretat del camí a prendre, però amb la determinació de que serien ells, i no uns altres, qui l’haurien d’escollir, tot i amb el risc d’equivocar-se.
És aquesta crida a la voluntat el que trobo a faltar en el moviment sobiranista català, més pendent de cercar seguretats, que no de proposar llenços blancs per a pintar entre tots. Semblaria que la nostra llibertat com a poble no depèn de nosaltres, sinó de la viabilitat econòmica del nostre futur Estat, o dels marcs legals que ens permetin un alliberament que no trenqui ous. Com els grecs dilluns passat, no sé què passarà dimarts. Però vull que depengui de mi, de nosaltres.