Dimecres 13 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    El Canet Rock i Woodstock

    “El Canet Rock era el Woodstock català” Gemma Recorder s’expressava així a la roda de premsa feta al costat de la sortida d’emergències del backstage. Eren les quatre del matí i ja havien desfilat la majoria de grups del rock català, un rock que viu un bon moment i el dissabte es va mostrar en tota la seva plenitud. El paradigma d’aquesta salut és la Banda Impossible. Tal com el seu nom indica, està formada per diferents estrelles del panorama català i van ser pensades per aquest festival, en exclusiva. Però també ho van fer bandes que ja havien tocat en l’original, com ara La Companyia Eléctrica Dharma i els Comediants, que quan sortiren a l’escenari ho feren amb els cap-grossos originals. Entre ells em va cridar l’atenció un que semblava talment una caricatura de Hirohito feta pels nord-americans abans de bombardejar Tokio.

    L’actuació més esperada, la de la Banda Impossible, va ser el moment en què el public va embogir. Totes velles glòries catalanes reconvertides; Natxo Tarrés, Roger Farré i Oriol Farré (Gossos), Jofre Bardagí (Glaucs), Quim Mandado (Sangtraït), Cris Juanico (Ja t’ho diré), Lluís Gavaldà i Joan Reig (Els Pets), Pemi Fortuny i Pemi Rovirosa (Lax’n’Busto) i Eduard Font (Glaus i Sopa de Cabra). El grup esperat, no va defraudar al seu públic i és que entre els habituals adolescents a la recerca de femelles i alcohol, hi havia molts pares amb els seus fills, ja estiguessin a prop (sent criatures) o lluny i de la seva joventut, eren el públic que més desitjava aquest gran encontre. Al marxar del festival vaig veure un matrimoni, ell dormint i ella fent guàrdia, potser es van conèixer al mateix festival, potser ara venien amb el seu fill. I és que aquest també va ser un fet que va remarcar Recorder, el romanticisme amb el qual s’ha ideat el nou CanetRock, sempre volent tornar a l’essència del que havia estat feia quaranta anys.

    Els grups habituals dels circuits catalans van ser-hi presents, Joan Dausà, la Iaia, els Amics de les Arts, Els Catarres, la Pegatina o els inimitables Txarango, amb els quals es va alçar el sol. Tots els grups que qualsevol jove català progressista i independentista ha escoltat i recordat, quan estima, citant als Amics de les Arts, quan li trenquen el cor, citant llavors a Joan Dausà o quan vols reafirmar el fet que és feliç i llavors cita a Txarango. Unes 20.000 persones van poder estimar, ser feliços i oportunament ser ferits, però sobretot van fruir, ja que va ser una festa i en els cossos dels seus assistents es veia aquesta felicitat. Fora de tot allò amb el qual es pot injuriar el festival, era una festa i la gent s’ho va anar a passar bé, tothom n’era conscient.

    Però cal veure diferents punts. El sistema per aparcar va estar controlat pels pagesos de la zona, que et guardaven el teu cotxe pel mòdic preu de 10 euros, si arribaves a trobar l’emplaçament del festival. El recorregut era una gimcana que començava a la sortida d’Arenys de Mar/ Munt de la C-32 i acabava al concert. Les barres van fallar en diferents moments i entre els companys de premsa hi havia crítiques al tracte amb aquests professionals. En ser dins de la festa, es tenia constantment la sensació de voler retornar a un moment millor de la història, com si els fills de tant escoltar als seus pares les llegendàries festes a Canet, la volguessin veure, obviant el fet que als setanta la festa tenia un cert perill, cantar en català públicament era un fet relativament excepcional i eren els anys setanta. Qualsevol temptativa de tornar a aquells anys, està condemnada al fracàs, ja que vivim al segle XXI. En lloc de mirar al futur cercant noves maneres de fer la nostra, posem el retrovisor i ens emmirallem en un moment que ja no hem viscut ni viurem, i en lloc de crear les nostres grans festes, reproduïm les del passat fins a la sacietat.

    Woodstock i el Canet Rock van marcar un moment històric, ja que tenien realment un significat, eren l’expressió genuïna d’una generació de joves que no volien escoltar cap música que no fos la seva, per això s’inventaven festivals o el que fes falta. Però tot i ser una gran festa, una festa on realment t’ho podies passar molt bé, el Canet Rock d’enguany no cobreix aquesta necessitat històrica. És un altre festival que potser passarà amb la mateixa glòria que el Senglar Rock o d’altre cites. Ara mentrestant no hi ha cap motiu per no passar-nos-ho bé i fugir de la calor de l’estiu vora el mar.

    5,287FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,573SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca