De cop et canvia la vida. El que havies planejat s’esvaeix, tot el que et preocupava et sembla una bajanada”. La Cristina, estudiant de 20 anys, va assabentar-se fa sis mesos que estava embarassada. La notícia li va desmuntar tots els esquemes, però després de poder assimilar-la es va haver d’enfrontar al més difícil: què fer? Com reaccionar davant d’un embaràs no desitjat és un dilema vital de conseqüències que poden ser demolidores al que s’enfronten moltes dones -i noies- cada any. A Catalunya, es produeixen anualment més de 20.000 avortaments, una xifra que s’ha mantingut relativament estable els últims anys i fins i tot s’ha reduït, passant dels 26.000 l’any 2009 als 22.000 el 2013. No obstant, no tots els embarassos no desitjats acaben amb la seva interrupció, així que les xifres d’avortaments no reflecteixen tots els embarassos no previstos que es produeixen; hi ha dones que opten per tenir el fill tot i que no formi part del pla inicial.
A Catalunya, cada any es produeixen anualment més de 20.000 avortaments
Així, pocs estudis són capaços de plasmar la incidència i l’abast real dels embarassos no desitjats, ja que és relativament senzill registrar els avortaments que es produeixen, però no comptabilitzar totes les mares i pares que decideixen ser-ho tot i que no ho havien planificat ni en tenien intenció. Un estudi xifra el global d’aquesta situació a Espanya en 240.000 embarassos no desitjats anuals. “Sempre és un xoc quan li diem a una noia que està embarassada”, assegura una treballadora social d’un centre d’anticoncepció jove i de planificació familiar de Barcelona, on duen a terme assessorament i efectuen proves d’embaràs i revisions ginecològiques a les joves que ho sol·liciten.
“Abans de fer la prova sempre plantegem a la noia la possibilitat que el resultat sigui positiu, per mentalitzar-la, tot i que la reacció sempre és de commoció. És una situació molt complicada”, reconeix. Davant d’aquesta notícia, les noies poden optar o bé per interrompre voluntàriament l’embaràs o per continuar amb la gestació, ja sigui per quedar-se el fill o per donar-lo en adopció, tot i que aquesta és l’opció menys comuna, segons l’experta. Des del centre, no es recomana ni cohibeix a les mares perquè escullin una opció o una altra, simplement ofereixen tota la informació de cada alternativa i les conseqüències que comportaria elegir cada una. “Les famílies i les parelles, en el cas que en tinguin, sí que solen cohibir-les per fer-les tirar cap a la banda que consideren adequada”, lamenta, sentenciant que, tot i que per la situació el més raonable sigui triar una altra opció, la mare ha d’optar pel que estigui convençuda, ja que en cas contrari pot comportar efectes psicològics complicats: “És fatal que una noia tingui el fill quan no el vol només perquè l’han pressionat. Pitjor és, però, que avorti quan tenia clar que volia seguir endavant”.
“Abans de fer la prova sempre plantegem a la noia la possibilitat que el resultat sigui positiu, per mentalitzar-la, tot i que la reacció sempre és de commoció”
La Cristina es va trobar en aquest segon grup. Amb 20 anys i acabant el curs pont per accedir a un cicle de Grau Superior, quan va descobrir que estava embarassada i ho va explicar, tota la família va tenir-ho clar: havia d’avortar. Després d’uns dies de pensar-s’ho i plantejar-se la idea d’interrompre l’embaràs, va decidir seguir endavant. “Jo sempre havia dit que, si un dia m’arribés a trobar en aquesta situació avortaria, i ho deia convençuda. Però quan vaig saber que estava embarassada em vaig adonar que no, que el volia tenir, que era massa important com per simplement esborrar-lo com si mai hagués existit. Suposo que és una d’aquelles situacions en les que mai saps com reaccionaràs fins que t’hi trobes”, assegura. Tot i això, no compta ni amb recursos ni amb el suport familiar. La seva parella, en Toni, que tampoc comparteix amb ella la idea de tenir el fill, accepta i continua la relació i diu que es farà càrrec d’ell, tot i que ho troba “una bogeria”. “No tenim res, ni diners ni el suport dels nostres pares”, es lamenta.
A causa de la situació i que cap dels familiars es volia fer càrrec del fill, la Cristina va arribar a veure l’alternativa de donar-lo en adopció com l’única sortida possible. Finalment, però, va descobrir una altra opció: les cases d’acollida per a mares i fills. Hi ha diversos d’aquests centres a Catalunya, com són la Residència Maternal Santa Eulàlia, de la Fundació Maria Reventós; la Residència per a mares adolescents Antaviana, o la Llar Santa Isabel – Residència Mare Teresa, on acullen mares durant l’embaràs i els primers mesos de vida del nadó. El centre es dirigeix a mares que passen per una situació de dificultat que no les permet viure de forma autònoma el procés de la maternitat.
