Al país de la bota en diuen franctiradors. Fan i desfan, desmaneguen i apuntalen governs, de vegades, per diners; d’altres, per motu proprio, amb insolència, cinisme i un punt de nihilisme. O simplement aquell dia no hi ha futbol i més val fer xerinola. Són diputats i senadors que un bon dia opten per apostatar i reneguen del partit, normalment abocant al premier a convocar eleccions. Com que la Serie A tendeix a la senilitat i no queden Del Pieros ni Baggios, ja fan ells de fantasisti quan tot està moix. Possiblement és per aquests gols al descompte i que la concurrència no espera que se sol atribuir als franctiradors incentius tenebrosos, més enllà del joc de cadires. Els dimecres tomben uns pressupostos o un projecte de llei estrella i els dijous i divendres alternatius ressusciten a Kennedy i el tornen a matar. Per alguna incongruència transalpina se’ls denega poder tenir una tarda inspirada. Deia Orson Welles que “a Itàlia, en trenta anys de dominació dels Borgia, no hi va haver res més que terror i matances, però van sorgir Miquel Àngel, Leonardo Da Vinci i el Renaixement. A Suïssa, en canvi, van tenir cinc-cents anys d’amor, democràcia i pau. I quin en va ser el resultat? El Rellotge de cucut”.
En un ecosistema polític de blancs i negres, les tradicions s’exporten, invariablement, mitjançant atzagaiades. Els insurrectes han pres baluards més escarpats que la Bastilla o el Palau d’hivern amb tan sols una tirada. Els daus van caure de cara el 14J i Duran s’escapolia penosament de la seu d’UDC al carrer Nàpols. L’històric i recalcitrant amotinat de la federació va haver de córrer perquè al líder de la sedició contra ell, Antoni Castellà, se li estava posant cara de Robespierre. En un altre context de cop d’estat orgànic, Matteo Renzi ha demostrat la capacitat de construir un partit, un executiu i una direcció entorn seu (i guanyar dues eleccions consecutives prou folgadament). De Garibaldi només n’hi ha un i les camises roges, sembla, no han creuat els alps.
Hi ha certa tradició a la Península a l’hora de fer males còpies dels sistemes polítics estrangers. Tenim l’atomització parlamentària italiana i ens falta la finezza. L’ombra dels jacobins és molt allargada i el dualisme molt endèmic. Tre mesi en Catalunya son molto longo.
