Els diumenges per la tarda quedava amb les meves amigues per anar al Velvet. Ja dinat, agafava una botella buida i l’omplia de ron i cocacola. sempre quedàvem al pàrquing, en una esplanada que hi havia davant de la discoteca i allà ens hi quedàvem, xerrant i bevent fins que es feia de nit i entràvem. No recordo haver vist mai una discoteca tan grossa com aquella. “Tenia tres o quatre pisos repartits en una superfície de més de 4.000 metres. Al final dels noranta esdevingué la més grossa d’Espanya i els propietaris volien convertir-la en la més impressionant de tota Europa”, recorda Mònica Prats sobre la que fou la sala nocturna més visitada en la seva joventut. Malauradament, després de dues morts, al 2000, van decidir tancar-la.
Els anys varen anar passant i el local romangué en peu. Curiosament les seves vèrtebres de ciment continuaren custodiant relíquies de l’època daurada, com tarimes, grans focus, equips de so, barres de bar amb botelles i caixes fortes. Un complet temple de pelegrinatge pels apassionats de l’exploració de racons abandonats. Així, durant anys, aventurers joves i adults varen continuar acudint al Gran Velvet, no per ballar ni escoltar la música inexistent de la discoteca, sinó per explorar el seu interior, recórrer els seus passadissos en penombres i fer fotografies dels racons oxidats i polsosos. Malauradament es varen haver d’acomiadar de la construcció al novembre de 2010, data en que es destruí per complet.
Un cas similar és el de l’Hospital del Tòrax, un antic centre clínic de Terrassa especialitzat en malalties respiratòries que va estar en actiu des de 1957 fins a 1997. Durant anys va encapçalar la llista d’hospitals amb més suïcidis del país i la seva llegenda negra va estendre’s un cop clausurat. En l’actualitat, l’edifici allotja el Parc Audiovisual de Catalunya i va patir una remodelació integral. L’únic record que queda de la seva vida anterior es conserva a Internet i en les imatges de tots aquells que es van atrevir a endinsar-se. El terrassenc Eduard Pérez és un d’aquests testimonis. “Els meus amics i jo havíem sentit moltes històries del Tòrax i la curiositat va fer que una nit, equipats amb llanternes i cascs, ens col·léssim dins. Va ser molt fàcil, estava ple de finestres trencades, encara que me’n recordo que un amic es va fer un tall al braç i va tenir que anar a l’endemà a vacunar-se del tètanus… va ser una experiència inoblidable, però no la repetiria ni boig. 40.000 metres de superfície a les fosques, en 8 o 9 pisos. Sentíem el repicar de les nostres passes, hi havia xeringues pel terra, pots d’orina, llits tirats pel terra. Semblava que estiguéssim en una peli de terror”, recorda.
En aquest cas, l’experiència del testimoni va ser puntual, però en l’actualitat, una subcultura social pren força a Internet. Es coneix amb el nom d’exploració urbana i consta de diverses corrents. Una d’elles consisteix en fer expedicions a llocs abandonats. A través de les xarxes socials, blocs i fòrums, els usuaris que comparteixen aquesta motivació poden posar-se en contacte i organitzar sortides per explorar diversos indrets sense vida. Hi ha una norma bàsica que tots els participants han de complir: no es poden revelar les ubicacions que es visitin. Les localitzacions han de romandre en l’anonimat per poder-se conservar intactes. “No ens podem exposar a que siguin conegudes perquè tothom podria accedir-hi i s’acabarien deteriorant”, argumenta Marcos López, un adepte a aquest moviment.
Només a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha desenes de punts assenyalats. Hotels, hospitals, cinemes, casinos, restaurants, piscines, estacions de ferrocarril, cases, gasolineres o escoles formen part de la llista d’edificis fantasma. Un volum petit, però, si es compara amb les proporcions que assoleix a d’altres països d’Europa com Berlin on inclús les guies turístiques fan rànkings amb exploracions urbanes. Fotògrafs, professionals i aficionats a l’street art i simples curiosos es veuen atrets pels centenars d’edificis públics i privats que es camuflen entre el paisatge. Dels més famosos són coneguts l’spreepark, un parc d’atraccions. Templehoff, un aeroport on s’organitzen concerts, o l’antiga seu d’espionatge de la CIA, situada en el cim de Teufelsberg, amb panoràmiques a tota la ciutat. O l’hospital Beelitz Heilstätten. A la capital alemana, aquest turisme alternatiu té més popularitat que a Catalunya o Espanya, perquè els joves els converteixen en punt de reunió.