Avui m’he pres una llicència, no parlaré d’una exposició o de les relacions internes del món de l’art. Avui parlaré d’un jardí i d’una biblioteca o sigui, parlaré del paradís. Aprofitant la meva condició d’estudiant de l’Escola d’Escriptura, al anar avançant el curs m’he endinsat en la secular institució del carrer Canuda. Ho he fet, primer de manera tímida, creient, que potser no era ben bé el meu lloc, després, cada setmana hi passava estones més llargues, fins que un dia hi vaig decidir anar a escriure al matí, llavors vaig sentir el sol, el joc d’ombres del jardí i no semblava estar al centre de Barcelona, semblava estar en un lloc privilegiat, en un lloc on potser les coses no passen tan ràpid i encara es mantenen certs privilegis, coses que poden semblar passades de moda i fins i tot incomodes, però que en el seu conjunt ens mostren com és l’Ateneu, com es pot llegir un llibre amb l’ombra d’una palmera i et gires per trobar-te una persona coneguda i saludar-la cordialment i seguir llegint.

L’edifici que ocupa un antic palau i és compartit per uns quatre mil socis, els quals hom pot ignorar i centrar-se a passar suaument el temps en qualsevol de les seves sales o descobrir una xarxa d’ànimes que es volen il·lustrar, que d’alguna manera són com tu, i volen ser part de l’Ateneu. El Palau Savassona va ser construït pel baró homònim el 1796. Podem apreciar la seva entrada senyorial, la seva escala que ens porta als palaus gòtics catalans del carrer Montcada i l’espai interior, on hi creix el jardí. La biblioteca, de la que em vaig enamorar en veure-la a la pel·lícula President Macià, on hi surt J.C. Junceda dibuixant, té les grans pintures de Francesc Pla, alies el Vigatà i són un exemple clar de l’esplendor de la pintura catalana durant el neoclàssic. Però el que és més remarcable és que és una biblioteca on s’hi pot estar com en una biblioteca, l’ambient és pausat i relaxat, no com les que poden trobar en qualsevol facultat o les fetes per la diputació. Els llibres s’engoleixen les parets i hi creixen. Arriben fins al tercer pis, on allà creixen literalment. Sempre m’ha resultat sorprenent que en una aula de l’escola d’escriptura hi hagi tota un lleixa de volums relligats d’una revista de sociologia francesa de principis del segle XX.

En ple 2015 sembla que l’Ateneu com a Institució estigui desfasada, que els aires d’un món canviant siguin manaires, ja que ara tot és nou, però no, no tot ha de ser nou n’hi ha de canviar. Davant la brama histèrica del nostre món, l’Ateneu es manté tranquil i lluminós, té sofàs incòmodes i de mal seure, però disposats per crear conversa. Quan hi passes una tarda, quan hi perds el temps, quan escrius o jugues a escacs, entens que els histerismes hi queden fora, saps que la moda constant queda al carrer Canuda i que entre els socis s’hi pot respirar una mica de pau.

Al principi d’aquesta divagació, hi havia la intenció d’una crònica, però és la crònica d’un moment molt concret, el moment en què vaig comprendre les paraules de J. L. Borges, que ja havia dit Ciceró, assegut en una cadira al jardí, llegint tranquil·lament vaig entendre que el paradís era allò mateix. No m’importava que la llibreta fes de mal escriure, que em molestés algun mosquit oportú. Simplement vaig entendre que allò era un paradís i que sempre que hi hagués una biblioteca prop d’un jardí allò serà la meva arcàdia perduda. Pot semblar estúpid, però potser aquest pensament és el que uneix els 3.978 socis de l’Ateneu.