Hi ha odis atàvics que són indissociables de l’existència per a la gran majoria de la humanitat. Odiar la pizza amb pinya és natural. Detestar les panses disfressades de xocolata és un altre dels esports més practicats, malgrat estar a punt de ser desbancat del podi pels anuncis de Casa Tarradellas. Dins de certa perversitat de la lògica política, l’odi vers Oriol Junqueras i, abans, Carod Rovira i Àngel Colom més enllà de l’Ebre és natural. Forma part del maniqueisme més primari: nosaltres som bons; ells són malvats.
Com que parlem d’un sentiment pur i translúcid, quan cal fer un salt de funàmbul per abominar alguna cosa o algú s’enterboleix l’enteniment i acabem abraçant una execració de visceralitat (el que en diem fer un Figo). Una deserció s’odia amb una irracionalitat inquisitorial perquè tot el que digui o faci conduirà l’avorrible sempre a la foguera. Ho sé, ho pateixo. Arribats a un cert punt, les fotos de l’Onyar travessant Girona em fan venir ganes d’esbudellar al mediocre que les ha penjat. No hi ha remei, tu, igual que els pixapins amb el mirador d’El Carmel. Colla d’adotzenats, hòstia.
El contrafur o acte antinatura de dissabte, des del punt de vista del Gobierno, el que realment els va fotre, va ser el somriure furtiu de Mas a la llotja del Camp Nou. Torna a ser l’odi irracional de sentir-se traïts per un dels capitostos dels pactes del Majèstic, amb qui van aprovar els pressupostos catalans de 2011 i 2012. És tenir un gendre periquito, Xavier Trias dixit. Va ser Hitler envaïnt la Unió Soviètica a mata-degolla, un cop estripat el pacte Mólotov-Ribbentrop, era la Luftwaffe sobrevolant els Urals.
La causalitat de l’ominós baladreig barceloní s’ha ignorat i es vol ignorar, potser, per la ceguera rabiosa. Un sol fil de la madeixa serà fiscalitzat i enfilat al cadafal per un despitat i desairat Estat Espanyol. Un somriure ha canviat de bàndol i el més fort s’atribueix el paper de Sansó i espera escarnir Dalila amb uns arguments trasnuitats i capciosos. Els somriures, per molt trànsfugues que siguin, també són eteris. I l’autoproclamada nació més antiga d’Europa tremola.