Treballar en el mon de la cultura obre les portes a veure tot tipus de comportaments, tant de qui l’ofereix de com qui la gaudeix. No és un fet aïllat que quan a la gent li ofereixes qualsevol bé o servei gratis la gent corre a la desesperada per obtenir-lo, la gratuïtat a dia d’avui és la paraula màgica per a que qualsevol iniciativa tingui relatiu èxit.

Es així com he viscut una iniciativa que ha ofert visites guiades gratuïtes (sí, la paraula màgica) i he vist com el correu electrònic quasi col·lapsa per la quantitat de sol·licituds per fer-se amb una plaça, i si pot ser a la majoria de les activitats, millor. Estàvem més que satisfets i contents per la rebuda, però, conforme s’apropaven els dies, començaven les desercions, i amb elles els maldecaps per quadrar grups i sobre tot agrair a les entitats que acceptaren obrir-nos els seus espais amb un ple absolut. Tot açò sense descuidar altres activitats que portàvem al mateix temps.

L’estupefacció és màxima, ofereixes unes activitats, obres portes de llocs normalment tancats i la gent per avarícia reserva la seva plaça, tot per la gratuïtat d’aquestes. Paradoxalment, l’activitat en la que es demanava un preu simbòlic registra el menor nombre d’inscripcions. Tot açò fa pensar i reflexionar sobre l’ànsia de la gent per la gratuïtat dels esdeveniments culturals i sobre la concepció que te la societat d’ells.

Es sabut que a les campanyes electorals la gent mata pel merchandising i altres obsequis que els partits solen regalar, segurament ni voten a aquest partit, però el fet de que sigui de franc ja és suficient. El mateix cas quan als supermercats hi ha estands de degustacions o promocions, el simple fet de no pagar ens atreu com un imant.

La cultura no es salva d’aquest hàbit, tot i que pensem que el públic és molt més culte, no anem a enganyar-nos. El fet de que sigui gratis i li sumes la limitació de places fa que la gent miri per ella mateixa i reservi la seva plaça, després venen les baixes i fer que a tots aquells als que has dit que no, anar darrere d’ells per si no han fet plans ja i volen venir.

El que voldria aclarir és que moltes vegades ens enceguem en l’egoisme i en voler tenir-ho tot al nostre abast, i una vegada ho tenim, ja decidim si volem (o no) fer us d’aquesta oportunitat sense pensar si hi ha gent que espera la nostra decisió o bé si farem molt de mal de cap als organitzadors.

Però el que sembla que aquesta gent no sap és que les coses no son tan gratis com es pensen, quan es fan visites a llocs com reserves d’obres en alguns museus o el backstage d’un teatre, normalment son institucions que estem pagant a base dels nostres impostos. Se que no és descobrir la pólvora, però de tant en quan hi ha que recordar-ho, son espais que major o menor mesura son nostres, gràcies a la nostres aportacions. Està clar que per diversos motius no es pot accedir, i per tant aquestes son grans oportunitats de conèixer tot allò que no podem veure com a visitants comuns i que estem ajudant a mantenir.

Hi ha una certa aura sobre la gent que acudeix a aquest tipus d’activitats, amb unes maneres cuidades tant que es confonen en l’esnobisme alguna vegada. Som nosaltres, els que ens agrada passar el nostre lleure fent activitats culturals els primers que hem de donar exemple i no fer aquests exercicis d’egoisme. No es tracta de reafirmar la nostra posició, es tracta de ser una mica més solidaris i de saber cedir el nostre lloc sense fer nosa, les costums es contagien y podem fer que es contagien també les bones pràctiques.