Els diferents articles sobre art que ha publicat Mirall es deuen a una inquietud. Servidor i crític de tots vostès, creu que l’art té un efecte molt important sobre el nostre dia a dia, encara que sigui intangible i bromós. Aquest article vol aportar llum sobre un tema que a parer meu, s’ha tractat poc. La relació directe entre la política d’un partit i l’art, sota el jou d’una pregunta. Per què un artista hauria de pintar un quadre que es signifiqués ideològicament? Aquest serà el prisma.
Però en el decurs d’aquest escrit, convé pensar; per què quan parlem d’art polític només ens imaginem cromos/quadres de la Unió Soviètica? No podria ser que les pel·lícules americanes sobre instituts o sobre apocalipsis zombis continguessin una alta càrrega política? Aquesta pregunta, però ja ha estat tractada en altres articles. Però sempre s’ha de tenir present; l’única ideologia que no és tractada com a ideologia, sinó com a sentit comú és la que triomfa. El lector em perdonarà per no citar a Slavoj Zizek directament, però em permetré aquesta llicència.
El pas de la dictadura feixista a l’Estat Espanyol va acabar desembocant en la famosa Transició, el procés cada vegada que és revista s’omple de més macules, ara veurem que va passar amb diferents artistes que se sentien atrets per les tesis del PSUC.
Antonio Gramsci digué “la guerra de classes no és una batalla a camp obert; és una guerra de posicions en la qual la cultura és allò que fa avançar o retrocedir les tropes”
Al final dels anys seixanta, diferents artistes van decidir aglutinar-se o van sentir la necessitat de fer-ho en legítima defensa dels seus propis interessos i dels de les masses que en aquell moment reclamaven més llibertat i democràcia al règim franquista. Així Equipo Cronica o Equipo Realidad sorgeixen com una contestació a la dictadura que es vivia. Guinovart, Tàpies o Esther Boix també participaren d’aquesta fal·lera antifranquista de diferents maneres. Aquests anys també van ser anys de reflexió dins del PSUC. Les guerrilles de maquis ja feia temps que havien deixat d’actuar i una part important de la militància comunista pertanyia al món intel·lectual. Manuel Sacristán filòsof i militant comunista, fou conscient d’aquest canvi i proposà un una nova tendència en la participació dels intel·lectuals en la política. Aquest canvi el dissenyà a partir de les seves lectures d’Antonio Gramsci i pretenia un fet tan senzill com efectiu; que els intel·lectuals fessin la seva professió amb les idees del partit i no convertissin el partit en el seu ofici. Així al projectar la seva opinió cap a tercers ho farien des del posicionament del partit i podrien convèncer d’una manera que fins al moment no es podia fer.
Antonio Gramsci digué que la guerra de classes no és una batalla a camp obert; és una guerra de posicions en la qual la cultura és allò que fa avançar o retrocedir les tropes. Només d’aquesta manera, creant un gran consens en favor d’unes idees o altres es podria arribar a fer la revolució i que aquesta triomfes. Si no, la seva victòria seria efímera. Utilitzant el prestigi i la visibilitat de certes figures clau, sobretot aquelles que creen discurs en el si de la nostra societat, es pot crear aquest consens. En l’afer que ens ocupa ho feren diferents artistes, que en el seu moment culminant participarien a la Biennal de Venècia del 1976 i el 1977 es publicaria un manifest a La Vanguardia de suport electoral.
Les persones abans de lluitar per una causa necessiten saber quina és i perquè és més justa i solidaria, necessiten estar convençuts de que la causa que abanderen és millor que la que combaten
Manuel Sacristán entenia que els intel·lectuals, i entre ells els artistes, eren les persones ideals per fer d’apòstols del comunisme com una opció a desitjar i desitjable, en la que es crees una cultura solidaria que substituís la cultura franquista. La Biennal de Venècia del 1976 és un bon exemple d’aquesta unió entre la política i l’art. L’exmilitant del Partito Comunsita Italiano (PCI) Carlo Ripa di Meana fou el comissari de la mostra. Va vetar la participació espanyola (ja que l’organitzava l’estat en aquell moment franquista) i va encarregar a Eduaro Arroyo una mostra d’art espanyol compromès en la lluita antifranquista. Després de configurar diferents equips de comissariat; es va establir l’equip dels 10: Orio Bohigas, Valeriano Bozal, Alberto Corazón, Antonio Fernández Alba, Agustín Ibarrola, Tomás Llorens, Antonio Saura, Rafael Solbes, Antoni Tàpies i Manolo Valdés. Més tard s’hi afegirien Imma Juliàn i Víctor Pérez Escolano. La polèmica va seguir la mostra, ja que diferents artistes que no hi participaven van expressar la seva por de ser titllats com a col·laboracionistes amb el règim. D’altra banda diferents diaris van acusar els organitzadors de fer un stand comunista i discriminar a qui no ho fos. La veritat és que la majoria eren militants del partit comunista i si es consulta el catàleg es veurà la seva ideologia en les paraules que escriuen. Però es que no podien dissociar una activitat de l’altre. Eren artistes o crítics i eren comunistes. Acceptant les teories de Manuel Sacristán, la seva manera de fer comunisme era simplement fent la seva feina. La seva resistència contra el franquisme era una cultural. Els diferents artistes i es pot llegir en el catàleg, buscaven en el moviment d’avantguardes que hi havia a la II Republica l’art que els havia de projectar a una realitat democràtica. D’aquesta manera els semblava lògic que si l’última experiència democràtica havia estat dominada per un art d’avantguarda per tornar a un règim democràtic també ho havien de fer. En el mateix document també s’analitza l’art durant el franquisme, però no l’art oficial, sinó l’art d’avantguarda. Com es deixaria escrit: “El analisis de las relaciones entre la cultura y la realidad socio-política a lo largo de cuarenta años de franquismo es premisa necesaria para el establecimiento de cualquier alternativa cultural y política”.
