I si els perdem pel camí

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

La vella política, la nova, la reformista, la continuista, la folklòrica i la del més enllà estan “de mode”. Els “demos” i els “kratos” es barallen durant aquests dies per absorbir-se uns als altres. Oblidant així, que els antics grecs volien exemplificar amb la creació de la “demokratia” la unió d’ambdós conceptes. Poble i sobirania, junts, aconseguirien anar més enllà que separats. Mantra nord-americà que els hi ha servit per ser, encara, primera potència mundial. La unió fa la força, diuen. Sigui com sigui, els ciutadans d’arreu semblen aixecar per fi la bandera de l’interès per la vida política. Oblidant l’autocrítica deguda. Amb diners a la butxaca a qui li importava el color del seu ajuntament? 

Dies de vencedors i vençuts, després d’unes eleccions municipals i autonòmiques que han canviat l’espectre polític nacional. Herois, malvats i claus de volta. Analistes i contertulians que especulen amb un tot indivisible. I com sempre, aquest tarannà tan ibèric de dividir les parcel·les de la vida entre el tot i el res. Amic o enemic. Pijo o Hipster. D’aquí o d’allà. El proces fa el seu camí. Ja sabem qui són els del si i els del no incondicional. Ara ens toca esbrinar, per enèsima vegada, qui són els del si condicional. Unió democràtica és el darrer partit a sumar-se a aquesta remor. El proper 14 de juny formalitzarà en consulta interna el seu posicionament. I doncs, aleshores, tots aquests mesos de govern que han estat fent? A qui o a quin projecte polític han estat recolzant?

Punts positius. El dret a decidir comença per casa nostra, afirma Ramón Espadaler en un article a El Periodico. Bravo! Sotmetre a la militància l’orientació de les polítiques del partit és un encert. Ara bé, sotmetre un projecte de partit a votació amb sis línies vermelles és una trampa. Com pot tenir una pregunta més condicionants que respostes? Perquè no es sotmeten a votació, també, l’adopció o no de cadascuna de les limitacions? Endinyar-nos-les és un despropòsit. Una intenció clara de immobilitzar el partit i mantenir-se “procesfriendly” sense recolzar nítidament un sí. Emperò, al cap i a la fi és el seu camí. Molts voldrien veure’ls reduïts, d’altres que acceleressin el seu pas, i fins i tot n’hi ha que en somnien la seva adhesió. No obstant, raó no els hi manca quan afirmen que ningú extern ha de condicionar el seu fet. I així ha de ser, han de decidir allò que estimin oportú.

Per altre banda, les esquerres han emprès un camí paral·lel als democratacristians. Més enllà de les CUP, ICV i tots els conglomerats de Podem semblen ara més disposats que ahir a sumar-se al procés. La destrempera pre-electoral, tal vegada una estratègia per guanyar vots i esgarrapar indecisos dels socialistes, ha donat lloc a una refeta de la flama sobiranista. Haurem de veure però si això es tradueix en veritables acords, accions i recolzaments o en un intent d’obtenir suports dels republicans per tal de fer-se amb el poder local. Seria emperò, un moviment magistral dels independentistes si els hi donessin suport. El gran vot indecís nacional es troba justament en aquest sector. I només els seus propis, Ada Colau com a cara més representativa, tenen el poder de sumar-los al procés. Però, i si la idea fos la contrària. És a dir, encisar amb polítiques socials i cares reivindicatives a un vot indignat i fer-lo confiar de nou amb l’Espanya de tots. Estratègia estel·lar dels unionistes. Teresa Forcades en podria ser la resposta si és la propera candidata d’aquests moviments a la Generalitat de Catalunya.

L’heroi dels convergents i aspirant a convertir-se en el nou president de l’AMI, Carles Puigdemont, ha mostrat recentment una sensatesa extrema: “En el moment en que en aquest país tots els espectres polítics han pres part pel dret a decidir és precisament quan aquest país se’n pot sortir.” Efectivament, si realment volem construir un país seriós els necessitem a tots. Als de dretes, als d’esquerres i als de centre. Catalunya o és plural o no serà. Al cap i a la fi, aquesta era la veritable raó de ser d’aquell genuí concepte anomenat democràcia. Ara per ara, tan a prop del destí nacional no els podem perdre pel camí, car tots són imprescindibles.