Recordo que tenia jo 15 anys quan vaig sentir a parlar per primera vegada del concepte “autoajuda”. La idea em va semblar interessant: atorgar eines a la gent per ajudar-la a millorar en el seu benestar, ja fos aquest referent a l’economia, a l’espiritualitat, les emocions o a l’intel·lecte. Tot un món per descobrir.

Amb els anys, i amb estudis he anat observant una dinàmica, que m’ha sorprès força, en aquella gent que “consumeix” material d’autoajuda. Les persones que llegeixen aquest tipus de literatura tendeixen a ser-ne lectors compulsius. I aquest fet em fa tenir la sospita de què, en certa mesura, aquest mena de llibres no acaben d’oferir eines prou útils.

M’explico. Si algú se sent infeliç i acudeix a “l’autoajuda” ho farà per revertir la situació. Consumir gran quantitat d’aquest tipus de literatura per copsar la felicitat indica que els llibres llegits no han solucionat res. Això no vol dir que tots els llibres siguin iguals, no els conec tots.

On poden fallar aquests llibres? Doncs és molt probable que en el seu objectiu bàsic. He provat de llegir-ne uns quants i els he comparat amb mètodes filosòfics i psicològics arribant a la conclusió de què llibres com ¿Quién se ha comido mi queso? centren la felicitat en factors transcendents. És a dir, en aquelles coses que no depenen de nosaltres mateixos.

La idea bàsica és que molta producció de la que estem analitzant planteja, per ser feliç, objectius com ara la riquesa, tenir parella, millorar en la feina, ser més competitiu. En canvi no ensenya com afrontar amb enteresa situacions difícils o crítiques. La qüestió de la felicitat, ens ensenya Epicur, potser no tracta tant en tenir com en saber valorar allò que es viu.

Per què incideixo en aquest punt? Doncs perquè una feina tal com apareix pot desaparèixer. En canvi, treballar l’intel·lecte i les emocions per saber tirar endavant i mantenir-se serè en qualsevol situació ens atorga un poder que no és fugisser, el de l’autodomini.

Així, mentre Sopa de pollo para el alma solitaria mostra eines perquè els més tímids puguin aconseguir parella, la filosofia pràctica ens fa preguntes com: “Per què cerco parella?”, “Per què em fa mal no tenir-ne?”, “És la societat la que em fa sentir malament per ser solter?”.

Nosaltres no sabem si els objectius que ens ajuden a aconseguir els llibres d’autoajuda ens alliberaran del sofriment. Qui sap si trobant feina de director no tinc més problemes que d’empleat ras. En canvi, si aprenem a controlar els nostres desitjos i els centrem en aquells que siguin fàcils d’aconseguir i necessaris potser la felicitat arribarà més fàcilment. Alerta! Això no vol dir que hom renuncii a millorar la seva situació laboral, només significa evitar que la felicitat depengui d’aquest factor.

La filosofia no té fórmules màgiques per trobar la felicitat, només ens dóna estris perquè nosaltres puguem fer l’esforç de replantejar-nos les coses amb més veracitat, defugint l’autoengany i centrant-nos en cercar la tranquil·litat “d’esperit” aprenent a valorar en la justa mesura les coses. Perquè com deia Epictet, hi ha les coses que no depenen de nosaltres i les que sí depenen. Només els nostres sentiments depenen de nosaltres i si els treballem juntament amb la raó podem estalviar-nos molts sofriments.

Us il·lustraré aquesta qüestió amb un exemple. L’Anna és molt amiga de Joan però Joan s’ha fet amic d’una noia que a la Anna no li cau bé. Si Anna s’enfadés, la filosofia li ensenyaria que allò que no depèn d’ella no li ha de provocar malestar pel mateix fet de què no depèn d’ella. Allò que depèn d’ella si que ho pot treballar. Enfadar-se o no és qüestió d’autocontrol. Així que per molt que ens volguessin fer mal, si aprenguéssim a controlar els nostres sentiments no ens en farien. Evidentment no enfadar-se no implicar deixar-se prendre el pèl. Si sabem que ens volen fer mal lo millor és allunyar-se de l’altra persona, però no amb sofriment, sinó sense ressentiment.

Així que us convido a acompanyar-me en aquest camí de filosofia que anirem desentranyant a la revista Mirall.