El centre es dirigeix a mares que passen per una situació de dificultat que no les permet viure de forma autònoma el procés de la maternitat
“El nostre objectiu és oferir un entorn que possibiliti el desenvolupament tant de la mare com del fill i unes condicions de vida dignes pels dos”, assegura una treballadora del centre, on a més de l’assistència integral i continuada a les usuàries es duen a terme activitats enfocades a l’adquisició d’hàbits, de suport psicològic, d’inserció sociolaboral i d’organització domèstica. Aquesta opció, però, és poc coneguda, i es donen molts casos en què l’embarassada prefereix avortar, ja sigui perquè considera que no és el moment més adient per tenir fills i fer-se’n càrrec o per falta de recursos.
No obstant, des del centre de planificació alerten que, sovint, el fet de no comptar amb els recursos suficients ni amb ajudes de l’administració pot fer decantar la balança, però no acostuma a ser el factor més determinant. “En un moment de tan xoc com quan et diuen que estàs embarassada quan no ho vols, això és normalment en l’últim que penses”, asseguren. Un cop va tenir clar que continuaria amb l’embaràs, però, la Cristina va començar a preocupar-se pel que vindria després.
Conscient que no compta ni amb recursos ni amb feina, ha començat a buscar possibles llocs de treball que pugui compaginar amb els estudis i a investigar a quins programes i prestacions públiques es pot acollir en la seva situació. “Ara per ara hi ha poques ajudes”, critica, i fins i tot s’ha plantejat la possibilitat de fingir que la seva parella, el Toni, s’ha desentès tant d’ella com del fill, ja que el títol de família monoparental dóna avantatges tant en l’àmbit familiar com en el de l’educació, passant pel de l’habitatge, entre altres. “Tenir el carnet de família monoparental ens donaria preferència per aconseguir un pis de protecció oficial, per exemple, i és una opció que estem contemplant”, afirma, tot i que el Toni no es mostra gaire convençut: “Després de tot el que hem passat junts, em costaria fingir que res m’importa. Però ens en sortirem, sigui com sigui, encara que ens costi i no tinguem res”. La dificultat de la situació fa que la Cristina s’hagi preguntat en diverses ocasions si el millor hauria estat fer cas del seu voltant i interrompre voluntàriament l’embaràs, i fins i tot reconeix que, degut a la pressió que ha patit a vegades, ha sentit “ganes de llençar la tovallola, fins i tot de morir, per poder-me oblidar de tot. Però després sempre pensava: per què morir, si ara el que he de fer és viure per dos?”.
El 59,2% de les dones que van passar per aquesta situació a Espanya l’any 2010 van optar per avortar, el que va comportar que es produïssin més de 113.000 interrupcions voluntàries
La interrupció voluntària de l’embaràs, però, és la via a la qual més recorren les dones que passen per un embaràs no planificat. Segons un estudi, el 59,2% de les dones que van passar per aquesta situació a Espanya l’any 2010 van optar per avortar, el que va comportar que es produïssin més de 113.000 interrupcions voluntàries de l’embaràs durant aquell any. “Tot i que en molts sectors es considera la sortida fàcil, és una decisió molt difícil que en alguns casos por comportar conseqüències psicològiques perjudicials”, avisa una treballadora social.
Sota el pseudònim d’Andrea per mantenir el seu anonimat, una estudiant de Batxillerat de 17 anys que va decidir avortar quan va conèixer que estava embarassada assegura que va passar uns moments molt complicats a l’hora de decidir com actuar. Especialment lamenta el poc temps amb què va comptar per prendre la decisió, ja que va descobrir que estava embarassada a les set setmanes de gestació, el límit per poder recórrer a un avortament químic mitjançant fàrmacs i evitant una intervenció quirúrgica. “Em vaig sentir impotent perquè no vaig tenir temps de pensar bé i amb calma el que volia fer, i més aviat van ser els del meu voltant els que van decidir per mi, sobretot la meva parella, que no es va arribar ni a plantejar tenir-lo, l’únic que per ell calia decidir era quin mètode avortiu utilitzar”, admet, i reconeix que els primers dies després de la interrupció se sentia “fatal i tenia ganes de plorar quan veia mares o embarassades”. Tot i això, per la seva edat i situació, considera que “és el que havia de fer en aquell moment”.
“El més important és que la noia tingui l’oportunitat de decidir per ella mateixa”
“El més important és que la noia tingui l’oportunitat de decidir per ella mateixa”, sentencia una experta, que critica que casos com aquest es produeixin amb freqüència, ja que presencien sovint al centre com les “famílies i les parelles tenen massa influència sobre la presa de decisió, i a vegades sense voler-ho acaben provocant la infelicitat de la noia”. Cal mostrar tot el ventall d’opcions que s’obre davant d’un embaràs inesperat i la situació a què portaria cadascuna d’elles, i orientar la mare que passa per la situació, però mai decidir per ella, ja que en cas contrari pot provocar “conseqüències fatals”.