A dia d’ avui queden 3 mesos i 5 dies per al plebiscit del 27 de setembre. Tot i això sembla que l’espectacle, el show per la creació de les llistes segueix endavant tot i que fa mesos que ja sabem quina serà la formula d’aquestes. És irònic, assistir a aquest tràgic debat sota el pretext de crear una llista (sempre en singular) que pugui convèncer a tothom, quan a la vegada estem perdent un temps preciós per a convèncer als indecisos a l’ àrea metropolitana. Per això prometo que aquest serà l’últim article sobre el debat, que és ja de traca i pandereta.

Que en aquest país ens solem basar més en opinions i creences que arguments, és un fet (que sorprenentment no és culpa d’ Espanya) més que assumit. Això fa que moltes vegades, s’ interioritzin clixés que un cop es rasca una mica és veu ràpidament que són fal·laços. “Posar el partit abans que el país”, “Jo no vaig preguntar al que estava al meu costat a la Via Catalana si era de dretes o d’esquerres”, “el procés és transversal, no hi ha ideologies”, “primer la independència, després ja ens barallarem”, “ni dretes ni esquerres, Catalunya”, “hem de donar un missatge clar a la comunitat internacional”, etc. Aquests “mantres”, molt interioritzats gràcies a una cultura política franquista que situava “la unidad” i el corporativisme estatal per sobre qualsevol indici de pluralitat o conflicte, sumat a l’omnipresent obsessió que el cristianisme ens ha fet prendre amb la traïció, fa que aquests lemes quallin dins la societat, i en aquest cas concret dins l’independentisme.

“Jo he sigut sempre votant d’ ERC, però si fan x, a les properes eleccions ja no els votaré”. L’objectiu, com diu Junqueras, és que qui guanyi sigui la independència, per tant els traspassos de vots entre ERC, CDC i la CUP, ens haurien d’importar poc o gens. És en aquest punt on trobem el kit de la qüestió: Fer una llista que convenci als convençuts, o fer llistes que convencin als indecisos? Que hi hagi una llista unitària que enamori als independentistes, no ens serveix de res ja que l’objectiu és convèncer als que no ho són. Per tant cal una fórmula que permeti arribar tant al Potosí com a Sant Jaume de Frontanyà. La meva pregunta, és com pensem convèncer a algú de La Mina, que passa gana, amb una llista unitària que deixa de banda tant l’immediat com qualsevol posició ideològica que no sigui “Catalunya”. De debò creiem que anant amb la barretina, les espardenyes i la bandereta ens votaran a Vallbona? Després de 3 anys d’efectiu bombardeig mediàtic de l’ “Espanya ens Roba” i de l’ “Espanya és crisi”, l’independentisme ha arribat a quotes de penetració social mai imaginades, tanmateix des del setembre passat, el seu creixement és troba estancat. Això vol dir que hem d’anar més enllà i trobar la manera d’arribar a electors on el “Sí, se puede” ha aconseguit cuallar. Paradigmàticament, com ja apuntava el president de l’ANC Jordi Sánchez, la manera no és vomitar dia sí dia també sobre Ada Colau i BCN en Comú, sinó intentar apropar-los com més possible a les posicions sobiranistes

Cal dotar el discurs independentista d’un fort contingut social i d’un discurs sobre l’immediat. Una persona que acudeix setmana rere setmana al banc d’aliments, o algú que no arriba a final de més, només pot pensar a curt termini, sobre què menjarà la setmana vinent o sobre on més retallarà les seves despeses. Per tant no podem esperar que aquestes persones votin pensant a quatre anys vista, que és el que una separació amb Espanya, com a mínim, podria durar. Per tant, dotem-nos d’un discurs sobre l’immediat, per a convèncer aquells que ara mateix no poden esperar 4 anys per solucionar els seus problemes; i dotem-nos d’un discurs social, que ens permeti accedir a les classes populars.  Afortunadament la transversalitat de l’independentisme no resideix en el fet que tothom renuncií a la seva ideologia per “defensar Catalunya” per davant de tot, sinó resideix en el fet que cadascú, des de la seva posició ideològica, defensi l’estat independent com una eina per arribar a la societat desitjada.

Benvinguda sigui doncs la pluralitat de llistes independentistes de cara al 27-S, unides en la diversitat, capaces d’atreure cap al Sí a la independència tots aquells sectors socials, tota aquesta pluralitat que Catalunya té dins seu. Tenir tres candidatures independentistes als debats, ens permetrà arribar a tothom, ja que a qui no li agradi X, encara podrà votar a Y o Z. Benvinguts els que vulguin parlar de socialdemocràcia, de liberalisme social, d’ Eurocomunisme (és broma), d’anticapitalisme, de conservadurisme o de liberalisme, en aquest vaixell hi ha espai per tothom, si sabem que tots volem arribar al mateix port. Cal defensar l’independentisme des de la pluralitat, no suprimir-la en pro de l’independentisme.