Acceptant les teories de Manuel Sacristán, la seva manera de fer comunisme era simplement fent la seva feina. La seva resistència contra el franquisme era una cultural
L’stand alternatiu de la Biennal de Venècia ajuda per tant a mostrar l’alternativa al règim. Un règim encara atrapat en formes artístiques vetustes és respost pels millors pintors de la península. Es mostra l’alternativa també del llenguatge artístic i les seves formes. Es presenta l’alternativa democràtica a l’Espanya franquista d’una manera que ningú i menys en una Biennal la podia rebutjar, amb la millor pintura. “Posant en dubte la mateixa praxi artística, el nostre grup també posa en qüestió aquells llenguatges específicament artístics que constitueixen la base operatòria dels mecanismes mitjançant els quals es transmet la ideologia dominant” Així és com l’Equipo Crònica parla d’ell mateix i és també un resum de l’activitat artística dels anys setanta a l’Estat espanyol.
L’any següent hi ha el segon exemple de l’aplicació de les teories de Gramsci a la política espanyola de l’últim franquisme. L’11 de juny del 1977 es publica un manifest de suport d’intel·lectuals catalans que votaran el PSUC, entre els que hi figuren 14 artistes; Brossa, Tàpies, Guinovart, Vila-Grau, Argimon o Esther Boix entre altres. En la lògica que hem presentat, en la qual el partit comunista mostra els seus intel·lectuals com a membres autònoms del partit, però que el recolzen des de la seva professió, no des de la seva militància. Per exemple, Brossa creu en el comunisme, però no milita en el partit (per la disciplina, pels compromisos o simplement perquè no creu que realment ho hagi de fer) ara quan aquest li demana un cartell el fa. Quan ha de fer una portada del Treball la fa. Quan ha de demostrar en algun moment la seva ideologia, des del seu prestigi com a creador ho fa. D’aquesta manera és capaç de crear un consens que sent militant de base i actuant com aquest no podria fer. Si aquests artistes recolzen el partit en un moment determinat ho fan com un acte de la seva ideologia i per avançar en la lluita de posicions que és la guerra de classes, per possibilitar una alternativa que es crea amb pinzellades i opinions en llibres.
La construcció d’una alternativa cultural en un procés revolucionari, segons Gramsci és ineludible, ja que en última instància, si el regim dominant (sigui del caire que sigui) exerceix una dominació utilitzant la força, només seria necessària una força igual o superior per vèncer-lo. Però les persones abans de lluitar per una causa necessiten saber quina és i perquè és més justa i solidaria, necessiten estar convençuts de què la causa que abanderen és millor que la que combaten. Manuel Sacristán va possibilitar la construcció d’una alternativa cultural al franquisme simplement deixada que els intel·lectuals fessin allò que realment sabien fer. Albert Sánchez Piñol, l’escriptor invicte, a Pallassos i Monstres escriu que els intel·lectuals mai han sigut grans conspiradors, jo hi afegiria que mai han sigut bons conspiradors en el terreny militar, ara, pintant escrivint o tocant un instrument són millors, fent intrigues, que tots els bizantins junts.
—–
Bibliografia
“Nosaltres també votem PSUC”. La Vanguardia. 12/06/1977.
Bozal, Valeriano. España, vanguardia artística y realidad social, 1936-1976. Barcelona, Gustavo Gili, 1976.
Gramsci, Antonio. Los Intelectuales y la organización de la cultura. Buenos Aires : Nueva Visión, 1984
Grandas Sagarra, Carme. “Dos pavellons entre una dictadura”, Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. Núm. XXIII (2012), p. 289-312.
Sacristán, Manuel. “Ponencia de las jornadas intelectuales comunistas en Barcelona: Diciembre, 1968”. Mientras Tanto. No. 114 (2010), pp. 7-10.