L’independentisme i les esquerres, han guanyat a Barcelona. Enguany ERC, CIU i CUP tenen 17 regidors i un 41,15% dels vots.; mentre que el 2011 només tenien 16 regidors i un 37,4% dels vots. Per altra banda, les esquerres passen de 18 regidors i un 40,07% el 2011, a 22 regidors i un 53,27% dels vots. El resultat imprevisible d’aquestes eleccions, han deixat un escenari previsible: La força més votada només té 11 regidors, i la majoria absoluta se situa als 21 regidors. Hi ha qui en aquest escenari hi veu desgovern i hi ha qui hi veu pluralitat. És el que tenen els sistemes electorals proporcionals, i aquests dies molts se’n recordaran de la mare de Maurice Duvergier.
Xavier Trias, ha estat principalment víctima de l’augment de la participació, de gairebé 7 punts (del 52,97% al 60,61%), cosa que ha fet que l’actual Alcalde en Funcions (sí, un títol horrorós), hagi perdut 4 regidors només perdent 15.194 vots. Tot i això CiU ha rebut la derrota com una patada a la boca, arribant a proposar un pacte surrealista entre CiU, ERC i PSC amb el suport del PP, per a salvar la cadira (ja que amb el suport del PP i PSC no crec que salvi el “procés”). Així doncs Ada serà la primera alcaldessa de la ciutat, i agradi o no, no hi ha alternativa. Per tant queden dos opcions, o fer el ploramiques per que cap partit independentista no ha aconseguit guanyar la batllia, o adaptar-se a la nova situació.
Barcelona en Comú lògicament no és un partit independentista. Tanmateix tampoc és unionista o federalista; és un partit municipalista amb un àmbit d’acció circumscrit a Barcelona. Per tant és un partit adhoc a unes eleccions municipals, on dins seu pul·lula gent amb concepcions de formes d’estat de tot tipus. Partint de la base que ara mateix Colau només té 11 regidors, i que ERC i CUP en tenen 5 i 3 respectivament; comença el joc. Al govern municipal cal aprovar pressupostos municipals, de districte, PAMs, PADs i desenes de projectes, que sense una majoria dels regidors no s’aproven. Així doncs torna l’hora de la nosta amiga, l’ aritmètica municipal variable!
CUP, ERC i CIU (sobretot els darrers) han de ser prou llestos com per no atacar Colau com a gossos amb ràbia, i fer servir el do de la diplomàcia per tal de treure acords en clau independentista, que BCN en Comú per si sol no aprovaria. Alfred Bosch va ser el primer a trencar la llança: Si Colau no donava suport al procés, ERC no hi pactaria. Dit i fet, Colau diu que no donarà suport al full de ruta (pel sol motiu que CiU hi és), i per tant ERC no entrarà al govern municipal. Després que la CUP (sense gaires motius) també declinés entrar al govern, oh sorpresa, l’únic partit que queda en joc és el PSC i els seus 4 escons. Amb tota seguretat aquest consensualisme haurà serà la tònica del govern de Colau, ja sigui en solitari, ja sigui amb el PSC.
Així doncs l’independentisme ha de ser intel·ligent, pensar en fred i jugar les seves cartes. Més enllà dels regidors de la CUP, ERC, i CiU (tot i que no sabria si comptar els d’ Unió), hi ha més vida. Qui pensi que tots els regidors de BCN en Comú són unionistes o federalistes, o es que no veu o es que no vol veure. Si BCN en Comú donés llibertat als seus regidors en una votació sobre l’adhesió de BCN a l’ Associació de Municipis per la Independència, de ben segur que més de tres hi votarien a favor, arribant així a la majoria necessària. Per tant cal evitar una confrontació infantil, de pati d’escola que certs dirigents de CiU estan escenificant amb Colau, i donar-li la mà i arrossegar-la cap a posicions independentistes. En definitiva, independència és ruptura i Colau ja ha dit públicament que va votar Sí-Sí, cosa que Duran i Lleida no ha fet.