Quan el caçador està perdut dins la frondositat de la jungla i s’ha d’enfrontar al tigre té tres opcions: fugir, atacar o que la por l’envaeixi el cos i el deixi paralitzat. Aquesta darrera situació és la que està vivint Syriza front la troica, qui gaudeix tantejant la seva presa.
Grècia es troba en un punt crític. S’estima que les fugues de capital des de la seva arribada ronden les cinc xifres i el pròxim 30 de juny haurà d’abonar 1.600 milions d’euros al FMI. Però l’aixeta ja no ruixa més aigua i si no fos per la pròrroga del pagament del deute hauria d’haver fet front a una suspensió de pagaments.
Alguns apunten que a les darreres negociacions amb la troica, aquesta hauria deixat anar un ultimàtum al govern de Tsipras. Si bé no s’ha confirmat, el xantatge és evident. Si Grècia no rectifica i claudica com Papandreu o Samaràs amb les pensions, l’IVA o la reforma administrativa no tindrà el préstec de 7.200 milions d’euros que necessita. Tot sembla indicar que des de la Unió Europea es vol posar punt i final al reformisme grec per a que serveixi d’advertència per a la resta de països amb temptatives similars: tots acabareu aixoplugats sota el mateix paraigües i al mateix preu.
Però la troica és conscient que no tot juga al seu favor. Els impagament de Grècia o la sortida de l’Eurozona tindrien uns efectes d’inestabilitat sobre el sistema financer, abonant el camí cap a una “nova” recessió. Més si considerem que el Regne Unit està preparant un referèndum per sortir de la Unió Europea el 2017. Fer fora a Grècia podria suposar el punt d’inflexió necessari per al desmembrament de la Unió. Una jugada arriscada per la pròpia Grècia que hauria de gestionar la seva recuperació econòmica i social després del shock econòmic que suposaria trencar amb el mercat comú. Per tant, ningú vol cedir un centímetre en les seves posicions. La UE vol un govern dòcil per a obeir els seus mandats i Grècia vol cedir el mínim per a poder seguir respirant, però des de que Syriza governa està amb l’aigua al coll. Un cas similar a la marginació econòmica a la que sotmeten i “sotmetien” certs països de l’Amèrica llatina.
Syriza té un mandat clar. No ha de jugar la carta de Papandreu per a preguntar a la societat què vol. Ja sap el que vol, per això la van escollir. El problema estaria en si Syriza no sap el que vol i fes un gir similar al d’altres governs “socialdemòcrates”. El gir neoliberal. Però això suposaria la seva fi existencial i no li resulta necessari per a substituir, la seva raó de ser es fonamenta precisament en oposar-se a aquest model de partit. Només cal observar on es troba actualment el PASOK.
Syriza juga una partida difícil de guanyar per no dir impossible. A diferència de la vella guàrdia socialdemòcrata no deixa anar llast fins l’últim moment. Ha cedit en millorar el salari i pensions mínimes, o en la congelació del programa de privatitzacions: el focus està sobre els catorze aeroports grecs pendents de privatització. Però la partida toca a la seva fi el pròxim 30 de junys quan les línies vermelles es posin sobre la taula (com ja s’ha comentat, reforma administrativa, laboral, pensions o l’IVA).
El poble grec va posar Syriza front al tigre per un motiu i aquest no era ser devorat lentament. Però sola no pot matar al tigre, com a molt pot aixecar una tanca: la ruptura. Per tant, Grècia tindria tres opcions, ser devorada lentament per la troica, seguir sent escanyada fins que aconsegueixi més suports i pugui contraatacar, o fugir i trencar amb la Unió Europea.
Tot i això el suport dels PIGS sembla insuficient, i més encara quan el canvi de govern dels Estats Units està per arribar i el gir republicà (si arriba) endureixi encara més la situació. Syriza va arribar al govern amb el lema “Arriba l’esperança”, i segons diuen els clixés aquesta és la última que es perd. Per ara Tsipras prefereix l’arribada de possibles nous suports europeus. Però Grècia té menys d’un mes per a reaccionar, un mes per a no ser el caçador caçat.
Guillem Gras.
