Al cor de Barcelona hi ha un edifici, blanc, lluminós, que desafia l’arquitectura arquitravada imperant a la zona amb unes cobres voluptuoses, alhora que per dins domina la recta i els grans espais, allà on no hi ha obres d’art. Al cor de Barcelona hi ha el MACBA i a dins seu: Bartomeu Marí. El director dimitit va presentar el dimecres la nova mostra de la col•lecció del museu: Desitjos i necessitats, una exposició on hom hi pot trobar les adquisicions fetes els últims tres anys per la nívia institució.
La inauguració va transcórrer en un ambient amable i selecte. Estudiants despistats i amb ganes d’entrar al MACBA es confonien amb dones vestides per agulles excelses i modernes. Cal destacar aquests vestits, ja que es podrien igualar als que vaig veure a ARCO. Les cares pàl•lides amb llavis escarlates o els tatuatges virtuosos marcaven tendència en els cossos més joves, i els vestits llargs i negres, però eteris eren la moda de l’edat adulta. Noies de l’Upper Diagonal feien petits grups i bevien cava d’una barra custodiada per cambrers vestits de pulcre negre. Així es podien diferenciar de la massa que bevia cervesa a l’ampli vestíbul del museu d’art contemporani. Els problemes de diàleg entre els veïns i la institució eren demostrats donant una petita ullada al vernissatge, però ja se sap, aquests actes socials són els favorits de la burgesia. La bonhomia imperava i crec que es devia al fet que Valentí Roma el dia abans va presentar a Piramidón el catàleg Bisturí o Arsenico de l’artista Carles Pazos. Segurament els ànims així estaven calmats i la festa va poder transcorre en pau al Raval i no va irrompre cap grup de comissaris enfurismats per reclamar la seva usurpada feina.
Feta la nota social em vaig endinsar en l’exposició, de la que cal destacar dues coses. El triomf de la galeria ADN, l’obra de Carlos Aires i Adrian Melis. I el tarannà de la mostra. L’obra del primer, Mar Negro, la trobem al mateix vestíbul, que sembla fet expressament per aquesta peça. Mar Negro forma un parquet de fusta procedent de vaixells que han arribat a Espanya de manera il•legal o amb les trobades a les platges de Cadis. Fora de la seva evident connotació política hi podem veure un perfecte decollage, en el que els colors apagats mostren el sofriment de persones que només volen gaudir dels nostres mateixos drets. Momentos que marcaron el mundo I i II, és la peça exposada de Melis i un bonic joc entre imatges del Primavera Sound i el so d’una càrrega d’antiavalots el 15-M. L’experiència del visionat esdevé surreal alhora que molt clarificadora de les paradoxes de la nostra societat. Però hi ha molta vida fora d’aquestes obres. De fet el mateix concepte de l’exposició, en què es fa evident la relació entre la literatura, la ciència i l’art contemporani ja val la pena. La segona sala de l’exposició ja està dedicada als llibres! Es fa honor així a Tom Wolfe i la seva Paraula Pintada, però és molt aclaridor pel públic neòfit. A la segona sala hi ha un exemplar de la República de Plató i d’alguna manera no podem deixar de pensar que la resta d’obres que hi ha només són notes a peu de pàgina il•lustracions d’allò que ja està escrit. Altres protagonistes són Richard Hamilton, o John Badelssari amb una excel•lent instal•lació que ocupa tota una sala i substitueix a l’ós de Carlos Pazos; My pathos doy de 1992, que sempre m’ha impressionat i divertit a parts iguals.
Fora del MACBA a la plaça dels Àngels veig tota la tropa d’skaters que intenten impressionar a no-se-sap-ben-bé-qui amb les seves piruetes, però jo me’ls imagino com les forces invisibles de la Casa Tomada (J. Cortázar) i llavors penso que potser sí que el MACBA és el cor del Raval, però és un cor que no drena sang cap a cap banda, sinó que tal com mostra el seu edifici es manté altiu, com un romà en un país de bàrbars.