Situat entre els antics imperis persa i turc, Iraq fou dissenyat per les victorioses potències occidentals de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) com un Estat tap que havia de garantir que cap imperi pogués obtenir l’hegemonia regional. Quan les tropes del president nord-americà George Bush van conquerir Bagdad, la capital d’Iraq, contribuïren decisivament a l’esfondrament de l’ordre regional. No es veritat que abans del 2003 l’Iraq de Saddam Husein fos un cas d’Estat exemplar, ni tan sols era del tot estable, doncs el territori kurd era pràcticament autònom d’ençà de la guerra de 1991 i al sud ja havien esclatat revoltes contra el domini de Husein i del partit Baas. El cas es que, quan el partit polític al govern fou il·legalitzat i el seu president forçat a amagar-se, bona part del funcionariat s’hi va veure perjudicat, deixant amb la seva marxa un suculent pastís per al proper que entrés a governar l’Iraq.

Com a director de la nova constitució iraquiana, els EEUU no van promoure l’existència de contrapoders estatals, fomentant així una cultura política sectària en la qual no hi havia un partit interessat en parlar en nom de tots els iraquians: a la zona kurda governaven els partits kurds, a la part occidental ho feien partits que més tard s’identificaran com a sunnites, i al sud sempre guanyaven els futurs militants xiïtes. I donat que la majoria de la població es concentrava al sud, el resultat de les eleccions invariablement donava el poder als xiïtes, els quals marginaven de qualsevol càrrec polític als sunnites (la majoria dels quals havia militat al Baas), oferint alguns càrrecs a dirigents kurds amb la idea de mantenir unit el país. Una altra de les mesures habituals del govern iraquià xiïta fou la de desarmar sistemàticament les tropes sunnites, doncs no hi confiaven, així que quan els EEUU van començar l’evacuació del seu personal militar, el govern es va afanyar en desmilitaritzar l’Iraq occidental.

Uns pocs soldats d’ISIS van ser suficients per fer fugir a 60.000 soldats kurds i xiïtes

Tant els resultats electorals com els enfrontaments sectaris ens diuen molt dels llocs on hi ha un poder hegemònic, i els llocs on aquest es disputat entre diferents faccions. Províncies com Al-Anbar (Iraq Occidental) o Bàssora (sud d’Iraq) son d’ençà de l’ocupació nord-americana feus inexpugnables de diferents faccions polítiques mentre indrets com Bagdad son un autèntic camp de batalla, tant electoral com literalment. Mossul i Kirkuk, dues ciutats fora de la regió del Kurdistán amb un alt percentatge de població kurda, registraven ja abans de l’aparició de l’ISIS uns índexs de violència molt elevats. En el moment que les tropes d’Al Bagdadi (el líder de l’Estat Islàmic o ISIS) van aparèixer, no es sorprenent que s’estenguessin tan fàcilment sobre milers de kilòmetres de territori iraquià i prenguessin Al-Anbar sense disparar un sol tret, els mateixos habitants els van rebre amb els braços oberts.

Ha cridat encara més l’atenció a nivell internacional el fet que, uns pocs milers de soldats de l’ISIS, poguessin fer fugir els 60.000 soldats kurds i xiïtes que guardaven Mossul, la ciutat més gran del nord. La resposta es troba en la mateixa situació vulnerable de l’economia de l’Iraq post-EEUU, sense els oficials militars professionals que havien format part del partit Baas, el govern xiïta tenia a la seva disposició tota una sèrie de càrrecs militars que posar a la venda així que, per xifres negociables, un home sense formació podia comprar el seu galó de comandant o de general. Un cop oficialitzat en el càrrec, aquesta persona podia, o be revendre’l a un altre comprador, o bé fer negoci com a jerarca militar i recuperar la inversió. Veient això, no es sorprenent que, ni els soldats volguessin lluitar per una gent (sunnites) que els hi eren aliens, ni que els oficials volguessin arriscar la seva inversió en un combat.

El govern xiïta d’Al-Abadi es pot permetre prescindir de nous ajuts nord-americans ja que al seu darrere hi ha l’administració iranian

L’espectacular avenç de l’ISIS posa en alerta a països com els EEUU, els quals observen amb raó que un dels suports principals de l’Estat Islàmic ha estat la marginació del govern xiïta de la minoria sunnita. Compromet el president Obama l’enviament d’armament si el govern iraquià inclou sunnites en el seu gabinet i dimiteix el primer ministre Maliki, radical xiïta i molt criticat pel seu govern corrupte. El govern accepta les condicions d’Obama, Maliki dimiteix i entra en el seu lloc el moderat Al-Abadi, així com rellevants personatges de l’antic partit Baas entren al govern… però un cop arriba l’armament dels EEUU, Al-Abadi porta una llei al parlament contra antics membres del partit Baas, cosa que provoca la fugida de bona part del parlamentarisme sunnita. L’Iraq no està preparat per un govern d’unitat nacional.

El govern xiïta d’Al-Abadi es pot permetre prescindir de nous ajuts nord-americans ja que al seu darrere hi ha l’administració iraniana, la qual fa arribar al general Soleimani i milions de rials (moneda d’Iran) per a formar una moderna força de combat amb les milícies xiïtes. Aquesta aportació estrangera i el fet que al sud l’ISIS no compta amb aliats naturals, porta inevitablement que les victorioses forces de l’Estat Islàmic es vegin aturades a les portes de Bagdad. Ha passat més d’un any des que l’ISIS va amenaçar per primer cop la capital d’Iraq i no sembla que el conflicte doni senyals d’acabar-se doncs, encara que un dels dos derrotés definitivament  l’altre al camp de batalla, Bagdad no tornarà a ser la capital d’un Iraq unit.